Deixa-li el mòbil i que calli
Veig una nena de poc més de dos anys enganxada al mòbil, en un restaurant. Feia ben bé un any que no vèiem famílies entaulades, al migdia d'un cap de setmana. I hi tornem a veure nens de dos, tres, quatre anys amb el mòbil recolzat en un got, distrets, alienats, apartats del món real mentre els pares i l'àvia xerren animadament. N'hi ha prou amb fer-los una foto per avergonyir-los una mica. Em miren amb mala cara, perquè em fico on no em demanen i, sobretot, perquè se senten culpables. I la criatura segueix amb el mòbil. Mira dibuixos animats, la Peppa Pig, o ximpleries del TikTok. He vist moltes vegades aquesta escena en bars i restaurants, al metro i a l'autobús i a dins dels cotxes. I també he vist el cas extrem d'una criatura d'any i mig, asseguda al cotxet amb el mòbil de la mare a les mans. Recordem-ho: pediatres i neuròlegs insisteixen que, fins als tres anys, una criatura no n'ha de fer res, d'un mòbil. 0 minuts.
Si hi ha mòbil no hi ha conversa, no hi ha pares i mares que expliquin coses, que preguntin als nens què han fet a l'escola. Si aquests pares no parlen amb les criatures al restaurant o al transport públic, quan ho fan? Si insisteixen en neutralitzar-los amb el mòbil, els faran addictes a la pantalleta. I, segons cada cop més estudis, els provocaran problemes greus d'aprenentatge, impulsivitat i cops de geni, depressió, ansietat infantil i trastorns mentals.
El cervell, a través d'experiències, va descobrint que els sons de les paraules representen conceptes. Així s'aprèn a parlar i a entendre el món. Hi ha d'haver paraules i hi ha d'haver realitat. Les pantalles els roben la realitat. Per als nens més petits, la pantalla del mòbil és tan alienant com una droga dura.
Amb el mòbil, en general, els pares neutralitzen el nen rebec, la criatura que rondina o que agafa una enrabiada. En fer-ho, renuncien a fer de pares, opten pel mínim esforç i dimiteixen en un dels pocs moments en què se'ls reclama de veritat. En realitat, la criatura enrabiada ens està reclamant atenció des de l'angoixa, la frustració o el sentiment que no els fem cas. És el moment d'exercir, de treballar de pares. Mirant d'entendre'ls. Donar-los el mòbil és tan antic i nefast, per més actual que els sembli a aquests pares, com clavar-los un bolet o lligar-los a la cadira.
