Autolesions en adolescents

Professorat de diverses escoles m’exposa amb preocupació que estan detectant un increment de conductes d’autolesió en adolescents i preadolescents. Les causes poden ser diverses, però n’hi ha una de profunda, inconscient i bastant comuna, que pren molt de sentit en un moment com aquest. Les ferides del cos, a diferència de les emocionals, són visibles i reconegudes. El dolor físic és tangible i palpable, està més legitimat i pot esdevenir una via desesperada per manifestar i drenar, en alguna mesura, el dolor emocional invisible que no pot ser expressat, que se’ls nega o que no rep les atencions adequades. 

Deia fa uns dies que no podem forçar l’optimisme quan fa pujada. No es tracta de promoure el pessimisme, sinó d’obrir el cor i escoltar, acollir, atendre i acompanyar qualsevol emoció o sentiment que fills, filles o alumnes necessitin expressar. Ja n’hi ha prou de dir que no passa res quan sí que passa, que no hem de queixar-nos perquè podria ser molt pitjor o perquè hi ha persones que pateixen molt més, que hem de pensar en positiu sempre. Està bé voler deixar oberta una escletxa a l’esperança i que ens diguem coses com ara “tot anirà bé”, “ens en sortirem” o “sempre endavant”, per infondre’ns ànims i evitar caure al fons del pou. Però això no ha de comportar mai desestimar, desatendre, negar o voler eliminar de soca-rel emocions ingrates que ens assolen, ens fereixen o ens pertorben. 

Una cosa és tenir el desig, la voluntat, la responsabilitat i el compromís de voler donar i saber donar una orientació de fons positiva a les coses desfavorables que ens passen. Una altra ben diferent és forçar-nos a ser positius en tot moment. Els pensaments positius que neguen, ignoren o amaguen els sentiments reals, que imposen el silenci, l’oblit o l’optimisme sobre realitats emocionalment devastades, són pensaments positius negatius. Són les pastilles de soma amb les quals Huxley deia que volem lliurar-nos del que és desagradable en lloc d’aprendre a suportar-ho. 

Pensar sempre en positiu no és positiu. No tan sols ens desconnecta dels nostres sentiments veritables, del nostre ser, el nostre cos i el nostre cor. També ens insensibilitza, ens deshumanitza, posa en joc el nostre equilibri psíquic i ens aboca a conductes insanes i perilloses.