Agafar el tren
Són quarts de sis de la tarda. Em trobo a la parada d'Altafulla, anant cap a la gran capital per retrobar-me amb uns vells amics i fer un soparot ajornat tres vegades. És el que té viure fora i venir a casa molt de tant en tant. Per molt que facis mans i mànigues per multiplicar-te, sempre acabes fent curt i quedant malament amb la gent que t'estimes. Avui, però, els astres s'han alineat i tot sembla disposat per a una vetllada plena de rialles. Bé, tot no. La xarxa ferroviària espanyola s'interposa tossuda entre els meus desitjos i la realitat. D'entrada la megafonia, aquesta que és incapaç de pronunciar Flix de manera correcta, m'avisa que el tren està a punt de sortir. Això, que seria una bona notícia, és una paradoxa cruel. No arribarà fins d'aquí vint-i-cinc minuts. Sembla una broma de mal gust, una riota a costa meva, però en el fons és un aperitiu del que ha de venir.
Cinc minuts més tard, estic absolutament desubicat. La veu que parla pels altaveus interiors m'informa insistentment que la propera parada és Barcelona Sants. D'altra banda, la pantalla del vagó avisa que estem a punt d'arribar a l'Hospitalet de l'Infant. Com que hi ha més de cent trenta quilòmetres de distància em pregunto si tot plegat no és com un d'aquells problemes de matemàtiques que mai entenia, el que deia que si un tren sortia d'un lloc a una velocitat determinada i un altre feia el camí contrari a una altra marxa, quan es trobarien. O potser m'estic teletransportant, com el Senyor Spock. Per si de cas, miro per la finestra i, efectivament, som tot just a Torredembarra.
Tot plegat seria còmic si no fos perquè no ho és. I no ho és perquè es tracta d'un servei públic, dels que paguem amb els nostres impostos, d'un monopoli que no es descentralitza de cap de les maneres, no fos cas. I sobretot perquè ja ho tenim tan interioritzat que ni tan sols ens queixem. No incendiem vies ni tallem circulacions. Ens acontentem remugant sota la màscara, sense exigir el que hauria de ser un dret inalienable. I mentre passa això, amoïnat perquè faré tard al sopar amb els amics, em ve al cap el tren que agafo a St. Albans i com es disculpa per megafonia quan arriba dos minuts amb retard. Ja ho diuen, les comparacions sovint són molt odioses.
