Opinió
Opinió17/11/2022

Adolescents altament sensibles

Als adolescents d’avui els costa concentrar-se i esforçar-se i són més impacients que les generacions anteriors

Envejo algunes maneres de ser i de fer dels adolescents actuals. Són més espontanis, més comunicadors, la majoria més oberts a experimentar que no pas molts de la meva generació. La meva va arrossegar, encara, els darrers silencis i pors de la dictadura. Recordo, i eren els vuitanta, aquella fredor i distància entre l’alumne i el docent. El pànic al càstig i a les notes. Jo era un noi tímid en una escola de nois. Això no ho he volgut per als meus fills. A l’institut no s’hi ha d’anar a patir, sinó a aprendre i aprendre a esforçar-se. Això demana treball i també concentració.

Als adolescents d’avui els costa concentrar-se i esforçar-se. Són més impacients que les generacions anteriors. Ja no els distreu una mosca, és que ja ni la veuen de tants estímuls que els donen les pantalles. Els nous currículums s’hi adapten perquè ho saben. Si no s’abaixen les exigències la majoria s’estavellaria. La pandèmia ha deixat les seves seqüeles: algunes, subtils; d'altres, molt evidents. Avui se’m fa increïble com vam estar dos cursos treballant amb mascareta. Va ser estrany, difícil i fred.

Cargando
No hay anuncios

Els adolescents que tinc a l’aula són molt sensibles i els afecten en extrem les coses bones i les dolentes. Exterioritzen molt més el que els passa, rialles i plors, tot el dia. Són un llibre obert. Una bona part són inestables i insegurs, plens d’ansietats. D’altres es creuen madurs, es veuen grans, però no tenen mecanismes per sobreviure a la complexitat de la vida. Les aules encara són un niu, un refugi. Tots són altament influenciables i manipulables. Això em preocupa. A més, no sempre els acompanya una estabilitat familiar. Els tutors coneixem històries duríssimes. Mentrestant, els nostres alumnes riuen, criden i no callen mai. També pateixen per moltes coses aparentment banals que per a ells són importants.

Hi ha factors que em preocupen com a professor i com a pare. Només cal repassar quin tipus de xerrades fem als instituts, impensables en la meva època. Sobre addiccions, a les xarxes socials, però també a les apostes en línia i a les substàncies tòxiques. L’homofòbia, el racisme, els drets de les dones i els radicalismes polítics i religiosos. Sembla que l’escola hagi de salvar el món tota sola. I cada vegada treballem més la salut mental. Resultat de viure en un món accelerat que sembla que desitgi embogir-nos a tots, començant per les generacions del futur. El nostre futur.