Abraçades i petons

No es pot dir que el meu nen fos gaire afectuós de petit. Cada cop que se li acostava un estrany per fer-li una magarrufa, era molt normal que la cosa acabés en punxa. Encara recordo amb suor freda el dia que l'alcalde de la meva ciutat ens va saludar en plena festa major i el nostre angelet li va regalar una plantofada a tota la galta que es va sentir fins a Reus. A veure, no era el millor alcalde de la història tarragonina, però tampoc calia. Va ser molt, però que molt lleig. Amb la gent que no treballava al consistori la cosa tampoc era gaire millor. No calia ni que li diguessin coses amables, en sec se li fonia un plom i es fotia a cridar "no em toquis", o en el pitjor dels casos un "no em miris" que era el senyal de tornar a casa de pressa i corrents.

S'ha de reconèixer que la cosa va millorar de seguida. Bé, amb l'alcalde potser no, però amb els familiars propers sí. A força de fer-li abraçades amb traïdoria, al final el nostre petit rondinaire es va transformar en un nen afectuós, fins al punt que si un dia no arribava a casa i ens menjava a petons volia dir que alguna cosa greu li havia passat.

Ara, deu anys més tard, les coses s'han girat com els calçotets bruts que et vols posar un dia més. Quan arriba a casa, la cosa més normal és que et digui un hola apressat i genèric per, tot seguit, tancar-se a l'habitació on l'esperen, virtualment, tots els seus amics amb els seus xats privats. Sí amics, ara les abraçades i els petons van molt buscats i s'han de demanar amb molta insistència, com quan vols cobrar una factura dubtosa. I aquí ve la paradoxa, perquè de sobte un dia arriba a casa i t'abraça ben fort i et diu que et quedis al seu costat mentre es fa el berenar i saps de manera absoluta que el nen no està bé. Perquè quan són adolescents i et busquen és senyal que estan perduts, molt perduts. I si estires una mica el fil veus que al darrere d'aquesta mostra d'afecte tan enyorada s'hi amaga un desengany amorós o una baralla amb el millor amic o un maldecap emocional mal resolt. I llavors mires de desfer el seu nus a la panxa, tot i saber que, un cop s'arregli, tornarà a ser el nen absent i poc afectuós que et racionarà els petons com si hi hagués una sequera emocional. I estarà bé.