El problema de viure envoltats per un monotema polític és que desapareixen del debat públic qüestions clau per a l’educació o la convivència. Deixem de banda en les nostres preocupacions temes importants. Un ha sigut la posada en marxa de la renda garantida de ciutadania, una norma per assegurar a qualsevol persona o llar uns recursos econòmics mínims. Com tantes altres normes moderadament transformadores del panorama social, requereix una intensa i permanent explicació al conjunt de la ciutadania. La seva veritable efectivitat està associada a la voluntat de qui governa de fer una profunda pedagogia dels principis i els criteris que la inspiren. Escric just el dia que entra en vigor (15-09-17) i qualsevol edició digital dels diaris que parli del tema està plena de comentaris relacionats amb la vagància, la nacionalitat o la idiosincràsia de les persones que la poden percebre. ¿De què serveix fer justícia social si no s’explica la societat que es vol construir amb les actuacions? Deixem clar que darrere hi ha persones a les quals es mantenen les condicions econòmiques mínimes perquè continuïn sent persones i ciutadans. Els beneficiaris són pares i mares que miren d’educar i fills que viuen la seva infantesa impactats per la pobresa, existint tots ells en els llindars de l’exclusió.
No es pot aplicar la renda ni presumir de ser avançats, civilitzats i acollidors si no s’explica permanentment per què es fa. S’ha de dir clar que es tracta tan sols de fer real el dret a subsistir. És obligació, no caritat. És il·legal negar als infants oportunitats bàsiques, i d’alguna manera s’han de materialitzar els drets humans bàsics. És una prestació que està associada a la dignitat humana i no a posseir cap problema social. No, no és la millor solució. La solució correcta seria tenir un salari digne en una societat de retribucions justes. El títol enganya, per ser ciutadà no n’hi ha prou amb uns mínims diners. Significa poder aportar alguna cosa a la societat, ser reconegut amb algun valor. Bona part d’aquest reconeixement ve donat pel fet de tenir feina. El salari social és beneficència si no possibilita també una vida personal i social activa. Continuarem envoltats de mentides i demagògies sobre les ajudes socials. Caldrà recordar que pobres que viuen tranquil·lament subsidiats n’hi ha en la mateixa proporció que rics que no tenen cap pudor a continuar explotant.
