Monopoly
Quan vius en un país on l’hivern és hivern i no pas aquesta broma que tenim a Catalunya t’adones, entre altres coses, de la importància que tenen els jocs de taula. Vull dir que no hi ha res com mirar des de caseta els cotxes gebrats per culpa dels sis graus sota zero per apreciar una partida amb un tauler i quatre fitxes. D’acord que no cremes calories però el nas, el coll i sobretot les orelles t’ho agraeixen molt. Per això totes les llars angleses estan farcides de jocs de taula de tots els tipus. Pots crear paraules del no res o descriure objectes sense poder dir-ne cap, conquerir el món o xiular cançons, descobrir assassins o enfonsar vaixells. I el millor de tot és veure com s’ho prenen de seriosament malgrat ser granadets, com consulten la Wikipedia convençuts que tenen raó, negant l’evidència d’una manera gairebé entendridora si no fos per la virulència dels seus raonaments. Conec algunes amistats que han partit peres per sempre per culpa d’un formatget taronja dubtós en una partida de Trivial gens trivial.
A casa també tenim jocs de tot tipus, sobretot de preguntes o de fer llistes temàtiques, però el que triomfa de manera aclaparadora és el Monopoly. A la meva dona no li acaba de fer el pes però al meu nen i a mi ens torna bojos, o sigui que dia sí dia també edifiquem cantonades com si fóssim Núñez y Navarro, ens enviem a la presó de manera poc misericordiosa i comprem estacions de tren més rendibles que les de qualsevol AVE espanyol. És una lluita fascinant i molt igualada. Cap dels dos suporta perdre i hi deixem la pell. El problema que tinc, però, és d’índole moral. Quins valors li estic transmetent al meu hereu amb aquest joc tan despietat? ¿Com puc obviar la seva clara vocació especuladora? Hauríeu de veure’l com xala, com amuntega capital amb un delit gairebé obscè, com m’escanya amb lloguers desorbitats i com es descollona quan m’he d’hipotecar fins dalt. Ho he de reconèixer, aquest joc és una drecera al capitalisme més salvatge, una apologia indecent de l’acumulació de capital. Queda clar que ho he de tallar d’arrel abans no em compri les elèctriques del barri i apugi el preu abusivament tot just ara que fa tant fred. Però si no us fa res m’esperaré a demà. És que ara mateix acaba de caure per segona vegada a l'hotel que tinc a Passeig de Gràcia i no vull perdre'm la cara que farà quan vegi que l'he tornat a guanyar. Ja em perdonareu.
