Dir ‘sí’ al que sentim

Fa anys que estudio i observo els comportaments que tenim davant les emocions i un de molt habitual, però molt poc saludable i eficaç, és pretendre evitar determinades emocions que ens resulten ingrates o que considerem reprovables. Sovint no permetem que els nostres fills i alumnes, ni tampoc nosaltres mateixos, expressem emocions com ara la por, la ràbia, la tristor o el desànim. Tan bon punt apareixen, volem fer-les desaparèixer amb arguments que demostrin que no tenen raó de ser o que no ens convenen. És un gran malentès, perquè el creixement emocional no consisteix a estalviar-nos les emocions difícils, sinó que consisteix precisament a ser capaços d’identificar-les, de reconèixer que les sentim, de permetre’ns sentir-les, en lloc de negar-les, reprimir-les o lluitar-hi en contra.

Fa un parell d’anys vaig publicar un llibre, 'La bellesa de sentir', en el qual exposo dotze passos per conèixer, comprendre i transformar les emocions difícils. El primer sempre és connectar amb les nostres emocions i el darrer sempre és transcendir-les. Entremig n’hi ha deu més, però normalment pretenem anar directes a l’últim. Hi ha emocions que pensem que no són bones, o que no són pròpies de persones bones i madures, i les volem defugir o superar a l’instant. Ens sentim malament per sentir-les i censurem les criatures i altres persones quan les senten. El que hauríem de fer és just el contrari, reconèixer-les i legitimar-les, dir sí al que sentim.

Una vegada, portava uns dies molt rabiosa amb una persona que m’estimo molt. Tenia l’emoció sota control, però no volia sentir el que sentia, em sentia molt malament de sentir-ho i res del que feia per mirar de superar-ho m’acabava de funcionar. Al final m’hi vaig rendir. Vaig admetre que, malgrat saber-me greu, no sabia com deixar de sentir-ho i vaig assumir que molt probablement em duraria un temps més encara. En el moment precís que em vaig avenir a seguir sentint el que sentia, l’emoció va començar a remetre. Dir sí al que sentim mentre una emoció o un sentiment persisteixen no ho soluciona tot, però ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens atorga temps i una dosi molt necessària de paciència per reconciliar-nos amb els altres i amb la vida.