Estem de vacances. Tots els problemes educatius poden esperar i no seré jo qui afegeixi preocupacions a la canícula d’agost. Però, amb les turbulències polítiques que aquests dies ho contaminen tot, potser cal recordar, amb la calma de la felicitat, les perplexitats educatives amb què al setembre ens retrobarem. Portem mesos obviant la complexitat. Els nostres infants i adolescents escolten reiteradament que tot és blanc o negre i l’educativament raonable sempre ha estat ajudar a descobrir els matisos. Fins ara educàvem per construir junts la veritat, mai per creure-la, i ara ens envaeixen els dogmes. La clau de tot projecte educatiu és la diversitat de diversitats. Però fa dies que senten els adults practicar la diferència que es basa en la comparació. Aprenen ràpidament que són bons perquè n’hi ha d’altres pitjors, en un altre barri, més enllà d’alguna imaginària frontera, amb pares amb idees diferents. Se suposa que educàvem per a la responsabilitat, per descobrir la implicació personal en els esdeveniments. Ara veuen que, aparentment, tot té una causa i un únic culpable.

És interessant escoltar alguns infants i adolescents parlar de banderes. No sé quin dia podrem tornar a ajudar-los a descobrir que totes són draps tacats de la sang dels més febles. Tants anys dedicat a gestionar grups adolescents i les seves confrontacions em fan recordar la dificultat per construir convivència quan ha quedat clar que uns són “dels meus” i uns altres no. Tot i així, el repte educatiu més interessant serà ensenyar a distingir com es desobeeixen les lleis, començant per argumentar quines sí i quines no. No he oblidat -dues dècades després- els pares d’una ikastola d’Hernani que em demanaven parlar de 'a cultura del destrozo' perquè no es podia parlar d’educar els seus fills contra la violència. Tinc la sensació que al setembre haurem de refer l’escala de valors amb què eduquem i discutir quants esglaons ha de descendir la igualtat dels éssers humans, la justícia o la solidaritat real amb la persona que viu al costat.

Quan la realitat familiar i social que els envolta és contradictòria, una part significativa dels infants i adolescents opten per passar de tot. Torno a pensar en Euskadi i recordo com, quan preguntava a les classes d’ESO, la resposta més important no era ni a favor ni en contra sinó el “no ho sé”, el “no contesto”.