01/07/2016

Un nen al tren

2 min

Ho fas instintivament. Vas a Barcelona pel mateix de sempre, per fer-te veure, per demostrar que existeixes malgrat haver decidit de manera tossuda viure a cent quilòmetres. Com que les teves visites són espaiades, l’agenda és de bojos. Et passaràs les sis hores robades anant d’una punta a l’altra com un esperitat, esquivant cotxes tunejats, taxistes amb la botzina fàcil i ciclistes suïcides. Espremeràs la teva ubiqüitat per no haver de tornar a la capital fins que no passi aquesta xafogor insuportable, aquesta passarel·la grotesca d’homes amb calça curta i cames peludes. Per això, per aquesta agenda tan ajustada és imprescindible ser puntual i precís. El problema és que vas a Barcelona amb tren. I el tren arriba tard. Però quan dic tard vull dir amb un retard insultant, d’aquells marca de la casa, en què deu minuts es transformen en vint i després en mitja hora, sense cap explicació o disculpa. Un retard tan gratuït i descarat, tan insolent i groller, que fa que quan puges al vagó, sense fer ni un trist quilòmetre, ja estiguis fart i cremat i fins als ous del viatge. Només et falta que et trobis anxovat entre dos homes que suen molt i que no paren de riure de coses sense gràcia i que l’aire condicionat estigui agermanat amb un poble perdut de Finlàndia i et regali una bafarada eterna de vent polar, de les que t’esborrona la pell i fa que et fiquis la bossa arrecerada a les cames peludes (sí, tu també vas amb calça curta) per fer una mica de paret i així aconseguir que no se’t gangrenin els dits dels peus com a un escalador qualsevol.

I quan estàs a punt de tenir un atac d’angoixa, perquè davant teu s’ha assegut una mare sud-americana amb un nen que no para quiet i que en cosa de deu minuts ja t’ha fotut tres puntades de peu, llavors passa el miracle. El nen mira per la finestra i el blau del mar li entra als ulls, negres i grans, i es queda callat, com hipnotitzat per l’espectacle que acaba de descobrir. I tot seguit, per damunt del soroll dels whatsapps, comença a cantar una cançó sobre el mar, en català, cançó que es nota que ha après a escola i que sa mare encara no havia sentit, perquè ha esbossat un somrís còmplice. I la canta tan bé, amb tant de sentiment, que fa que de sobte ja no faci ni fred polar ni els homes facin pudor de suor ni jo estigui anxovat en un vagó rònec arribant tard a una reunió importantíssima.

stats