TRINITAT GILBERT

Molt més que un animal

Diu una frase atribuïda a Ben Williams que no hi ha més bon psiquiatre a la Terra que un cadell llepant-te la cara. I devia tenir raó, perquè cada vegada és més usual utilitzar els animals com a eina de teràpia. Com en el cas de la Julieta, que avui us presentem Quan dos gossos i un conill curen el dèficit d'atenció

Anna Güimil Parra és etòloga, zooterapeuta i presidenta de l'Associació Catalana de Zooteràpia. Es dedica a fer teràpia assistida amb animals per a persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental i geriatria. I com a objectius de la teràpia treballa la impulsivitat, la memòria a curt i a llarg termini i la psicomotricitat fina i grossa.

Dos gossos i un conill l'acompanyen en les teràpies per resoldre, com en una de les recents, la fòbia als animals d'una criatura. "Primer vam fer una anàlisi per trobar l'origen d'aquesta fòbia", recorda l'Anna. Quan en va treure l'entrellat, l'Anna es va adonar que la fòbia a tot tipus d'animals limitava la llibertat de l'infant, "gairebé l'empresonava" perquè tenia por fins i tot dels coloms del carrer, per exemple. El pas per tractar-lo va ser amb habituació als animals. "Vaig començar amb el conill, el Leo, perquè hi hagués un contacte visual i unes aproximacions". Alhora l'Anna donava informació al nen, perquè així la criatura entenia els comportaments dels animals. Així, li va explicar com era el conill, que era un animal presa, que altres animals se'l mengen, que per això té instint de fugida.

Després li va presentar el cadell de gos, la Bony. "Li deia que als cadells els agrada molt jugar, i que per això havia d'entendre les seves conductes, ja que el cadell volia provocar-li el joc". D'aquesta manera, la criatura aprenia a comunicar-se amb l'animal mitjançant els gestos. I, finalment, l'infant va conèixer l'Otto, el gos gran, amb qui també va establir un contacte visual, unes aproximacions i, al final, un acostament.

Un cop la criatura els havia vist, observat a distància, entès i tocat, l'Anna va passar a la pràctica de la corda, que unia la criatura amb l'animal. Hi ha una unió i es pot anar allargant o escurçant la distància segons la iniciativa del nen. Quan van acabar tots els passos de la teràpia a casa del nen, van posar-ho en pràctica al carrer, en un parc, perquè "és la manera de fer-li veure que els animals de companyia són bons, però que tampoc no es pot ser invasiu: t'hi has de saber comunicar". Aquest nen ho tenia ben après. La fòbia havia desaparegut.

Anna Güimil Parra també té família. És mare de la Julieta (8 anys) i de la Candela (7 anys). Els mateixos dos gossos i el conill que l'ajuden en la seva vida professional li donen un cop de mà en la personal, sobretot amb la Julieta, que té dèficit d'atenció. "Els primers que ho van detectar van ser els mestres, perquè ens deien que es distreia molt", diu la mare. Esclar que els pares havien notat que la Julieta era especial, perquè era una criatura que jugava sola, que mai no feia rebequeries, però tampoc no havien arribat a pensar que, comparada amb les altres criatures, tindria dèficit d'atenció.

Unir dos mons

La Julieta és molt creativa. Des de petita sap convertir un drap de cuina en una de les seves millors joguines. S'hi pot estar hores. No li cal res més per fer anar la imaginació, per inventar mons i viatges, tot gràcies a un drap de cuina. "Els estímuls terrestres no superen els que té al cap", explica la seva mare. Però els dos gossos i el conill han permès a la Julieta expressar-se, perquè tenir cura d'uns animals vol dir parlar-los i alhora educar-los. "Al mateix moment que la Julieta explica als gossos les normes de comportament també els assimila ella".

Els animals fan que la Julieta hi creï una empatia i, el més important, la fan estar atenta. "Els ha d'observar per saber què faran i per saber-s'hi avançar". Els exercicis de concentració per detectar si els gossos bordaran, s'asseuran, si faran pipí o el que sigui, han fet que la Julieta sigui observadora, i, per tant, que no s'abstregui en els seus pensaments.

El conill Leo també té un paper en la millora del dèficit d'atenció de la nena. La Julieta sap que el conill necessita unes rutines diàries, com ara menjar i deixar-lo lliure al jardí quan els gossos no hi són. Els dilluns, dimecres i divendres, la Julieta és l'encarregada de donar-li el menjar. Només ella ho farà. Aquesta rutina i responsabilitat la fan estar atenta al seu entorn i li fan entendre que ella mateixa també té unes rutines com ara rentar-se les dents o posar-se els mitjons.

"La meva mentalitat és respectar l'evolució de la Julieta, perquè sé que no anirà al mateix ritme que els altres companys de la seva edat". Ara bé, el treball amb els animals i també la ingesta d'oli de peix (DHA), que nodreix la comunicació entre les neurones, han permès a la família no haver de recórrer als medicaments. I fent-ho així han aconseguit "petits guanys importants, com ara que tingui confiança en ella mateixa", clau perquè segueixi el ritme escolar i personal.

Recerca i investigació

Per la seva banda, Jaume Fatjó i Paula Calvo, de la Càtedra Fundació Affinity Animals i Salut del departament de psiquiatria i medicina legal de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), estudien les relacions entre els animals i les persones amb tres línies de recerca. La primera és sobre l'ús terapèutic dels animals. La segona és demostrar el paper educatiu dels animals de companyia per a les criatures, perquè representen una font de suport emocional. I la tercera és sobre els beneficis per a la societat en general de la tinença d'animals. Així, per exemple, a una persona gran, un gos li pot millorar la qualitat de vida, perquè la percepció de soledat serà més petita i, a més, l'obligarà a fer més activitat al llarg del dia.

Un cop definides les línies d'investigació, la Càtedra Fundació Affinity Animals i Salut les desenvolupa mitjançant teràpies. Un dels casos que tracten és sobre les criatures amb TDAH. "Són infants amb dificultats per establir relacions socials perquè són molt impulsius", expliquen. També es caracteritzen per tenir dificultats per ordenar, per fer activitats rutinàries i, en general, per ajustar-se a l'entorn. Tot plegat pot derivar en una autoestima molt baixa. És aquí quan l'animal de companyia, instruït amb unes teràpies específiques, hi intervé. "Cal assenyalar que dins del TDAH hi ha diferents graus i intensitats, però, en general, els animals els són un suport emocional, a més de companys de joc que sempre estan contents".

Terapèuticament, continuen explicant Jaume Fatjó i Paula Calvo, la interacció amb els gossos ensenya a les criatures a controlar els seus impulsos. Al mateix temps que els infants estan educant els animals perquè els estan donant unes ordres de comportament, ells també les assumeixen. "Un gos també ajuda a treballar la responsabilitat", perquè les criatures assumeixen que han de fer unes rutines que el gos necessita. I, a més, són unes necessitats diàries.

Beneficis psicològics

Finalment, el doctor Aubrey Fine, membre del comitè científic de la Càtedra Fundació Affinity Animals i Salut, assegura que, gràcies a les teràpies amb animals, ha aconseguit que les criatures li parlin d'elles mateixes. El gos interactua amb la criatura, i mentre ho fa l'infant se sent bé i deixa enrere la timidesa. És llavors quan comencen els beneficis psicològics de la teràpia.

Fine ha estat pioner en la introducció de gossos en el tractament per al TDAH, fins al punt que se'l considera un referent internacional. "Les criatures amb TDAH tenen problemes de sociabilització perquè no saben interactuar amb les altres persones", explica Fine. Els gossos i també altres animals són essencials perquè les criatures aprenguin a relacionar-se. A part dels gossos, el doctor Aubrey Fine també fa servir altres animals segons el desordre de comportament de què es tracti.