Turquia, el país on els nens aprenen la vida i miracles d'Atatürk

IstanbulSón les sis del matí i els més petits ja esmorzen per anar a l'escola. I com que és dilluns, les primeres paraules les entonaran drets, mirant a l'infinit: "No tinguis por, aquesta bandera vermella onejant a l'horitzó no s'esvairà", canten plegats al pati de l'escola. Perquè la primera lliçó de cada dilluns durant tota la seva vida educativa consisteix a cantar l'himne del país i rendir tribut al fundador de Turquia, Mustafa Kemal Atatürk. Si li preguntes a qualsevol infant, ho sap tot sobre ell: vida, miracles i dates clau. I és a tot arreu: al pati de l'escola, als passadissos i a les aules. La imatge del líder sempre els observa, sigui mentre resolen problemes de matemàtiques o quan assenyalen rius i muntanyes a les lliçons de geografia.

Segons la Gökçe, mestra a l'escola pública, això mai ha canviat. Però també avisa que el fundador de la República, que sempre va voler una Turquia laica, avui no estaria tan content. “Amb aquest govern, la seva figura –la d'Atatürk– s'ha anat diluint en els darrers vint anys. I al principi d'aquest curs també han arribat moltes lliçons de religió. Per exemple, els joves que escullen la branca científica no poden negar-se a fer una lliçó de religió, en detriment d'una de científica que els pugui servir per a les seves futures carreres. És molt trist”, explica a l'ARA.

Pel que fa als horaris, “en els casos en què les escoles estan sobresaturades n'hi ha dos”, diu. Perquè, segons assegura, les diferències entre els diferents centres són notòries i molts es veuen obligats a complir amb dos torns. El Nazim estudia fa ben d'hora, al matí. En canvi, la Zeynep, a la tarda. Així, mentre uns assisteixen a lliçons de set a dotze, d'altres ho faran de dotze a cinc. L'edat obligatòria? Trepitgen l'escola per primera vegada quan tenen sis anys i en els casos en què els pares no se'n puguin fer càrrec també hi poden anar a partir dels tres, tot i que l'estat no ho requereixi legalment. Però a partir dels sis, a pencar: l'educació primària s'allarga fins als deu anys, mentre que la seguirà l'elemental –fins als 14– i acabarà amb la secundària, fins als 17 o 18 anys. S'ha de dir, però, que la darrera fase educativa comença a mostrar indicis d'absència escolar i l'estat permet no anar a l'escola a canvi de complir amb unes proves obligatòries. Perquè, segons les dades del govern turc, fins a 9,4 milions d'infants viuen en situació de pobresa, fet que empeny les famílies a fer-los treballar per subsistir. I segons la Gökçe, en els darrers anys l'absència és més notòria a causa de la situació econòmica del país. 

Educació privada

Turquia és un país de països. Turcs, kurds i àrabs, entre d'altres, viuen contextos que van des de la classe alta fins a la més baixa. I això, evidentment, es reflecteix en la manera de viure. Alguns dels infants sirians o de l'Afganistan, tots ells refugiats, han de treballar persota mà per portar diners a casa. Els fills del Hadayat, afganès que va treballar per a les tropes internacionals a l'Afganistan i que ara és refugiat a Istanbul, se saben millor el camí cap al supermercat –on treballen– que cap a l'escola. Tenen 11 i 13 anys, però com ells n'hi ha milers: “Cada vegada que els meus fills tornen a la nit de treballar, vull morir”, explicava el seu pare a l'ARA. Molts treballen reciclant escombraries, però el govern ja hi ha posat fil a l'agulla i ara hauran de portar uniforme i tenir permís de treball; per tant, s'evita –en teoria– la possibilitat que ho facin nens. 

Turquia ha sortit d'una Convenció d'Istanbul que protegeix la dona, vol que els seus fills llegeixin l'Alcorà i –sobretot– que votin Erdogan. Amb un govern que aplica des de fa vint anys la seva doctrina als infants, els pocs progenitors que s'ho poden permetre es decanten per una educació privada, sense interferències ideològiques. I els contrastos són enormes. De fet, el Nazim o la Zeynep els veuen cada dia al carrer: mentre tornen contents de l'escola, es creuen amb altres que empenyen un carro amb deixalles o els venen el berenar. Ells, en canvi, poden tenir el privilegi de qüestionar-se si l'Spider-Man és millor que Atatürk. I sempre guanya el segon.