Prevenir l’obesitat infantil, feina de tots

A l’estat espanyol el sobrepès entre nens i joves arriba fins al 40% i, d’aquest grup, el 14% pateixen obesitat. Aquest excés de pes es focalitza sobretot entre els sis i els dotze anys, on té una prevalença del 16%, un problema que, a curt termini, comporta en els infants conseqüències metabòliques, físiques, motrius, psicològiques i socials, i a llarg termini pot causar problemes cardiovasculars, articulars, hipertensió, diabetis i altres patologies associades, fet que compromet molt seriosament la qualitat de vida dels menors. Tal com sosté la pediatra del Centre Mèdic Clínicum Asun Fernández, l’obesitat infantojuvenil “s’ha convertit en un problema de salut pública atesa la seva prevalença, la persistència en l’edat adulta, els canvis de vida en la societat i l’associació amb altres malalties”, una transversalitat que no pot deixar indiferents les famílies, les administracions públiques ni les comunitats educativa i sanitària.

LES CAUSES

Fernández explica que les causes de l’obesitat són “multifactorials” i engloben factors com els biològics, que contribueixen en un 30%-70% en la determinació de l’obesitat. En aquest sentit, hi ha estudis que proven la relació entre l’índex de massa corporal (IMC) dels pares i els nens de més de tres anys. “Si un dels pares és obès el risc es triplica, i si ho són tots dos el risc es multiplica per 15”, alerta la pediatra.

El pes en el moment de néixer i el tipus d’alimentació del nadó durant el seu primer any de vida són també factors significatius -s’ha demostrat que l’alletament matern comporta un risc més baix de desenvolupar obesitat-, de la mateixa manera que ho són el sexe -hi ha més prevalença en nens que en nenes-, l’edat, el nivell socioeconòmic, els estils de vida (tipus d’alimentació, activitat física, etc.) i el paper dels mitjans de comunicació. “Fins i tot una maduració sexual precoç, és a dir, l’aparició de la menstruació abans dels 11 anys, augmenta el risc d’obesitat en l’edat adulta”, destaca Fernández.

ENFOCAMENT MULTIDISCIPLINARI

El diagnòstic de l’obesitat és fonamentalment clínic i el tractament és multidisciplinari i implica tant el pacient com l’entorn. El pediatre hi té un paper molt important, en tant que la seva funció, diu Fernández, “és detectar precoçment factors i poblacions de risc, col·laborar en el seu tractament i exercir una funció preventiva”. Un abordatge en què també és clau la figura del nutricionista, que assessora ja no només l’infant, sinó també el nucli familiar, en l’adquisició d’hàbits alimentaris (i de vida) adequats per assolir un pes saludable i una qualitat de vida millor, ara i en el futur. Així, la nutricionista Emma Esteba reconeix que a la consulta s’adreça “al nen directament, buscant la seva confiança”. Esteba subratlla que “perquè la pauta nutricional establerta funcioni és vital treballar el trinomi nutricionista-fill-pares”.

Pel que fa a les pautes que cal proposar, la nutricionista de Clínicum creu que, “en la mesura del possible, no han de ser gaire diferents del que ja es fa a casa”. Ella sempre explica a les famílies que “faran el que possiblement ja fan a casa, però a la seva manera, que allò que ja fan bé ho mantindran, i el que no, caldrà modificar-ho subtilment”. Una recepta que també passa per “intentar fer els àpats conjuntament, enfocar-ho com a alimentació correcta i comuna a casa, i fer partícip de la cuina tota la família, cosa que ajudarà l’infant a dur el tractament amb més naturalitat”.

L’EXEMPLE, PRIMORDIAL

El concepte clau davant del sobrepès i l’obesitat infantil és la prevenció. “Cal treballar-la tant des del punt de vista de la salut pública com des de l’educatiu a l’escola, però indiscutiblement cal que la prevenció s’iniciï des de casa”, subratlla Esteba. “Els pares -continua-, amb els seus coneixements, dedicació, comportaments alimentaris, pràctica esportiva i estructuració horària, poden aportar un paper importantíssim en el creixement dels seus fills”.

Els menors copien les pràctiques dels adults de referència i, per tant, els bons costums són essencials. “Evidentment s’ha de menjar de tot, però sabent que hi ha aliments que cal prendre amb més freqüència que d’altres”, diu Esteba, que afegeix que “tal qual facin o mengin els pares faran els fills”. Per acabar, Esteba anima les famílies a fer els àpats “en un ambient distès” i que “s’entenguin com un costum flexible i siguin una pràctica divertida”.

Esmorzar i berenar, àpats cabdals

Hi ha dos àpats, l’esmorzar i el berenar, que de vegades són els grans oblidats. Ho posava de manifest fa uns mesos Aramark, que revelava que un 54% dels escolars d’entre tres i dotze anys no esmorzen correctament, un fet que alerta els nutricionistes com Emma Esteba, que destaca que l’esmorzar és un àpat que hauria de cobrir el 25% de les necessitats calòriques diàries i és clau, per tant, “per començar bé el dia després d’un dejú tan prolongat com el que fem durant la nit”. En cas contrari, alerta la nutricionista, “les funcions físiques i mentals minven i no són les òptimes per rendir al 100%”. En paraules d’Esteba, un bon esmorzar “es pot fraccionar en dos àpats, l’un a primera hora i un segon mos a mig matí, i cal que contingui una ració de làctics (llet, iogurt, formatge...), una de fruita (tant en peça com en suc) i cereals (pa, flocs de cereals...)”. També pot incloure algun aliment proteic com el pernil dolç, curat o gall dindi. “Pel que fa al berenar, cal que sigui un mos per evitar defallir i fer ingestes copioses al sopar”.