Rebel·lies amb causa o sense

Desafien, repten, planten cara. S’enfronten obertament als pares. Es rebel·len. Insulten, escarneixen, amenacen, fins i tot. Peguen, criden, llancen objectes. Creuen els famosos límits: qüestionen l’autoritat parental, s’hi resisteixen i li declaren la guerra. Desobeeixen sistemàticament. S’oposen a cada decisió. Fan la punyeta i porten la contrària les 24 hores del dia. Generen en els progenitors una sensació de combat continu. Es porten no malament, no, sinó fatal. I no ho solen fer perquè sí.

“Hi ha tres edats diferents en les quals es fa això de diferents maneres”, diu Maria Lluïsa Ferrerós, psicòloga amb mètode propi, especialitzada en neuropsicologia i psicologia forense, directora d’Applicados i de la unitat de psicologia familiar de la Clínica Diagonal: “Una és cap al voltant dels dos o tres anys, en una etapa que es diu la petita adolescència, en la qual els nens diuen que no a tot. Després, òbviament, el moment adolescent: 12, 13, 14, que això ja és molt evident. I després, entremig, també hi ha un moment als nou o deu anys, quan fan el canvi de nen petit a nen gran”. Rebel·lió, per què? “És una manera de refermar la identitat i de tallar el cordó umbilical. És una manera de reafirmar-se per contraposició dins del procés evolutiu del caràcter i la personalitat”.

Segon motiu de rebel·lia: “Hi ha caràcters que són més rebels de mena, que, genèticament, ja són rebels sense causa. I hi ha nens en els quals aquest comportament es manté al llarg de tota la seva evolució: sempre són nens de portar la contrària, de plantar cara, de no seguir normes i de ser, ja, rebels sense causa”. Es rebel·len, doncs, per evolució, per caràcter o, encara, per un tercer motiu: “Respondre a situacions que em plantegen les circumstàncies que jo visc. Sento que, al meu entorn, els meus pares no em fan cas, o bé s’han separat, o estic gelós del germà. Llavors això ja seria un comportament desafiant reactiu a les circumstàncies externes, familiars de cada nen”. Saber quina de les tres causes genera el desafiament és fonamental per abordar-lo de manera adequada.

COM HI HEM DE RESPONDRE?

Intervinguem-hi, doncs. Què fem, Maria Lluïsa? “Si el motiu és que realment nosaltres estem atabalats teletreballant i no els fem cas i els nens estan molt rebecs, l’actuació és molt fàcil: fem-los una mica més de cas. Si detectem que aquesta conducta és una manera de cridar l’atenció, el que no podem fer és castigar-la: jo, en principi, no soc partidària de castigar mai; soc partidària d’establir conseqüències educatives perquè ells, a poc a poc, vagin autoregulant el seu comportament, però com a fase de l’aprenentatge, no per humiliar. Això seria molt diferent si el tema és de caràcter o del moment (o sigui, que no hi ha motiu). Perquè si el nen es porta malament però realment tu et passes el dia a casa jugant amb ell, aquí sí que hem de fer un abordatge de conseqüència pedagògica!”

Quan actuem? “La intervenció no s’ha de fer mai en el moment que el nen està tancat en banda, perquè ni t’escolta ni et mira ni res: és en un bucle. El que hem de fer és ajudar a desbloquejar aquesta situació: que es calmi. A vegades has de fer una cosa que es diu l’abraçada de contenció i verbalitzar el que tu creus que li està passant perquè el nen, moltes vegades, no ho sap. I llavors, quan ja s’ha calmat, a més, pots fer fins i tot un ritual. Perquè, sovint, quan distreus l’atenció i poses el focus en una altra cosa, el nen, automàticament, canvia. El nen es relaxa i, després, li dius: «Carinyo. A veure: cada vegada que les coses no et surten bé o estàs frustrat, no pots agafar i posar-te així perquè llavors això no funciona. El que farem és ajudar-te a fer-ho d’una altra manera»”.

I com ho fem? Primera clau: “No pots jugar al seu mateix joc. El que has de fer és dir: «D’acord, molt bé. Quan et calmis, ja en parlarem». Indiferència. S’han de buscar solucions efectives i pràctiques, i mai posar-te a discutir amb un nen a la seva mateixa altura”. I segona clau: “Hem de tenir molt, molt clar que la família és com un avió o un vaixell: en som el comandant, el capità. Quan el nen està nerviós o té por, no pot veure que els pares també estan molt esverats. Ha de veure que el pare està tranquil, que controla la situació; que el pare i la mare decideixen una cosa i allò es manté. La nostra funció és donar-los seguretat, tranquil·litat, pau; que vegin que mirem més lluny i sabem on anem”.

UN COP MÉS, POSEM LÍMITS

La psicòloga clínica, psicoanalista, docent i conferenciant Mercè Collell observa: “Malauradament, en aquests moments, molts nens desafien els pares, les seves ordres. Han estat educats en llibertat, impensable en altres èpoques. L’aire rebel, contestatari, fa patir uns pares que els han tingut en compte, que s’han mostrat dialogants. Aquesta actitud pot derivar en el desdibuixament de la diferència entre pares i fills. Fer prevaldre la diferència generacional, necessària i ineludible, no és una tasca fàcil: comporta posar-los límits”. Collell remarca que el desafiament se sol deure a “una recerca d’autoafirmació”, i que els límits que l’eviten, “si bé no agraden als nens, els calmen perquè els mostren un topall a unes ansietats que, per definició, no en tenen”. “Els cal anar-ho aprenent”, diu.

Compte: “Quan el desafiament és el pa de cada dia, cal revisar-ho perquè revela un profund malestar en tots, des del nen fins als adults, que senten que se’ls escapen les regnes”. I es poden sentir ofesos: “Si hi ha insults, es tracta, clarament, d’una agressió. S’haurien d’evitar sempre. Cal tallar-los perquè és una línia vermella”. I entendre’n la raó: “El nen viu d’una manera molt intensa el que sent. L’adult pot respondre: «No saps el que dius. Estàs molt enrabiat; ja et passarà». Abans dels sis anys, un infant no pot calibrar el contingut de les seves paraules i accions. Ara bé, sap que allò està malament”. Rumiem: “Quan apareixen paraules gruixudes, hem de pensar: què passa? Un nen pot sentir un amor incondicional pels pares però també una ràbia visceral”.

La solució -destaca la psicòloga-“dependrà molt de cada cas i circumstància”. Hem d’entendre que les frustracions no són mai agradables perquè limiten. La mare dels ous és això: “Un nen ha de sentir que els pares són forts, que hi són per cuidar-lo, per ajudar-lo a créixer. Si considera el pare o la mare uns ximples, com els farà cas? Quan els fills han perdut el respecte als pares, costa molt recuperar-lo, però és una tasca que no poden defugir”.