Per què els pares ja no moren a les pel·lícules infantils?

BarcelonaLes pel·lícules dirigides al públic infantil que s’estrenen avui cada cop tenen menys a veure amb les que miràvem nosaltres quan érem petits. Hi ha un seguit d’històries arquetípiques que es repeteixen, però el context cultural ha canviat. Són pel·lícules cada cop més subjectes a una anàlisi crítica en relació a temes com els rols de gènere, la representació de diferents tipus de família o col·lectius que històricament no han aparegut al cinema infantil. Això ha suposat un repte per als grans estudis, com ara Disney, que tenen una posició conservadora que els ha dut a prendre decisions polèmiques.

El canvi més visible que s’ha experimentat en els últims anys és l’augment de personatges femenins que són protagonistes i es defineixen per la seva fortalesa i intel·ligència. El que abans era una excepció (el personatge de Mulan als anys 90) ara és pràcticament la norma. Pixar va introduir per primer cop una heroïna amb Merida, la protagonista d'Indomable (2012), que va ser seguida per l’Elsa de Frozen (2013), que és la pel·lícula de Disney que trenca clarament amb models del passat, juntament amb Vaiana (2016). Són personatges que en les trames mantenen un rebuig a la tradició que és metafòric i no volen ser el que s’espera d’elles. Totes tres són capaces de salvar els respectius regnes i tenen més a veure amb les heroïnes d’Studio Ghibli (la Chihiro, la Mononoke) que amb una princesa Disney clàssica, si bé continuen sent estèticament normatives. És simptomàtic d’aquest canvi cap a un personatge femení fort l’evolució del personatge de Bo Peep a la franquícia Toy Story, que a la quarta entrega es converteix en una heroïna d’acció. És semblant a la de la princesa Peach a la franquícia de videojocs Super Mario Bros, com es pot veure la pel·lícula que s’ha estrenat enguany. Els interessos amorosos que abans eren més habituals en personatges femenins comencen a desaparèixer. Al seu lloc sovint el focus es posa en la relació amb altres personatges femenins. En pel·lícules més modernes és molt important la relació entre germanes, com a Wolfwalkers (2020), de l’estudi Cartoon Saloon, o la sororitat entre personatges femenins a Vainilla (2020).

Les pel·lícules infantils clàssiques utilitzaven la mort dels pares per fer que la canalla entrés en contacte amb la realitat més dura de la vida a través de la ficció. Sovint això es traduïa en moments audiovisualment traumàtics, com en el clàssic Bambi. La mort dels pares també servia com a catalitzador per començar el viatge de l’heroi protagonista, que s’havia de fer adult, com a El rei lleó. Actualment no es busca aquest xoc. Quan es tracta la mort es fa col·locant-la al centre de la pel·lícula, com a Coco (2017) i parlant també sobre el dol. La gestió emocional té un paper notable en la manera d’afrontar els conflictes dels personatges en el cinema per a les criatures d’avui. Fins i tot en pel·lícules d’acció lleugeres com El gat amb botes: l’últim desig (2022), en què el protagonista s’enfronta a la mort, el personatge inicia un diàleg amb si mateix per entendre per què no és feliç d’una manera que no s’hauria pogut produir fa anys. Segurament hem de situar a l’èxit de Del revés (2015) el punt d’inflexió en aquest sentit, ja que el treball de les emocions és el centre de la història de forma explícita. Actualment, la majoria de personatges han de treballar un conflicte intern per sortir victoriosos de l’aventura.

La figura del malvat clàssic que té el paper d’antagonista continua existint, com fa palesa la presència de Bowser a la mencionada Super Mario Bros (2023), però hi ha un esforç clar per comprendre el malvat i que no sigui simplement una encarnació del mal. Això no vol dir que siguin menys esfereïdors, com queda clar en el cas de Lotso a Toy Story 3 (2010), un personatge de qui s’explica l’origen de la seva maldat i que sembla que hagi de canviar però que acaba sent dolent fins a l’últim moment. Però aquesta mena de malvat és menys habitual que abans. Fins i tot hi ha pel·lícules on el malvat és el protagonista i esdevé un antiheroi. O bé com un personatge incomprès, com a En Ralph trenca internet (2018), que s’ha cansat d’haver de ser el dolent, o bé com un personatge que en el fons l’espectador sap que és bo, com en Gru a la franquícia dels Minions (del 2010 fins avui), que ha d’admetre que s’estima més els altres del que correspondria a un malvat. Aquesta complexitat dels antagonistes els acosta més als protagonistes, cosa que fa que el resultat siguin relats menys maniqueistes que abans.

El conflicte intern del protagonista molt sovint té a veure amb els pares, que projecten sobre els fills unes expectatives que els impedeixen ser ells mateixos. És el cas del protagonista de Com ensinistrar un drac (del 2010 fins avui), de la mencionada Vaiana o de Mons estranys (2022). Molt sovint aquestes expectatives estan reforçades pel context social i cultural del personatge, que ha d’anar a la contra, no només de la família, sinó també de la comunitat, cosa que fa la lluita encara més gran i col·loca un pes sobre el personatge que el pot superar molt fàcilment. En la relació amb els pares, la sobreprotecció és una altra font de conflicte recurrent. S’explora amb molt d’humor a la franquícia Hotel Transsilvània (del 2012 fins avui) i de forma més dramàtica a Red (2022). Els pares sovint són figures autoritàries que tendeixen a decebre’s amb els fills, mentre que les mares mantenen el paper conciliador, tot i que hi ha casos en què aquest tòpic s’inverteix. Les desavinences entre pares i mares són més visibles que abans i s’hi inclou la possibilitat d’una separació. Malgrat això, la majoria de pel·lícules tenen models de família tradicionals. Hi ha un augment de models monoparentals, que encara és tímid, però sobretot es detecta una absència reveladora de famílies amb dos pares o dues mares.

El tema més recurrent en el cinema infantil actual és la diferència. Apreciar i celebrar qui és diferent i no tenir por de qui no és com nosaltres són idees sobre les quals es construeixen moltes històries. És habitual que això es tradueixi en criatures que fan por i que la societat considera enemigues però que els protagonistes, en un exercici d’obertura cap a l’altre, descobreixen que no són tan diferents. Així passa a El monstre marí (2022) o a la mencionada Com ensinistrar un drac. Altres vegades es tracta de dues comunitats enfrontades que durant la pel·lícula descobreixen que no són tan diferents com creuen, com passa a Bill i Janet i altres cròniques marcianes (2023). Apreciar la diferència no és ni molt menys un tema nou, però sí que ha augmentat en els últims anys i actualment es fa servir com a al·legoria de temes concrets com ara la immigració. Així es tracta a Elemental (2023), que posa el focus en una família de foc que ha d'emigrar a una comunitat d’aigua, o l’última pel·lícula de les Tortugues Ninja, Caos mutant (2023), que presenta la por del mestre Estellicó perquè no els passi res als seus “fills” mutants com un producte de la seva experiència amb el maltractament i menyspreu que ha rebut dels humans. O el que és el mateix, l’experiència d’un immigrant amb el racisme d'un lloc en el qual no s’ha pogut integrar perquè no l’han volgut.

El col·lectiu LGTBI també es tracta de manera al·legòrica en les pel·lícules infantils, tot i que sovint, quan s’ha intentat extreure una confirmació explícita d’aquesta interpretació per part dels responsables d’aquestes pel·lícules, aquests han negat que fos intencionada (a diferència de les al·legories de la immigració mencionades abans). Va ser sobretot Luca (2022), la pel·lícula sobre dues criatures marines que, quan són entre els humans, dissimulen la seva naturalesa, el film que més interpretacions va despertar en aquest sentit. El director de la pel·lícula, Enrico Casarosa, va dir que no era el que volia explicar però que li semblava bé aquesta interpretació. Arran d’aquesta pel·lícula i el debat que va generar, treballadors de Pixar van assenyalar pressions de Disney perquè no s’incloguessin trames LGTBI a les pel·lícules, tant a Luca (2022) com a Red (2022). Malgrat això, Mons estranys (2022) va introduir el primer protagonista d’una pel·lícula de Disney que pertany al col·lectiu LGTBI, amb una trama d’acceptació del seu pare. Fins i tot aquesta decisió no va estar exempta de polèmica, ja que la pel·lícula va passar desapercebuda i es va acusar Disney de no haver-la promocionat prou.