No vol menjar: i ara què?

BarcelonaLes criatures passen per diferents fases al llarg del seu creixement i els canvis en la gana són d'allò més habitual. Per al reputat pediatre Carlos González "la inapetència és un problema d'equilibri en allò que un nen menja i el que la seva família espera que mengi", segons assegura al seu famós llibre de capçalera Mi niño no me come. L'autor assegura que el fet que un infant no mengi no és un cas aïllat, sinó que els nadons ingereixen en relació amb la seva mida, cosa que implica que tard o d'hora els nens deixen de menjar, i això succeeix al voltant del primer any. Segons explica, alguns comencen a veure reduïda la seva gana als nou mesos i altres encara mengen bé fins a l'any i mig o els dos anys, tot i que n'hi ha "uns pocs que mai deixen de menjar". En la mateixa línia, per a l'Acadèmia Espanyola de Pediatria (AEPD), la causa d'aquesta inapetència rau en un alentiment del creixement al voltant dels dos anys: el pes al néixer es duplica al cap de cinc mesos, es triplica al cap d'un any i es quadruplica al cap de dos anys, amb un augment de dos quilos per any fins que arriba la pubertat i es fa l'estirada, afirma. Un cop comença la inapetència cal abordar-la de la manera més assertiva possible.

La primera gran consigna en la qual coincideixen els experts és que no s'ha d'obligar a menjar les criatures. Per a l'AEPD, si bé les famílies s'han d'encarregar de donar una alimentació saludable als seus fills, "la gana la posen els nens", i mai se'ls ha de forçar per tal de "respectar" les diferents fases del creixement. A més a més, la seva gana és irregular i desenvolupen els seus gustos i la seva pròpia personalitat, de manera que l'apetència per determinats menjars és variable i poden abandonar transitòriament aliments que sí que acceptaven. A banda de no obligar, cal oferir i no insistir a fer que prenguin cap aliment en concret, sinó "animar-los a tastar o posar l'aliment a taula perquè ells mateixos l'agafin".

Segons l'AEPD, els gustos de la canalla s'han de respectar "dins del que és raonable", ja que no cal menjar de tot des dels dos anys, sinó que el que és important és que prenguin algun aliment de cada grup, com per exemple alguna verdura i alguna fruita, i a poc a poc anar afegint nous aliments i animar els infants a tastar-los.

Cal que el moment de menjar sigui agradable i relaxant, de manera que s'han d'orientar tots els esforços cap aquí. Un clima positiu contribueix molt més a la tranquil·litat i seguretat de la canalla, i també suma el fet de seguir rutines i horaris que li facin preveure que s'acosta l'hora de menjar. Segons l'AEPD, aquestes rutines es poden acompanyar d'una explicació sobre la necessitat de menjar per créixer, però sense oblidar que els nens aprenen per imitació, de forma que "serveix d'ajuda que mengin en companyia dels pares o altres nens".

No s'ha de patir per la quantitat de menjar que prenen. Segons l'AEPD, s'ha de tenir present que la gana de la majoria de criatures "és suficient" per suplir les seves necessitats, de manera que no cal ni patir ni mostrar cap preocupació per la quantitat que prenen, que sempre han de decidir ells. Així, l'associació de pediatres aconsella posar poca quantitat de menjar al plat i deixar que en demanin més si ho desitgen, ja que d'aquesta manera s'eviten baralles.

Per a Carlos González, l'enginy de les famílies a l'hora de fer menjar les seves criatures "no té límits", però el més aconsellable és no distreure'ls per tal que s'acabin el plat. Es comença fent l'avió, es continua distraient amb cançons i s'acaba amb amenaces, súpliques i suborns, lamenta. En la mateixa línia, l'AEPD alerta que el fet que mengin quan estan distrets, mirant la televisió o entretinguts fa que els infants no desenvolupin el control sobre allò que mengen i que ingereixin més del que necessiten. Fins i tot, pot contribuir al fet que desenvolupin obesitat, perquè aquesta manera de menjar no construeix bons hàbits.

Si en un àpat no volen menjar, "es pot deixar la criatura sense aliment fins al següent àpat", remarca l'AEPD. I cal fer-ho de manera tranquil·la, sense culpar-la ni castigar-la, perquè simplement no ha menjat i ho farà en un altre moment. En aquests casos, cal que les famílies diguin amb tranquil·litat que és el menjar que hi ha i que al següent àpat ja hi haurà una altra cosa.