Ni de tot, ni tot el plat

“Ho has de provar perquè s’ha de menjar de tot”. “No es deixa res al plat”. “Menja, que has de créixer molt fort i sa!” Frases d’aquest tipus eren tot un clàssic de les àvies o de les mares i pares quan érem petits, sobretot després d’omplir-te el plat ben ple, tant si era el teu menjar preferit com si no. Encara ara els pares acostumem a omplir excessivament els plats dels infants, en part perquè és el que vèiem fer nosaltres quan teníem l’edat dels nostres fills i en part perquè, com a adults, tenim una tendència innata a oferir més quantitat d’aliment als nanos de la que estan disposats a menjar.

Però, realment, ¿quina quantitat de menjar s’ha de posar als plats dels nens? ¿Han de menjar una quantitat concreta segons l’edat que tinguin? ¿S’ha d’insistir perquè mengin? ¿Se’ls ha d’obligar a acabar-s’ho tot? Poden repetir? ¿Han de menjar de tot? Són moltes preguntes que l’Agència de Salut Pública de Catalunya intenta contestar en una guia de recomanacions que acaba de publicar per solucionar els dubtes que els feien arribar responsables i monitors de menjadors escolars d’arreu de Catalunya i que sovint també ens plantegem els pares i mares a casa.

TEMPS D'APRENENTAGE

TEMPS D'APRENENTAGEAquesta guia, Acompanyar els àpats dels infants, recorda que l’àpat no és només un acte nutritiu sinó un gran espai d’aprenentatge i comunicació, i fa algunes propostes de com s’ha de menjar bé i, sobretot, de quin hauria de ser el paper que hem de jugar els adults en l’alimentació de la canalla. Gemma Salvador, que n’és una de les autores, reconeix d’entrada que la guia fa “unes recomanacions molt senzilles, però que se’n van una mica de les recomanacions clàssiques”. Sobretot, argumenta la dietista-nutricionista de l’agència, les pautes que es donen segueixen molt el sentit comú i estan basades en les referències dels experts.

D’AIXÒ NO EN VULL!

D’AIXÒ NO EN VULL!“No es tracta que els nens mengin el que vulguin ni quan vulguin”, avisa Gemma Salvador, però sí que a la guia s’aposta per delegar-los la responsabilitat de decidir quines quantitats volen menjar de cada plat, segons les seves necessitats i els seus gustos.

A l’Escola Marta Mata de Barberà del Vallès ja fa temps que treballen en aquesta línia. “No obliguem ningú a dinar -explica la coordinadora del menjador, Maria Pradas-, sinó que els convidem a tastar els aliments”. Són els mateixos nanos els que s’encarreguen de servir-se i d’aquesta manera aconsegueixen que es posin quantitats més ajustades. Quan algun aliment els agrada molt, tendeixen a omplir-se més el plat però “sempre els recomanem que se’n serveixin poca quantitat i si després tenen més gana poden repetir”. La guia Acompanyar els àpats dels infants va més enllà i recomana que si s’ha de repetir d’algun plat, preferiblement que sigui del primer, d’amanida o de postres, que normalment a les escoles és fruita fresca.

En definitiva, la qüestió és que no els servim una quantitat estàndard de menjar perquè a una determinada edat els pertoquin tants grams d’arròs o de cigrons, sinó que els nens i nenes aprenguin a racionalitzar el que es posin al plat. I més tenint en compte que a Catalunya el 25,7% dels nens té sobrepès, i el 16,8%, obesitat.

SENSACIÓ DE GANA

SENSACIÓ DE GANASegons la dietista Gemma Salvador, tots sabem interpretar la sensació de gana, que pot estar influenciada per diversos factors, com ara el que hem menjat abans, l’estona que fa que hem menjat o el tipus d’aliment que hem ingerit. Per exemple, la fruita és un aliment que sacia molt ràpidament però, alhora, obre la gana. És per això que històricament s’ha utilitzat com a aperitiu. De fet, “hi ha escoles, especialment escoles bressol, que comencen el dinar amb la fruita perquè saben que així l’àpat va millor”, explica Salvador.

A l’Escola Marta Mata, per exemple, la fruita se la mengen una hora abans d’entrar al menjador els que dinen al segon torn i una hora després d’haver dinat els que ho fan al primer torn. D’aquesta manera han aconseguit que els infants mengin molta més fruita i que els àpats no s’allarguin excessivament. Amb aquest mètode acostumen a durar entre mitja hora i una hora, tal com recomana la guia de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

NO INSISTIR

Si omplim massa els plats dels infants poden passar dues coses: o s’acaba malbaratant menjar o es genera un conflicte. Perquè si queda menjar al plat, no el guardem i va a parar a les escombraries, i si per contra el nano està en un entorn més rígid que no permet que quedi res al plat, es produeixen situacions tenses i desagradables com les que es viuen en alguns menjadors escolars, on hi ha nanos que no acaben mai, no els deixen sortir al pati o que els posen a la taula dels lents. I a algunes cases passa tres quarts del mateix, quan el nano no vol menjar comencen les amenaces de guardar el que quedi per a l’àpat següent, o directament arriben els càstigs.

Ara bé, ha de quedar clar que pressionar els infants perquè mengin és contraproduent, perquè els pot generar més resistència a menjar, crear aversions a certs aliments i, fins i tot, poden adoptar conductes alimentàries poc o gens saludables que podrien tenir continuïtat quan siguin adults. I això és perillós.

Tampoc es recomana intentar animar-los a provar algun aliment amb frases com “així creixeràs fort i alt”, perquè llavors l’associen amb un aliment menys agradable al gust i en mengen menys. Com passa en tants altres aspectes de l’educació de la canalla, “la importància de menjar bé es transmet més amb l’exemple, perquè intentar que algú es mengi una cosa que nosaltres no mengem és difícil”, explica la nutricionista de l’Agència de Salut Pública de Catalunya.

INVENTIVA AL PODER

Entrar en conflicte amb un determinat producte no millora el grau d’acceptació. No es tracta de donar una opció alternativa, però el que sí que pot arribar a ajudar a acceptar un aliment és que, en comptes d’insistir, es convidi l’infant a provar-lo cuinat de diferents maneres. Els espinacs, per exemple, es poden servir en croquetes, amb una salsa per als macarrons, espinacs a la catalana, en una truita... Amb imaginació podem fer que la canalla s’atreveixi a tastar-los, tot i que si finalment hi ha algun aliment que després d’intentar-ho moltes vegades i amb diferents presentacions els nanos no accepten, no passa res, sempre que en mengin d’altres de la mateixa família.

A l’Escola Marta Mata tenen el costum d’introduir els nous aliments primer com a acompanyament, perquè la canalla s’hi vagi acostumant. La Maria Pradas explica que el curs passat van començar a posar sobre la taula un platet amb torradetes amb hummus (paté de cigrons) perquè qui volgués el tastés. Aquest curs l’hummus ja forma part del menú com a primer plat, i se’l mengen, esclar. A més, abans d’introduir un aliment com les hamburgueses vegetals o el paté de tofu han fet un taller familiar de cuina, en què han participat pares i alumnes.

Als més petits és molt més fàcil animar-los a menjar amb arguments sensorials de l’estil: “Que bo que és... Quina bona olor... Quin bon color que té...” I en l’àmbit familiar tenim l’oportunitat de fer-los participar del procés d’anar a comprar i de cuinar, que, segons Gemma Salvador, “és el més important perquè valorin el menjar”. “Un peix enfarinat per un nen és molt més bo”, assegura.