Nens trilingües: fer-ho més fàcil

Amb només 9 i 6 anys, Ruggero i Margherita parlen a la perfecció tres idiomes: el català, el castellà i l’italià. El primer i el segon els van aprendre a l’escola; el tercer, dels pares. Tant Alberto Bougleux com la seva dona són italians, i quan va néixer el primer dels seus fills van decidir que serien ells els que li ensenyarien italià i que, més endavant, buscarien una acadèmia a Barcelona perquè aprengués a escriure’l correctament. El seu pare comenta que els nens viuen aquesta diversitat lingüística amb total naturalitat, que estan acostumats a parlar entre ells en italià i a canviar d’idioma quan parlen amb els seus amics i professors i que, més enllà d’alguna paraula o expressió que incorporen d’un altre idioma, no han tingut cap problema a l’hora d’assumir com a pròpies les tres llengües. Ni retard en la parla ni rebuig a l’idioma dels pares.

Encara que, com expliquen els especialistes, aquesta situació sol ser la normal, la veritat és que hi ha vegades que l’adquisició d’una segona (o tercera) llengua resulta bastant més difícil. És el cas del Dao i l’Aitana, dos germans valencians d’11 i 9 anys que, des que van néixer, estan exposats al francès, al català i al castellà. El seu pare, Daniel Hernández, ens explica que, malgrat que actualment parlen a la perfecció els tres idiomes, arribar fins aquí no ha sigut fàcil. Van haver de passar uns quants anys, molts viatges a França i molts dubtes sobre la metodologia que estaven seguint fins que els germans es van deixar anar i van començar a parlar en francès amb la mare i els avis.

APRENDRE DE MANERA NATURAL

Conscients de les dificultats i els dubtes a què s’enfronten pares com en Daniel, la plataforma d’idiomes Babbel va decidir elaborar una petita guia amb consells destinats a ajudar els progenitors en aquesta tasca i amb recomanacions que busquen que la immersió lingüística sigui com més natural millor, sense generar rebuig en el nens ni posar pressió als pares. Amb aquest objectiu van comptar, entre altres especialistes en didàctica i bilingüisme, amb l’ajuda de Verena Beth i Dorothee Knapheide, professores de la Deustche Schule de Madrid i coordinadores de la secció d’alemany com a llengua estrangera del Kindergarten d’aquest centre. Es tracta de professionals que s’encarreguen de l’educació dels nens en un idioma diferent al del país on viuen i que saben, per la seva formació i experiència, que la millor manera de fer-ho és des dels primers anys de vida i amb molta dedicació, interès i motivació per la llengua i cultura que s’ensenya. I és que, segons comenten Beth i Knapheide en aquesta guia, i avui ens expliquen a nosaltres, perquè un nen assumeixi l’alemany, l’anglès o el francès com a propi no n’hi ha prou parlant-li en aquest idioma de manera ocasional. S’han de compartir jocs, vivències i emocions en aquest idioma, s’han de crear situacions en les quals el nen l’hagi d’utilitzar i que descobreixi que, més enllà de ser la llengua en què parla el seu pare o la seva mare o en la qual estudia, és una eina d’expressió i comunicació, que és útil fora de l’àmbit familiar i escolar. I, perquè això passi, l’actitud dels pares és fonamental.

“Els pares i les mares han d’estar molt motivats i interessats no només en l’idioma en si, sinó també en la cultura, ja que tot va unit”, comenta Beth. En aquest sentit, recomana als progenitors que no sàpiguen parlar l’idioma que està aprenent el seu fill que l’estudiïn i que, sempre que sigui possible, facin viatges a països on es parli aquesta llengua perquè el menor s’hi exposi i creï vincles amb la cultura a la qual pertany. I també, que tinguin paciència. Perquè, com recorda Beth i explica Knapheide, l’aprenentatge d’un idioma no és un procés tècnic sinó que està carregat d’emocions, i això fa que cada nen l’assumeixi d’una manera i amb uns ritmes diferents. Hi ha infants que comencen a parlar amb fluïdesa abans dels tres anys i d’altres que necessiten més temps i més inputs per deixar-se anar en aquest idioma. I això passa quan el nen està exposat a dos o tres idiomes, però també quan només està exposat a un.

DONAR-LOS TEMPS I ‘INPUTS’

Dos elements, temps i inputs, als quals fa referència també Orlanda Varela, metge psiquiatra i directora d’un dels pocs centres amb atenció al bilingüisme de la Península, Sinews Instituto de Terapia Multilingüe. I és que, tant per a aquesta professional com per a les educadores de la Deustche Schule, la millor manera que una segona o tercera llengua s’assumeixi com a pròpia és ensenyant-la igual que la primera: exposant el nen al màxim nombre d’hores i experiències possibles en aquest idioma, respectant els seus ritmes d’aprenentatge i, molt important, recordant que les llengües estan fetes per ser utilitzades, no només per ser escoltades o estudiades.

“Per què la llengua materna és la llengua en què ens expressem amb més fluïdesa, amb més competència i amb més capacitat? Perquè la manera com aprenem a parlar-la està completament centrada en la seva utilitat, és a dir, aprenem la llengua perquè la utilitzem i per utilitzar-la”, explica Varela. I de la mateixa manera que recomana als pares i mares que centrin els seus esforços a compartir moments i experiències amb els més petits o que busquin agents externs per fer-ho, també els insta a no desanimar-se quan vegin que el procés s’alenteix o presenta dificultats. Que, en un començament, els nens barregin dos o tres idiomes, comenta, és absolutament normal. També ho és que a alguns els costi més que d’altres començar a parlar. El que no és normal i en cap cas té el seu origen en el bilingüisme o el trilingüisme és que, arribada una edat, el nen tingui dificultats per expressar-se verbalment o per escriure i llegir. Per això, abans d’optar per eliminar una de les llengües, el que hem de fer és recórrer a un especialista, descobrir a què es deu aquesta dificultat i posar-hi solució perquè el nen pugui desenvolupar-se plenament i ho faci en qualsevol llengua.

I SI NO VOLEN PARLAR EN AQUELL IDIOMA?

I què passa si el nostre fill no presenta cap dificultat d’aprenentatge però sí un rebuig explícit a parlar en aquest idioma? El millor és respectar la decisió de l’infant, però no desistir. Segons la directora de Sinews Instituto de Terapia Multilingüe, no podem forçar un nen a parlar un idioma si no vol, però sí que ens hi podem dirigir en aquesta llengua perquè tingui un estímul -encara que sigui passiu- i, sempre que puguem, exposar-lo a situacions que facin que se senti atret a parlar aquest idioma.

“Imagina’t que al teu fill li agrada molt un joc d’ordinador. Pots potenciar que parli en el teu idioma posant-lo en contacte amb jugadors que siguin nadius del teu país. Plantejar-li situacions en les quals la necessitat de parlar en aquest idioma sigui real”, comenta Varela. A més de recórrer als hobbies, aquesta professional proposa els intercanvis d’idiomes o els viatges al país d’origen dels pares com a possibles accions per crear la necessitat de parlar una segona o tercera llengua.

Aprendre un altre idioma jugant i a casa

Un nen pot tenir un pare o una mare anglesa i no parlar correctament en aquesta llengua i pot tenir pares catalans i parlar a la perfecció en anglès. Més que la nacionalitat dels progenitors, el que importa perquè un nen assumeixi un idioma com a propi és el temps que hi està exposat i la qualitat de les exposicions. Per això moltes parelles amb un o els dos membres d’una altra nacionalitat recorren a babysitters del seu país perquè els fills estiguin en contacte amb la seva llengua. I d’aquí, també, que moltes parelles catalanes contractin els serveis de mainaderes d’altres nacionalitats perquè els seus fills aprenguin un altre idioma com un nadiu. Ho comenta Kay Little, directora de l’agència de cangurs en altres idiomes Little Linguist Learners, de Barcelona. Una de les raons per les quals els pares opten per aquest tipus de serveis és la seva metodologia: els nens aprenen l’idioma a través de jocs, cançons i situacions de la vida quotidiana com ho farien amb els seus pares, però amb persones formades en didàctica i educació infantil.