Les festes de Nadal de la gent de l'ARA

BarcelonaQuina és aquella joguina que sempre demanàveu als Reis i no us van portar mai? Quin és el regal que més il·lusió us va fer? O el que menys? Quins records teniu de Nadal i la nit de Reis de quan éreu petits? Són gaire diferents dels d'ara? O potser sou dels que no us agradava Nadal? Els periodistes, col·laboradors i opinadores de l'ARA i del suplement Criatures comparteixen amb els lectors els seus records d'infantesa.

Si remenés per casa els pares encara podria trobar la carta que em van deixar els Reis a primer de primària. Recordo haver demanat, il·lusionada, una casa dels ponis que devia sortir al catàleg de joguines d’uns grans magatzems molt famosos i em va cridar l’atenció. Tant, que la decepció va ser majúscula. El meu paquet, lluny de contenir una joguina plena de rosa, lila i brilli-brilli amb ponis meravellosos, amagava un (espectacular) sac de dormir amb motius cinematogràfics. Amb tipografia recaragolada en una missiva feta a la impressora de punts, Ses Majestats em demanaven disculpes per no haver-me pogut concedir el desig, però es mostraven convençuts que, com que aquell curs aniria per primera vegada de colònies, el sac em faria molt més servei. De raó no els en va faltar. Quins visionaris! Encara ara el sac es converteix en una manta improvisada!

Els dies abans del 25 de desembre, que era quan venien els paquets més grossos perquè així teníem algun joc per entretenir-nos les dues setmanes de vacances escolars, regiràvem amb els meus germans tots els armaris per trobar els regals. La meva mare, a qui mai li he confessat aquesta feina de detectiu tot i que crec que ella ho sabia, cada any els guardava en un lloc diferent però gairebé sempre els acabàvem localitzant. Era el nostre petit ritual nadalenc. Amb qui no estava gaire contenta era amb els Reis: pensava que tenien molt poca imaginació, perquè sempre em deixaven al costat del llit llibres i mitjons. Quan els obria, els meus pares ja s'avançaven i em deien: "Pensa que el teu aniversari és la setmana que ve, i potser algú et regalarà la joguina que els has demanat". I mentre ho sentia sempre pensava: "Reis, per què m'he d'esperar? Quina culpa tinc jo d'haver nascut al gener?"

A quina edat se suposa que t'has d'assabentar de qui són els Reis? Jo ho vaig saber als vuit anys. No perquè fos molt espavilat, sinó perquè uns dies abans vaig veure com el meu padrí entrava a casa amb un paquet enorme en forma d'esquís mentre exclamava "Traieu el Martí d'aquí!" Per si no fos prou, tot fent cagar el tió, la discreció va ser mínima entre els familiars que s'abraçaven, es donaven les gràcies i deien "És justament el que necessitava". El dia que vaig tornar al col·le, recordo dir a la meva mare: "Els Reis no existeixen, oi?" Ella va somriure, i a mi se'm va escapar una llàgrima de nostàlgia.

A casa la festa grossa sempre ha sigut per Nochebuena i Reis. La nit de Nadal, que a casa en diem Nochebuena, era la nit de sopar a casa de la abuela Pilar i el abuelo Joaquin, on ens reuníem una trentena de persones entre tiets, avis i cosins per menjar, cantar nadales i jugar al bingo. Aquests sopars multitudinaris van acabar fa cinc anys, l’any que va morir l’àvia. A casa el Pare Noel ni ha vingut mai ni ens feia gaire gràcia (com es pot veure a la foto), però vam adoptar el tió, que cagava pijames i mitjons. Qui portava les joguines eren –i són– els Reis d’Orient. El 5 de gener dormíem els tres germans junts en un ritual de nervis compartits. Era la millor nit de l’any, competint amb la Nochebuena. Un any em vaig llevar a mitjanit i em va semblar veure el rei Melcior al menjador deixant la bicicleta BH, però vaig tornar al llit perquè temia que si em descobria marxaria sense deixar els regals. A casa de la abuela Mercedes els Reis s’entretenien a amagar les joguines als llocs més recòndits, però a vegades es feien un embolic i portaven roba per a la Skipper quan el que tenia era una Barbie. Però el que cada 6 de gener esperava amb més il·lusió era la casa de nines que demanava, insistentment, a la carta. Em vaig passar uns quants anys preguntant-me per què no la portaven. Temps més tard vaig saber que els Reis d’Orient consideraven que ocupava massa espai. Ara que tinc tres fills, els he entès.

Deia Mercè Rodoreda que els records de criatura, per purs, són els millors quan ja ets gran, i així és. Per a mi Nadal començava amb la tradicional foto reial. La meva mare em portava cada any a fer la instantània de rigor amb el Rei de l'Orient i el patge que hi havia al Mercat del Guinardó, i m’advertia: “Si els Reis veuen que et mossegues les ungles, no et portaran res”. I jo, atemorida, em feia la foto amb les mans a la butxaca, no fos cas… L’altre gran moment era fer el pessebre amb el meu pare, prèvia visita a la fira de la Sagrada Família o la de Santa Llúcia per comprar la molsa, el cel i alguna figureta que calia canviar de l’any anterior. La cirereta de Nadal la posava la cavalcada de Reis, amb el meu avi, sempre al carrer Jaume I cantonada amb la plaça de l’Àngel. No oblidaré mai els nervis per agafar bona posició i l’espera, que se’m feia eterna, fins que no arribaven les carrosses. També recordo especialment el Nadal del 1993. Aquell desembre el meu avi va morir. No hi va haver arbre de Nadal, però sí pessebre, i la meva mare va agafar el relleu i em va portar a veure la cavalcada. Vam canviar d’ubicació. Vam anar a la plaça Universitat, va ser molt trist, però la meva mare no va deixar d’estrènyer-me molt fort la mà tota l’estona. Avui, amb un nen de dos anys, torno a viure la màgia de Nadal com abans i miro de fabricar-li records, tants com pugui, perquè el dia de demà recordi Nadal de petit i somrigui com somric jo ara.

Estimat tió: no sé si et recordaràs de mi. Soc la nena que va decidir deixar d'alimentar-te amb grills de mandarina perquè creia que un tros de torró et faria més feliç. Et demano disculpes si t'abrigava massa cada nit, però els desembres de principis dels noranta a Sant Joan de les Abadesses els recordo més gèlids que els d'avui.

T'escric aquesta carta perquè no estiguis gelós dels teus competidors nadalencs. Probablement ells rebran més correspondència, però, per a mi, sempre seràs el millor de Nadal. Gràcies a tu, cada 24 de desembre a casa tenim una excusa per sopar xocolata desfeta. Gràcies per la minicadena amb què vaig cantar fins a l'avorriment els cassets del Super3, per la bici, el piano i els trucs de Magia Borràs. Per tots els llibres, pijames, colònies, mitjons i monedes de xocolata.

Gràcies per fer de la nit de Nadal la més màgica de l'any. Perquè, ara que no ens sent ningú: portar regals amb camell o baixar per una xemeneia no té tant de mèrit com aguantar trompades sense perdre el somriure.

Quan la taula de despatx, que encara hi ha a la sala del piano, deixava de tenir papers i es transformava en un enorme pessebre –amb els Reis d’Orient avançant pel camí sorrenc, dia a dia, fins a arribar a la cova on hi havia el Nen Jesús– volia dir que la il·lusió nadalenca ja s’havia instal·lat a casa. El tió, una capsa de fusta d’aquelles de guardar cava que els meus avis tenien a la botiga de queviures, cagava –encara que m’hi esforcés– més torrons i neules que no pas joguines. A l’última picada amb el bastó, una patata simbolitzava el final de la gresca. Els Reis eren tan generosos com enigmàtics. Al matí, els regals omplien el bell mig de la sala del piano. Obsequis que es repartien per a tota la família, però jo, davant seu, em sentia com una veritable reina. Això sí, amb boina i barnús.

Una de les coses que més m'agradaven de Nadal quan era petita era la nit de Reis. I, d'aquella nit, segurament el meu moment preferit era quan sortia al balcó de casa dels meus pares i deixava menjar i beure per als tres Reis i els seus camells, que jo imaginava tots assedegats. No em vaig preguntar mai com arribava tota aquella gent fins a un cinquè pis –Volant? Amb escala? Potser amb cordes?– perquè allò no era important. L'important era que mengessin el que la meva germana i jo els havíem preparat i que llavors ens deixessin tot el que havíem demanat, esclar. Sempre m'han agradat els moments previs: el dia abans de començar vacances, la preparació d'un gran viatge o aquest moment màgic abans del dia de Reis. Un any, l'emoció de deixar el menjar per als Reis era tanta, que vaig ensopegar a l'entrada del balcó i vaig caure de cara perquè, abans que deixar anar aquells gots i plats, vaig preferir endur-me un trau al front que encara llueixo avui dia, i ben contenta. Un petit souvenir d'aquells moments. 

A casa, el dia de Reis és cada any tot un festival. El matí se’ns fa curt desembolicant regals. N’hi ha una pila per a cadascú. El motiu principal és que demanem sobretot coses útils. Així, apareixen tovalloles, sabatilles, pinces d’estendre roba... I estris de cuina, els que vulguis. Als Reis d’Orient els agrada aquesta "línia". Un any vam rebre fins i tot una tapa de vàter que calia renovar –que havíem demanat, esclar–. Fa uns dies un infant que vam tenir d’acollida, i que de tant en tant ve a casa, va expressar-se amb aquestes paraules: “Si algú mai dubta que els Reis existeixen, a casa vostra queda del tot desmentit”.

De petit, la meva cavalcada era la del barri de Sants. La recordava magnífica, amb carrosses plenes de paper de plata, confeti i carregades de caramels. Fins que no vaig tenir el meu fill, quaranta anys més tard, no vaig tornar a anar a una cavalcada, aquest cop a la principal de Barcelona. Greu error. Aquell desplegament majestuós, les figures tretes d'una obra de Comediants, la profusió de neons i vehicles fabulosos sota una música ben produïda i forta com un tro, va fer empal·lidir el meu record d'infantesa. Tot d'una, la Seat Trans tènuement disfressada que jo havia vist com transportava un emissari de l'Orient passava a ser una pobra carraca esforçada del barri. Aquell any als Reis els vaig demanar recuperar una mica la il·lusió infantil inevitablement perduda.

“Jo no faig carta als Reis, que com que són màgics ja sabran què m’agrada”, vaig dir amb una forta convicció quan tenia vuit anys mentre les meves germanes preparaven les cartes i les entregaven als patges reals. La nit de Reis no vaig poder dormir de l’emoció i la sorpresa. Al llevar-me, hi havia tres paquets amb paper lluent que portaven el meu nom. Vaig obrir el primer: un jersei de llana que et feia venir dermatitis només veure’l. Vaig obrir el segon: una colònia que marejava només olorar-la. Les esperances estaven posades en el tercer i últim regal: era gran i feia soroll. Què serà? ¿Una nina de les que ploren amb piles? Massa gran per ser una Game Boy. Al trencar el paper em vaig quedar de pedra: el soroll provenia de dos petits éssers vius peluts. Eren hàmsters. R-A-T-E-S. Really? Aquell matí vaig deixar de creure en el criteri de la monarquia d’Orient, i ara no només redacto la carta amb enllaços, sinó que fins i tot adjunto la cistella en línia actualitzada.

No recordo quants anys tenia quan els Reis em van portar la nina. L'única que encara conservo, jo que soc de no acumular records. A casa era la negreta, amb aquell diminutiu que llavors semblava afectuós. Per a mi, era la Sara. Una nina de la marca Famosa, negra, d'ulls verds i uns cabells llargs que en un atac de vocació de perruquera vaig tallar sense cap sentit. Jo era molt de nines. I amb la Sara i altres exemplars em muntava una casa en què jo, més que fer-los de mare, els feia de mestra i cuidadora. Les tapava al vespre o al marxar de vacances amb draps que la meva mare tenia per casa. I els parlava molt. No m'he avergonyit mai del passat ninaire, fins al punt que a l'adolescència vaig situar la Sara en un lloc preferent de la meva prestatgeria a la paret. Molts cops, quan ara entro a l'estudi i la veig, li somric.

Diu la llegenda que jo era un nap buf ben xic i esquifit quan, un 25 de desembre a la tarda, amb l’eufòria nadalenca i les emocions descontrolades a l’hora de fer cagar el tió, vaig apallissar-lo amb tal força que em vaig carregar el pal d’escombra. La veritat és que d’aquesta anècdota només en recordo les explicacions familiars que cada any, per festes, surten de nou. El que sí que recordo ben clarament és l’anorac lila que em van dur els Reis uns anys més tard. Com a bona germana petita de tres, hereva de tota la roba dels meus antecessors (i amics i familiars), vaig decidir que als Reis el que els demanava amb més entusiasme era un anorac nou, amb etiqueta, que no hagués estat utilitzat, i que, si podia ser, fos del meu color preferit, el lila. I aquell any no hi va haver cap disgust: els Reis em van dur el meu anorac nou de trinca, del color desitjat.

Sempre triava Baltasar. Era una predilecció que s’havia convertit en obsessió. Si no hi havia el Rei negre, no en volia saber res. Era el meu únic Rei d’Orient. Li donava la carta al seu patge, el seguia amb la mirada a totes les cavalcades i estava convençut que era ell qui em deixava el regal al menjador. Molts anys després, aquella reveladora obsessió es va convertir en un viatge. Vaig acabar treballant de fotoperiodista més d’una dècada a la Banya d’Àfrica, entre el Sudan, el Sudan del Sud i Kenya. Allà em vaig retrobar amb l’autèntic Baltasar.

A casa nostra, els Reis sempre han sigut molt entremaliats. Quan les amigues de petita m'explicaven que deixaven els regals sota l'arbre, jo no entenia res. Però no els amaguen? La nit de Reis, el meu germà i jo ens n'anàvem a dormir pensant quina una ens tindrien preparada l'endemà. Haver de seguir unes petjades fins als regals; embolicar el pis de llanes i haver de creuar-lo com si fóssim Tom Cruise a Missió Impossible; resseguir un mapa imaginari com si fos una illa deserta fins als nostres objectius...

Els Reis s'ajuntaven de nit i ideaven any rere any una gimcana que posés a prova, sempre de forma enginyosa i divertida, el que havíem après aquell any. Al final, el nostre millor record de Reis no eren pas els regals, sinó l'argúcia per aconseguir-los. Quan el meu pare va morir, jo tenia 18 anys, amb el meu germà ens vam convertir en els Reis dels nostres cosins petits. I ara seran aquells cosins els que prepararan proves per als nostres fills.

Tinc quatre anys i estic a la cua del Pare Noel del parvulari Lídia, al barri de Gràcia. Tinc quatre anys però actuo com una petita nihilista perquè em recordo dient: no sé per què espero, perquè em tocarà una merda de regal. I llavors m’arriba el torn. El Pare Noel em sembla real i la llum és càlida, però la meva esperança està sota zero. I pateixo perquè no vull patir una decepció. Resignada, fico la mà dins el sac i quan descobreixo el meu regal no me’n sé avenir: és una nina de fusta i fils de llana que m’enamora. La sorpresa em sacseja i em torna muda. Em miro la nina i em dic que sí, que la màgia existeix.

Quan era petita, les festes de Nadal eren dies de molta activitat. Fer el pessebre, alimentar el tió, portar la carta als patges reials, enganxar llufes a la gent del carrer, donar la benvinguda a l'any nou. I, sobretot, esperar amb molta il·lusió l'arribada dels Reis. El dia 6 al matí, els meus pares no ens deixaven aixecar abans de les 9, així que quan ma germana i jo ens despertàvem, ens quedàvem juntes al llit i acabàvem de passar els nervis plegades. I a les 9 en punt: "Han passat els Reis! Han passat els Reis!" Aquell dia sempre dinàvem tota la família materna a casa els meus cosins. Recordo especialment un any que no hi havia manera de trobar la fava del tortell. La meva àvia estava indignada: "Segur que se l'han deixat! Demà em sentiran..." A mitja tarda, el meu avi va confessar que tenia la fava amagada a la boca. Una anècdota que després hem recordat cada any.

A casa, els regals no arribaven fins Reis. L’espera es feia llarga, tot i que amb el temps van caure cosetes per Nadal. El meu rei preferit era el ros, i durant anys m’hi vaig fer la foto on ara hi ha l’Hipercor de Sant Andreu (li deien “príncipe Melgasar”!). Moltes vegades anàvem a la casa de Barberà del Vallès i amb el meu germà petit jugàvem amb les fulles seques del pati i ens plantàvem davant la llar de foc. Però els Reis sempre els fèiem a Barcelona. Era un dia molt llarg i esgotador, perquè havíem d’anar a recollir regals a casa d’uns quants familiars. Gairebé fins l'endemà no teníem calma per poder jugar. Entre els regals que recordo tinc present el vaixell pirata i el castell dels llavors anomenats clics de Famobil, alguns Madelmans, l’Hundir la Flota electrònic i les disfresses que secretament confeccionava la meva mare quan érem a l’escola.

Penso en el Nadal de la meva infància i no tinc cap record especial. Potser us sembla molt trist, però la meva família és molt petita i a sobre jo soc filla única. No tenia calendari d’Advent per fer galetes un dimarts o veure una pel·li nadalenca un dijous. No anava a buscar el tió a cap muntanya remota, ni tan sols l’alimentava dies abans. La nit de Nadal el trobava al menjador i era un tió autònom, s’espavilava per arribar i cagar. Cagava coses petites i políticament incorrectes, com cigarretes de xocolata que jo em fumava com si fos una diva. Dinava canelons amb els meus pares i dinàvem tots tres sols. Tenia un arbre petit i lleig que decorava al ritme de Boney M. Ara farà tres anys que es va morir la meva mare i no sabeu com m’agradaria tornar al Nadal normal en què no passava res especial.

El meu primer record d'un dia de Reis, suposo que perquè en tinc una foto, més que perquè ho recordo, és l'equipació del Barça que em van portar. Una samarreta de cotó, sense cap marca, i amb el número 9 a l'esquena. La completaven amb uns pantalons molt més curts dels que es porten ara i el que intentaven ser unes botes de futbol amb tacs. Els Reis del 1975 es van portar molt bé amb mi! De fet, sempre ho van fer. Els matins de Reis, a casa meva, al barri de Sants, a tocar de l'Hospitalet, van ser matins assolellats en què jo sortia al carrer a estrenar els regals; Una pilota, un vaixell o una bicicleta. Així eren els Reis als anys setanta.

Per a mi, Nadal és sinònim de ser a casa, amb la família, i de poca parafernàlia. Al meu poble, Benifallet, els xiquets i xiquetes van al casal municipal a recollir els regals que els porten els Reis. Els criden pel nom i pugen a l’escenari a buscar-los. Jo crec recordar que només ho vaig fer un any. Quan vaig pujar a buscar el meu, Baltasar em va preguntar com m’havia portat, i em va dir que m’havia de portar millor. A partir de l’any següent, totes les cartes als Reis les vaig acabar amb la mateixa petició: “Deixeu-ho tot al balcó, sisplau”. No esperava que, anys més tard, encara petita, desembolicant regals ben griposa, aparegués també a casa Baltasar, que havia sabut que estava malalta, per portar-me un regal en persona. L’ensurt i la il·lusió van ser grossos, però els regals, màgicament, van continuar apareixent al balcó de casa.

6 de gener del 87. Un dels dies més esperats de l'any. Soc a casa. Segurament és molt aviat. Encara vaig en pijama. Potser a fora hi ha neu. Potser. Darrere meu hi ha el pessebre, probablement guarnit amb molsa de collita pròpia del 87. Acabo d'obrir la cuineta Smoby. Encara no ho sé, però la cuineta serà un regal que durarà anys i panys. D'aquí una estona arribaran els meus cosins per recollir els regals que els Reis els han deixat a casa nostra. Ells també portaran un paquet per a mi. Tot seguit continuarem la ruta de totes les cases on Ses Majestats han pensat en nosaltres. Acabarem a casa els avis, on tothom, petits i grans, obrirà el seu regal. Després, els meus pares i jo anirem a casa els iaios (només ens caldrà canviar de vorera), on ens esperen per dinar. Allà finalment obriré l'últim i més estimat dels regals: una nina. Així serà el matí del 87. I el del 88, el del 89...

Recordo Nadals molt feliços amb els meus pares Patxi i Isabel i amb ma germana Anna. Recordo joguines que em fascinaven, com un robot verd que es transformava en monstre, un trenet elèctric o el Cheminova, amb el sofre del qual vaig generar una petita explosió i un núvol tòxic. Recordo fer cua a la casa Duran, on l'ambaixador reial recollia –i recull– les cartes de la canalla sabadellenca. Recordo l'escudella i els canelons de la iaia Caterina, i la vaixella i les estovalles que només vèiem –i veiem, encara– per festes. Recordo que a casa no hi havia tió: hi passava el Pare Noel, peatge cultural de mon pare, que és francès, fill de republicans exiliats. I que hi passaven, també, els Reis, com ha de ser, però, a diferència de molts companys, quan jo ja havia gaudit de bona part dels regals.

La meva relació amb el Pare Noel no va ser tan idíl·lica com probablement esperaven els meus pares. Almenys al principi i pel que sempre m’han explicat, perquè jo, òbviament, no ho recordo. Era l’any 1986 i, una tarda, un flamant Pare Noel va venir a visitar-nos a l’escola bressol. Jo no vaig gosar apropar-m'hi ni molt menys parlar-hi. Tot i que la meva mare va intentar encaridament que m’hi acostés. El resultat: jo totalment rígida i plorant a llàgrima viva, en braços de la mare, intentant mantenir la distància amb aquell tipus de barba blanca vestit de vermell. La meva relació amb ell va millorar amb el temps, tot i que estic segura que aquella primera impressió va ser clau perquè de petita –i ara de gran– tingués predilecció per Ses Majestats els Reis d’Orient. Aquest any la meva filla de gairebé dos anys està totalment enlluernada pel Pare Noel. Potser a aquestes alçades toca canviar les tornes... o no!