BanyolesFa uns dies vam rebre una consulta d’una família que ens explicava que la seva filla de 7 anys s’avorria al parc. Li vam recomanar l’article "The Value of Risk in Children’s Play" (El valor del risc en el joc infantil) de Joan Almon, coordinadora de l'Aliança per a la Infància als Estats Units. Almon ens recorda que el joc de risc és vital per al desenvolupament dels infants, perquè els ensenya a avaluar perills, prendre decisions i créixer amb confiança i autonomia. Però què passa quan els espais de joc són massa segurs, rígids o estèrils?
El nostre referent més important en aquest tema és el pedagog Francesco Tonucci. Ell argumenta que els parcs infantils són espais avorrits perquè no ofereixen veritables desafiaments ni riscos i perquè segreguen els infants de la resta de la societat. Els parcs estan dissenyats per a la tranquil·litat dels adults i deixen poc espai per a la creativitat o la improvisació. Tonucci defensa que els infants haurien d’ocupar els carrers, i que tenen el mateix dret que els adults a fer-ho encara que no votin, i és contundent quan afirma que els cotxes no poden tenir més drets que els infants.
És normal, doncs, que els infants s'avorreixin al parc?
La resposta és un sí amb majúscules i a més és un símptoma saludable. Els parcs infantils són sovint espais limitats que els diuen als infants com han de jugar. Les estructures estan pensades per complir una funció específica i si juguen fora d’aquestes normes, sovint són corregits pels adults que els acompanyen:
- Puja pel costat correcte del tobogan!
- Al gronxador no et posis dret!
- Has de deixar que el més petit pugi primer.
- No toquis això, que està brut!
- No saltis des del banc, és per seure!
- Baixa de la tanca, que et pots fer mal!
El parc es torna avorrit i una font de conflictes perquè hi ha poc espai, poques opcions i moltes normes. No permet l'exploració lliure ni la improvisació i els infants van allà cada dia a fer pràcticament el mateix. Les estructures dicten el que s'ha de fer i els infants es troben envoltats d’adults que, sense adonar-se’n, limiten la seva llibertat de joc.
Una alternativa pot ser organitzar grups a les tardes sortint de l’escola per fer que, almenys, vagin sols cap al parc, estem segures que el sol fet de retirar la vigilància adulta farà que puguin viure petites aventures.
Conclusió
Defenseu el dret al risc dels infants, els parcs són necessaris, però no poden ser l’únic espai de joc. Necessiten més reptes, més llibertat i més riscos i això només pot venir d’entorns que els permetin explorar i descobrir coses noves. És essencial i urgent que tinguin l’oportunitat de moure’s per la ciutat i pels pobles. Avorrir-se en un parc rígid i supervisat és un símptoma de la manca d’oportunitats per jugar d'una manera realment lliure i autònoma i no està de més recordar allò que va dir l’Allen Hurtwood: “És millor un os trencat, que un esperit trencat.”
