Gossos que ensumen la teva malaltia a 12 quilòmetres de distància

BarcelonaCom cada tarda, la Natalia recull la seva filla, Olívia Sosa, de 10 anys, a l’escola. Ho fa acompanyada de la Lucy, la seva gossa, que, mentre l'espera, comença a ploriquejar. A l'adonar-se’n, la Natalia comprova amb l’apli del seu mòbil –connectada amb el sensor de glucosa que du la seva filla– com l’índex glucèmic de la nena ha començat a baixar. La Lucy és una gossa d’alerta mèdica que fa set mesos que conviu amb la família i que l’ajuda a anticipar les hiperglucèmies i sobretot les hipoglucèmies que la noia pateix al llarg del dia. L’Olívia va debutar en la seva diabetis fa sis anys, quan en tenia 5. “Era un 22 de març”, recorden perfectament pares i filla, els quals, des d’aleshores, cada 22 de març celebren l’aniversari de la diabetis.

Al principi, el diagnòstic de la petita va condicionar el dia a dia de tot el nucli familiar, especialment el de la mare, que és qui du i passa a buscar la nena a l’escola i a les extraescolars i passa la major part del temps amb ella. Per als pares no va ser gens fàcil la manca de control inicial, però al cap d’un mes, ja li van poder implantar el sensor, amb el qual van poder començar a controlar els índexs glucèmics a distància. “Vam demanar autorització a l’escola perquè ella pogués tenir el telèfon per avisar-la si es produïa alguna hipo o hiperglucèmia, i també vam haver d’ensenyar a l’equip docent com s’havia d’administrar la insulina”, recorden. Va ser una etapa esgotadora, en tant que “van ser tres anys d’estar pendents 24 hores al dia de l’apli i de l’índex glucèmic de la petita”. Ara, des de fa tres anys, l’Olívia porta una bomba d’insulina i ja ho sap manegar tot ella sola. De fet, la noia aprofita per subratllar com se sap administrar la insulina des dels cinc anys, “quan l’habitual és que s’aprengui cap als 10!”

Detectors de canvis químics

La darrera a incorporar-se a l’equip és la Lucy, una gossa d’alerta mèdica que la família Sosa va adoptar a través de la Fundació Canem de Gossos d’Alerta Mèdica, una empresa social dedicada a la selecció, educació i ensinistrament de gossos d’alerta mèdica per a diabetis i epilèpsia. Els pares de l'Olívia, la Natalia i el Gustavo, sí que havien tingut gossos a la seva Argentina natal, i tot i que mare i filla ja feia temps que rumiaven incorporar-ne un a la família, el fet de conèixer la gent de Canem els va servir per convèncer el Gustavo. “Es tractava d’un gos ensinistrat, al qual no se li havia d’ensenyar de zero a fer les seves necessitats als llocs pertinents, amb el qual podríem entrar a tot arreu i fins i tot viatjar”, destaca la Natalia, que avança que ara, al juny, la família viatjarà a Itàlia, incloent-hi la Lucy, òbviament.

Els gossos d’alerta mèdica que Canem ensinistra i lliura a persones amb diabetis o epilèpsia –però també amb migranya o crisis d’asma– tenen en comú que treballen a través de l’olfacte: detecten el canvi químic que produeix el cos del seu usuari i donen un avís clar i concís, mirant fixament i fent diversos lladrucs. Paco Martín, ensinistrador de Canem, explica que “davant d’una hipoglucèmia, el cos de la persona diabètica segrega isoprè, mentre que davant d’una hiperglucèmia segrega cossos cetònics i davant d’una crisi d’epilèpsia es produeix un alliberament de neurohormones”.

Lladrucs i mirada

L’ensinistrament dels gossos d’alerta que Canem entrega al cap de l’any (uns 25, la meitat dels quals a menors d’edat) es basa en ensenyar-los l’olor específica que han de detectar i demanar-los que, al detectar-lo, avisin a través del lladruc. “També cal educar-los perquè es comportin molt bé allà on acompanyin els usuaris, ja que, com a gossos d’assistència, poden accedir a entorns públics i privats per realitzar la seva feina”, subratlla Martín. Al seu torn, Lidia Nicuesa, psicopedagoga de Canem, apunta que, un cop avaluades les necessitats de cada usuari, cada unitat de vinculació és completament diferent. “Tot el procediment d’ensinistrament es personalitza per tal de poder respondre a les necessitats de l’usuari i, en funció de la seva edat, el tipus de família, les aficions, etc., s’intenta que el cadell aprengui a desenvolupar-se en unes activitats o unes altres”, prossegueix Nicuesa.

En aquest sentit, la Lucy s’ha habituat de seguida al pavelló on l’Olívia fa patinatge artístic. Allà, quan la noia té una baixada o una pujada de sucre, la gossa borda i mira fixament la Natalia, que és la seva persona de referència. “La mirada és molt més contundent que els lladrucs, és inequívoca”, assenyala aquesta mare. De vegades, la gossa també comença a saltar mentre mira fixament la noia. A la nit, com que dormen juntes, primer avisa l’Olívia, però com que la noia no sol fer-li cas, acaba anant a l’habitació dels pares per avisar la Natalia. Durant aquest temps hi ha tres marcatges que als pares de l’Olívia els han impactat molt: un, una nit que l’Olívia dormia a casa d’una amiga; un altre dia que estava a l’escola (a 5 km de casa), i un darrer quan estava d’excursió, a uns 12 km de casa. L’avís sol produir-se uns 20 minuts abans que la noia tingui una pujada o una baixada de sucre.

Tranquil·litat i temps de reacció

Quan els cadells arriben a la si d’una llar solen tenir entre sis i 14 mesos, i al principi, apunta Paco Martín, es forma la família a través d’un curs de maneig amb tres objectius: “Que l’arribada del cadell suposi el menor estrès possible per a la família, que el canvi d’entorn suposi el menor estrès possible per al gos i que ambdós aprenguin a entendre’s per tal que el gos dugui tota la seva vida la tasca que ha après durant l’ensinistrament”. Tot i així, matisa Lidia Nicuesa, és clau “entendre que un gos d’assistència ho és en aquest ordre: primer gos i, després, d’assistència”. Això significa, continua, que “cal no perdre de vista que es tracta d’un animal que requereix temps i cures”.

Aquests fidels escuders aporten temps i tranquil·litat als seus usuaris, en especial als pares i mares dels menors que pateixen diabetis o epilèpsia. “Els seus lladrucs canvien vides”, afegeix Nicuesa, en tant que, destaca, “aporten temps de reacció per tal que els símptomes de les hipo i hiperglucèmies no arribin i perquè les caigudes quan arriba una crisi d’epilèpsia puguin ser evitades”. També aporten tranquil·litat, ja que els adults poden estar en una habitació diferent del fill o filla perquè, si passa res, el gos els avisarà anticipadament perquè puguin posar-hi solució.

“Ningú es pot imaginar el que arriben a valdre aquests metres d’autonomia, que el menor pugui jugar en una altra habitació, que pugui fer la migdiada sense que els pares estiguin mirant fixament a través de les càmeres si ha començat una crisi d’epilèpsia o al monitor si es produeix una hipoglucèmia”, subratlla Nicuesa. Un valor afegit, assenyala, que es multiplica exponencialment en arribar l’etapa adolescent, “en la qual es reclama independència i autonomia, i anhelen conèixer el món, però alhora, tot i no semblar-ho, és quelcom que els genera incertesa i por”. Uns sentiments pels quals passa qualsevol adolescent “però que s’accentuen quan hi sumem una patologia com la diabetis o l’epilèpsia”, assegura Nicuesa. Una etapa a la qual s’acosta l’Olívia, que, durant aquest temps, diuen els seus pares, “s’ha responsabilitzat de tenir cura d’un animal que, al seu torn, té cura d’ella les 24 hores del dia”. I és que, opinen, "els animals són capaços de mantenir la pau mental i l’equilibri emocional", la qual cosa esperen copsar de primera mà quan la seva filla arribi a l'adolescència. Un moment per al qual ja es plantegen que la Lucy pugui acompanyar-la també a classe i fer-la més autònoma en el seu dia a dia.