Som molt més que un cos

Som molt més que un cos. I tirant del tòpic -que és cert-, la bellesa és a l’interior i, a més, l’externa és molt relativa. Tot i això, la construcció de la imatge personal dels adolescents i els joves continua estant sotmesa a una forta pressió social -molt més evident en les noies-, que els últims anys s’ha multiplicat amb l’aparició d’influencers del món de la moda, la bellesa, la música o el cinema.

La psicòloga Sara Bujalance, directora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) i de la Fundació Imatge i Autoestima (IMA), detalla que la construcció de la imatge corporal és “un element complex que no té una única causa en la seva gènesi: obeeix tant a factors personals -com la predisposició genètica o els trets de personalitat, que fan que un s’accepti millor o pitjor- com a factors multicausals”. L’experta reconeix que els factors socials i culturals hi tenen “un pes realment important”. Per exemple, “ser dona i adolescent és un factor de risc per tenir una imatge corporal més negativa”, reconeix. “Tot i que els últims anys estan apareixent nous referents de diversitat corporal, el model de bellesa femení actual, malauradament, continua sent el d’una dona molt prima, alta, amb un cos o molt infantilitzat -sense pit, cul, maluc o cuixes- o masculinitzat, i que sol ser blanca i amb uns trets facials determinats”. La directora destaca que fa una dècada aquest model arribava a les joves mitjançant les revistes de moda, els anuncis i la televisió, però últimament “arriba per les xarxes socials, especialment amb les influencers, que sovint mostren una vida i un cos aparentment perfecte, però al darrere hi sol haver muntatges o una realitat maquillada, a més de filtres i Photoshop”, lamenta.

ANORÈXIA I BULÍMIA

Vint-i-cinc anys després que els casos de trastorns alimentaris en adolescents -especialment, anorèxia nerviosa i bulímia- apareguessin amb força als mitjans de comunicació i que la societat comencés a prendre consciència de la seva gravetat, el temps sembla aturat. S’ha avançat molt en el camp científic, però seguim vivint en una “societat de culte a la imatge, en la qual has de ser prima, jove i guapa per tenir èxit”. “Si no t’ajustes als cànons, estàs fora del sistema, i aquesta pressió s’agreuja molt més quan ets adolescent, un moment de molta fragilitat i inseguretat personal”, apunta la directora d’aquestes entitats. “Hem avançat molt en l’acceptació de la diversitat cultural, però encara no acceptem la diversitat corporal. Hi ha molt d’interès de la indústria del consum a promoure aquest ideal de bellesa tan concret, però es tracta d’una bellesa impossible”, analitza Bujalance, que té gairebé 30 anys de trajectòria. L’anorèxia i la bulímia són malalties femenines, principalment, ja que de cada 10 afectats, 9 són dones i un és home. En el cas de les adolescents, un 5% pateixen trastorns de la conducta alimentària i un 11% en presenten símptomes, segons detallen des de l’àrea de psiquiatria infantil de l’Hospital Clínic de Barcelona. Es tracta d’una patologia psíquica amb una repercussió terrible sobre el cos. De fet, entre les pertorbacions psicològiques, l’anorèxia és la primera amb més risc de mortalitat, per sobre de les toxicomanies. Un 5% dels anorèxics moren, i un 2% en el cas dels bulímics.

Les malalties de la imatge alterada

• Anorèxia nerviosa. És una malaltia mental que es caracteritza per una preocupació obsessiva pel sobrecontrol alimentari, per una fòbia extrema a guanyar pes i per voler-ho controlar. Provoca una baixada de pes evident i en dones, normalment, la pèrdua de la menstruació. Tot i així, en la majoria dels casos, senten el desig de seguir baixant de pes malgrat estar molt per sota del considerat normal per a la seva alçada i talla.
• Bulímia nerviosa. És una malaltia centrada en la pèrdua de control, vinculat a problemes de control emocional. La persona expressa un important malestar després de l’afartament compulsiu, encara que la necessitat de fer-ho és imperiosa. Presenta sempre un fort desig obsessiu de perdre pes. Parlem de bulímia nerviosa purgativa quan compensa l’afartament compulsiu amb conductes purgatives com poden ser el vòmit o els laxants.
• Trastorn de la conducta alimentària no especificat. Barreja símptomes de l’anorèxia restrictiva (dejú continuat) i també de la bulímia (afartaments i vòmits).
• Vigorèxia, l’obsessió pel múscul. És pràcticament l’altre extrem de l’anorèxia nerviosa. La vigorèxia o dismòrfia muscular és un trastorn alimentari que, fonamentalment, afecta els homes -cada cop més joves-, que pateixen una distorsió de la imatge del seu cos. Els afectats sempre es veuen prims i febles, encara que estiguin forts, i tenen la necessitat de muscular-se al màxim.

LA INDÚSTRIA I LES TALLES

A l’hora de construir-se la imatge personal, la indústria de la moda té un paper determinant. “Tot i que el govern espanyol va fer un estudi sobre les formes i els diferents cossos de la dona, al final no s’ha aplicat i no hi ha una homogeneïtzació del tallatge”. “Tampoc està bé -continua reflexionant Bujalance- que no hi hagi el mateix model de vestit, pantalons o jersei en diferents talles, des de la més petita fins a la més gran, a la mateixa botiga. Hauria de ser el mateix que passa amb les sabates, que trobem des de la 35 fins a la 44, per exemple. Que hi hagi botigues considerades de talles grans pot fer que una noia o una dona se senti etiquetada quan hi va a comprar. Si és adolescent, es pot sentir exclosa del grup d’amigues perquè no pot anar a comprar-se la roba amb elles”, denuncia Bujalance.

Des de la Fundació Imatge i Autoestima ofereixen tallers tant a instituts com a escoles per ensenyar pautes de comportament per tenir un creixement positiu, saludable i feliç. És important, segons recomana l’equip, “gaudir d’almenys un àpat al dia en família, sense interferències de mòbils, tauletes ni televisió”. “Els pares han de confiar en la sensació de sacietat dels fills i evitar forçar-los a menjar, i han de ser conscients que els petits van a un ritme més lent i cal tenir paciència”. S’ha d’evitar fer ús del menjar com a premi o com a càstig de l’estil de “Si t’ho acabes tot, et donaré un gelat”. A casa, els pares han d’animar els fills a parlar obertament de les seves emocions, inquietuds, pors, escoltar-los amb atenció i establir un entorn segur amb pautes clares. I com a societat, “hem d’ensenyar als joves a ser crítics amb les imatges i els missatges que apareixen als mitjans i que cal relacionar-se de manera positiva amb els altres”.

EL CAS DE MARIA CUESTA

Maria Cuesta, de 28 anys i mare de la petita Sara, va patir anorèxia restrictiva des dels 12 anys fins als 16 i va estar a punt de perdre la vida. Temps després de rebre l’alta, es va trobar amb forces per escriure 'La meva anorèxia' (Ed. Pòrtic), un relat esfereïdor, però sincer i serè, de com la va afectar a ella i la seva família aquest desordre alimentari compulsiu i devastador. “La meva imatge em va condicionar durant molt de temps, perquè vaig patir assetjament escolar quan era una nena i per aquest motiu donava molta importància al meu físic, que era el que havia provocat burles a l’escola. No m’agradava com em veia i crec que era més pel que deien de mi que no pas per com em sentia jo mateixa. Vivia bastant pendent de les opinions dels altres”, recorda ara, acompanyada de la seva filla.

Quin missatge li donarà a la Sara sobre la seva imatge personal quan creixi? Ho té molt clar: “Li parlaré de com podem ajudar-la a acceptar aquest cos perfecte per a ella, que no ha de mirar d’assemblar-se a ningú, que ella és única i feta amb molt d’amor. Per a mi serà important ensenyar-li que la seva identitat és en Déu i no en les persones, ni en les seves opinions”, conclou.

Més informació

• www.lamevaanorexia.cat i el llibre 'La meva anorèxia' (Ed. Pòrtic)
• Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia, fundada el 1991 i que aglutina totes les entitats i associacions catalanes de lluita contra els trastorns de conducta alimentària. Podeu consultar www.acab.org o contactar-hi al telèfon 93 454 92 75
• www.foroanorexia.com
• www.f-ima.org