Ensenyar i aprendre a estimar el propi cos

“Hem fet una dinàmica de quatre propòsits d’any nou amb 6è i TOTES les nenes en un hi han posat aprimar-se. Nenes d’onze anys. Sisplau, necessito idees de tallers, dinàmiques, el que sigui per potenciar i millorar la seva autoestima”. Qui signava aquest tuit era Sara Martínez Crisol, mestra del Col·legi Mare de Déu de la Serra de Montblanc (Conca de Barberà), tot just tornant de les vacances de Nadal.

La seva crida va rebre centenars de respostes, moltes amb propostes de professionals de la comunitat educativa, articles, enllaços... però deixava a l’aire una realitat descoberta de manera “molt aleatòria, perquè va sorgir en un grup de desdoblament de castellà mentre feien una dinàmica totalment aliena a aquest tema”, reflexiona la Sara. “Que el propòsit fos aprimar-se, i només entre les nenes, em va disparar les alarmes: què està passant i per què passa? D’on ve, això?”. La Sara va parlar amb mestres de l’escola, amb la tutora, i creu que, en bona part, es deu a la influència de les xarxes socials, perquè “cada vegada tenen accés més aviat a Instagram, YouTube, Tik-tok o Twitch, i hi ha molts influencers que tenen molta influència, justament, en el seu dia a dia”.

Aquesta noció no és nova. Segons l’últim informe de l’Observatori 01-17 BCN, vides i drets de la infància i l’adolescència a la ciutat, el 27% dels nens i nenes d’entre 10 i 12 anys expressaven malestar amb el seu cos i la xifra puja a un 44% entre els adolescents. En canvi, la diferència entre nois i noies és una constant al marge de l’edat: entre els adolescents la insatisfacció amb el cos preocupava més a les noies, amb uns 20 punts percentuals de diferència, i en el grup de 10 a 12 anys, del 27% que diuen que no estan prou satisfets amb el seu cos, el 60% eren nenes i el 40% nens.

COM ABORDAR-HO?

“L’autoestima ens pot afectar, de manera positiva o negativa, per molts motius: pots sentir-te malament perquè no ets bo en matemàtiques, i això et frustra, i et baixa l’autoestima, o al revés! Però en aquest cas parlàvem del cos i del físic”, reflexiona la Sara. ¿Com se’n pot parlar sense fer sentir incòmode, amb naturalitat, sense que ningú se senti més pressionat? “Amb empatia”, assegura la Sara. De fet, molta de la desaprovació amb el propi cos provenia per comparació amb altres persones de l’entorn i sobretot “famoses de les xarxes socials”. Una manera de començar a treballar-ho va ser “desmitificant aquests referents”: no tot el que es veu a les xarxes socials és veritat. D’aquí va derivar un pla d’acció tutorial amb recursos i dinàmiques -molts extrets del primer fil de Twitter- per afrontar “aquest problema” amb un taller per a tot 6è.

Un altre recurs disponible que recull moltes propostes per treballar aquesta dimensió és Cos i ficció. Autoestima i hipersexualització en infants i joves, que ha elaborat Escoles Coeducatives, la Coordinadora de Comissions de Gènere, Coeducació i Feminismes de les AFA de les 12 escoles públiques de Sant Cugat del Vallès. Aquest document, que s’acaba de publicar, s’emmarca en propostes pedagògiques del 8 de Març i s’ha fet arribar “a les escoles i a les direccions dels centres, a instituts, i també a altres centres educatius, entitats de lleure, caus i esplais, o biblioteques”, explica Núria Valero, una de les mares voluntàries del projecte. El treball explica temes relacionats amb l’autoestima i el cos des d’edats molt primerenques fins a l’adolescència. I inclou des de temes com “Què és la hipersexualització i les seves conseqüències” fins a activitats pedagògiques o una guia de llibres, vídeos o articles relacionats, segons apunta Maria González, mare col·laboradora.

COM SOC? COM EM VEUEN?

Una de les propostes pedagògiques -la que s’adreça al cicle inicial, per a nens i nenes de 6 a 9 anys- és el collage Qui sóc jo?, que, amb l’objectiu de facilitar la comunicació, l’expressió de sentiments i emocions d’una manera diferent i potenciar la visió positiva d’un mateix, proposa fer un muntatge en un paper utilitzant parts del cos, complements, roba, cares... per “reflexionar sobre com se sent cadascú tant per dins com per fora”, diu Maria González. La dinàmica conclou quan “nens i nenes comparteixen el seu collage amb els altres companys i diuen què els transmet”. L’autor és l’últim a dir què pensava quan el feia. Amb aquest exercici senzill, es pot detectar “com es veuen i si els agrada, o si voldrien projectar-se d’una manera diferent”.

Per al cicle mitjà, Escoles Coeducatives proposa l’activitat del Fotomaton, que consisteix en presentar-se a un altre company i a explorar la pròpia autoestima. La dinàmica és per parelles. “Cadascú dibuixa el seu company mentre l’entrevista per presentar-lo després a la resta del grup, i li fa preguntes en relació a la seva autoestima, com per exemple: quines coses boniques diu de tu la teva família? o ¿hi ha alguna cosa que saps fer i que la resta de la classe no sabem?” Després es barregen els dibuixos i les respostes i s’han de relacionar. En canvi, es reserven per al cicle superior els missatges més sexualitzats. Es proposa fer un recull sobre fotografies que hipersexualitzen nens i nenes a través de la roba o dels mitjans de comunicació.

UN MÓN MOLT IRREAL

La Sara va proposar a l’aula una activitat que consistia en alçar-se davant preguntes que feia, per trencar el gel: “Qui té mòbil?, qui té accés a xarxes?, qui té compte?, qui freqüenta Instagram o Tik-Tok, YouTube o Twitch?, qui segueix youtubers?, qui s’ha sentit acomplexat per alguna part del seu cos?, a qui l’han insultat alguna vegada pel seu físic?” També van visualitzar vídeos: sobre el valor que té tenir seguidors i sobre la veracitat que poden tenir. “En un, un noi agafa el cotxe i se’n va a la muntanya, es posa el casc de bici amb un paisatge al darrere i explica que ha fet tants quilòmetres i desitja un bon dia als seus seguidors; en un altre una noia es lleva, es maquilla, es pentina i se’n torna al llit per fer-se una foto i dir als seus seguidors que així és com s’aixeca”.

Però també va ser molt sorprenent una comparació de les fotografies “de noies que elles idolatren quan pengen les seves fotografies o quan han estat captades al natural”. Aprendre a desxifrar els trucs que fan servir per “treure’s grans, perfilar el cos o posar-se filtres” és útil per descodificar unes fotografies que tenen molt poc de realitat i que fomenten un estereotip i un model de bellesa amb el qual moltes preadolescents s’emmirallen. Però les xerrades a l’escola també s’han encaminat a reforçar l’autoestima cap al propi cos: “És el nostre cos, és el nostre santuari, només en tenim un i ens ha d’acompanyar, com a mínim, cent anys!”.

Avui són les xarxes, però abans era la televisió, la publicitat, els models que transmetien els dibuixos animats o algunes joguines icòniques. Tot plegat ha contribuït a inculcar un certs ideals de bellesa. Dotar-se d’eines i recursos de suport per aprendre a combatre aquests estereotips i a acceptar-se és el que busquen totes aquestes iniciatives que, al final, com tota acció educativa, consisteixen en aprendre a tenir una mirada crítica i a estimar cadascú -ben inclòs un mateix- tal com és.