Criatures 13/01/2018

‘Enamorats’ dels pares: Els complexos d’Èdip i d’Electra

Que un infant estigui ‘enamorat’ d’un dels pares quan és petit és molt habitual. Forma part del seu desenvolupament evolutiu i es resol de manera natural

6 min
‘Enamorats’ dels pares: ELS complexos d’Èdip i d’Electra 6 consells per als pares d’Èdips o d’Electres Ja està tot inventat (pels clàssics, esclar)

El neuròleg austríac Sigmund Freud i la seva controvertida psicoanàlisi, nascuda a finals del segle XIX, introdueixen el sexe -el gran tabú en família- en les relacions entre l’infant i els pares. Pota clau de la teoria psicoanalítica, el cèlebre complex d’Èdip i la seva versió femenina (el d’Electra) sostenen que el nen es comença a sentir atret per la mare -la nena, pel pare- en l’anomenada fase fàl·lica (dels dos o tres anys als cinc o sis) i, alhora, comença a odiar i témer el pare (ell) i la mare (ella) pel vincle conjugal, a competir-hi, a voler que mori, fins i tot. Llavors, se’n sent culpable i ho resol imitant el progenitor detestat i temut. Bé: aquesta seria una versió del conflicte edípic; en l’altra, el marrec estima el progenitor del mateix sexe i rebutja l’altre. Sempre segons Freud, el menut respondria al complex d’Èdip amb el complex de castració, i la menuda, amb el de l’enveja del penis, producte, tots dos, d’haver descobert que nens i nenes tenen genitals diferents.

En la fase següent, la de latència (a partir dels set anys), el complex es reprimiria, i el nen conservaria, però, un amor blanc pel progenitor del gènere oposat, que ressorgiria projectat cap a terceres persones en la fase final i definitiva (la genital, que s’iniciaria amb la pubertat). El pensament freudià defensa que un complex d’Èdip o d’Electra tancat en fals originaria trastorns en l’edat adulta.

¿Com ens adonarem que, si fem cas a Freud, el petit té el complex? “Es produeix una modificació en la conducta del nen”, explica Gemma Pou Arnau, psicòloga a l’Hospital Vithas Montserrat i psicòloga infantil i juvenil al Servei d’Intervenció Especialitzada -tots dos, de Lleida-. I continua: “El nen idealitza la mare, i la nena, el pare. Es mostren molt acaparadors i entren en competició amb la figura del mateix sexe, que es converteix en objecte de sentiments d’allunyament i d’odi”.

Ja està tot inventat (pels clàssics, esclar)

Abans de ser un complex freudià, Èdip ja era un mite grec. El pare de la psicoanàlisi va manllevar a Sòfocles el protagonista d’ Èdip rei el 1910. En la tragèdia del segle V abans de Crist, el malaurat heroi, que ignora de qui és fill, mata el pare, Laios, sobirà de Tebes, i es casa amb la mare, Iocasta. Quan descobreix que ha comès parricidi i incest, s’arrenca els ulls i fuig, i la seva mare/dona se suïcida. Freud concep el complex d’Èdip com un fenomen tant de nens com, amb matisos, de nenes, i no és fins al 1913 que el suís Carl Jung s’empesca el complex d’Electra: l’helvètic troba massa egocèntrica i sexualitzada la visió freudiana del xoc edípic. Ni l’austríac ni els seus deixebles no li compraran mai l’invent, si bé sí que tots coincideixen que el procés varia en funció del sexe de la criatura. Filla d’Agamèmnon, rei de Micenes, i de Clitemnestra, Electra convenç el germà, Orestes, perquè vengi l’assassinat del pare amb la mort dels seus autors: Clitemnestra i el seu amant, Egist. Sense complexos.

Quan això passa, ¿ens hem de preocupar? “Ben al contrari! Forma part del desenvolupament emocional del nen i es resol de manera natural al voltant dels sis anys”, recorda Pou, i precisa: “Generalment, perquè la nena (en el complex d’Electra) comença a tenir por de perdre l’amor de la mama i inicia un procés en el qual comença, a poc a poc, a identificar-s’hi”. I el nen Èdip, amb el pare. I la pregunta del milió sempre que la parentalitat ens endinsa en la dimensió desconeguda: què fem? “Acompanyar-los”, recomana: “Hem de pensar que tot el que senten és molt intens i que els fa passar per moments d’ambivalència i d’ansietat, però que és molt important no seguir-los el joc”. Com? “Si [el nen] verbalitza que es vol casar o ajuntar amb la mama, li podem dir que la mama està amb el papa, i que ell també trobarà algú amb qui voldrà compartir els seus sentiments i experiències. Si, en alguna ocasió, la nostra filla diu al papa que ella és la que més l’estima de tot el món, el papa li pot dir que també se l’estima molt, i que també s’estima la mare i l’àvia i el germà...”

INTEGRAR-HO, NO LLUITAR-HI

No es tracta, doncs, de lluitar contra el petit Èdip o la petita Electra, sinó d’integrar-los, de conviure-hi. “El complex no es pot evitar. Pot haver-hi casos en els quals passi pràcticament desapercebut o altres casos en els quals és més intens”. L’especialista alerta -això, sí- dels problemes que, diu, un complex d’Èdip o d’Electra mal paït pot comportar en l’adultesa, i adverteix, sobretot, dels riscos de la hipermaternitat: “En el cas del complex d’Èdip, quan una mare, de manera totalment inconscient, té un funcionament de maternatge extremadament possessiu, protector i que acostuma a anul·lar la figura paterna, pot acabar produint una fixació d’amor i de desig cap a ella, i provocar un rebuig inconscient cap a tot tipus d’home -fins i tot, de dona- del món exterior. Són mares molt contemplatives, que viuen exclusivament per als fills, i que hi generen uns llaços afectius molt difícils de trencar. Com a resultat, el desenvolupament psicoafectiu es retarda”. El nen triga a madurar: “En el corrent psicològic psicoanalític, són les anomenades mares castradores”. Compte.

Mercè Mitjavila, doctora en psicologia, especialista en psicologia clínica, psicoanalista i professora jubilada de la UAB, referma que tot nano de tres a cinc anys és un Èdip: “Considerant la proposta del seu creador, el complex es pot generalitzar, almenys dintre dels límits de la cultura occidental”. Tots, doncs, elaboren les mateixes “emocions molt bàsiques” cap als pares: “Poden ser més o menys explícites i observables -matisa-, depenent de cada criatura i del seu context familiar. L’infant viu un cert conflicte entre emocions contradictòries i ambivalents que, tot i ser conflictives, no tenen per què considerar-se patològiques”. Deixem-lo créixer: “La resolució favorable contribueix a generar patrons de relació posteriors de més col·laboració i menys rivalitat, formació de la identitat, la personalitat, etc. Implica poder superar la relació dual possessiva que genera rivalitat envers tercers i acceptar que la mare em pot seguir estimant encara que també estimi el pare o els germans”.

Mentre no ho hagi solucionat, però, no li passa res preocupant: “El complex d’Èdip -aclareix Mitjavila- no s’ha de considerar una anormalitat o una patologia, sinó una condició del creixement emocional i relacional”. I ¿quin marge d’acció tenim els progenitors? “No cal fer res especial ni diferent del que cal fer davant els canvis que apareixen en cada nova etapa evolutiva, és a dir: observar, escoltar, explicar, aclarir... sense penalitzar o culpabilitzar. Funciona millor el sentit comú que les grans teories”, assegura, i insisteix: “No cal convèncer-lo, és més important fer-se present com a interlocutor”.

TEORIA DEL VINCLE

Tot plegat seria senzill si no fos que el complex d’Èdip i els postulats freudians en general no els accepta tothom: “Dintre de l’àmbit dels professionals que s’han format psicoanalíticament -apunta Mercè Mitjavila- segueix sent una referència per poder explicar l’evolució dels individus. En els àmbits acadèmics, en general, està qüestionat. La psicologia acadèmica ha acceptat molt millor la teoria del vincle [attachment] de John Bowlby per poder explicar les relacions afectives entre pares i fills”. Aquest altre psicoanalista, comenta Mitjavila, les entén “com a dispositius o estratègies per a la supervivència de l’espècie”. És a dir, “no dona importància als aspectes eròtics propis de la teoria freudiana, sinó que posa l’èmfasi en el temor de l’infant a perdre la mare [o el cuidador principal] o separar-se’n”. Una altra manera d’explicar -almenys d’intentar explicar- l’amor més pur del món.

6 consells per als pares d’Èdips o d’Electres

La psicòloga Gemma Pou Arnau suggereix:

  • No els seguiu el joc.
  • Quan hi hagi germans d’una edat similar, vigileu molt amb les demandes d’afecte; si estan en la mateixa etapa de creixement, poden entrar en una rivalitat contínua per acaparar més atenció.
  • Quan es produeix una separació, els sentiments que es generen poden ser encara més accentuats, ja que s’hi afegeix un conflicte aliè que està amenaçant o afavorint el contacte diari amb la figura paterna o materna.
  • Els menors, generalment, passen aquesta etapa de manera tranquil·la si els pares també ho esteu. I, sobretot, quan poden entendre que els pares viviu una relació diferent de la que teniu amb ells, però els deixeu sempre molt clar que no per això els estimeu menys.
  • És molt important que eviteu establir aliances amb un fill o l’altre, ja que això no els ajuda gens a aprendre a relacionar-se amb el sexe oposat.
  • També és interessant que pugueu preservar espais d’intimitat en parella i ajudar el nen a saber-los respectar.
stats