Biel Duran: “Quan rodava 'Nissaga de poder' hi havia dies que deia: «No puc amb tot»”

Biel Duran (Gelida, 1984) és actor. Va debutar als 9 anys a 'La teta i la lluna', de Bigas Luna. Als 11, el vam conèixer com el Toni a 'Nissaga de poder' de TV3. Ara el podem veure a 'Kramig', fins al 29 de juny a l’Espai Texas.

Biel Duran va anar a l'escola pública del poble. “Tinc molt bon record sobretot de la feina dels mestres. M'agradava molt veure aquella gent explicant-me coses. Jo m'hi veia també, fent de mestre", assegura, tot i que quan li preguntaven què volia ser de gran responia que metge. "Perquè feien A cor obert a la tele, i a mi em semblaven uns herois. Després em vaig adonar que si em feia una ferida em marejava. I tampoc les ciències eren el meu fort”, assegura l'intèrpret.

Apassionat dels castells, va iniciar-s'hi quan tenia sis anys per tradició familiar. "Hi anava la meva germana, el pare, la mare, tots tenien alguna posició dins de la colla". Els seus pares hi van estar molt vinculats des de la fundació dels Vailets de Gelida, la colla del seu poble. "I com que els padrins eren els Minyons de Terrassa, de seguida ens en vam anar allà", diu.

Duran va debutar com a actor als 9 anys a La teta i la lluna, de Bigas Luna. “Era en un assaig dels Minyons i va venir algú de la colla i va dir: «Hi ha una gent del cine que volen fer un càsting». Vaig fer una prova i em va canviar la vida”. Segons explica, aquella va ser una experiència inoblidable. “Era una passada. Em cuidaven moltíssim. Ets una mica el nen mimat de tot un equip de rodatge; com també ho és la canalla en el món casteller. D'alguna manera, estava acostumat que els adults estiguessin al meu voltant”, recorda.

Entre les escenes de la pel·lícula, n'hi ha una que li va generar moltes contradiccions. "Havia de pujar al balcó i xuclar el mugró d'una actriu. Això no estava al guió. Van decidir que podrien acabar així la pel·lícula. M'ho van explicar molt bé, i van ser molt curosos, però no deixava de ser molt estrany per a un nen de 9 anys". Duran explica que els seus pares entenien molt bé el que estaven fent i eren molt fans del director. "Sabien que jo estava en bones mans".

Bigas Luna va recomanar-li que després del rodatge deixés passar el temps. "Em va dir que només tenia nou anys, que estudiés i m'ho pensés bé. I vaig fer-li cas un parell d'anys, però va arribar l'oferta de Nissaga de poder". Per a ell tot era un món nou, ja que la seva mare ha treballat tota la vida en una fàbrica de paper i el seu pare era pagès a les vinyes de les finques de Juvé i Camps. “L’època de Nissaga feia sisè de primària, primer i segon de l'ESO. Em llevava molt d'hora al matí, anava al plató a gravar, potser dos o tres dies a la setmana. Aquests dies em perdia escola o una gran part. Quan acabava allà, feia l’extraescolar de torn i llavors les meves hores de repàs, que eren moltes, fins que es feia de nit, i després a casa a estudiar els textos del dia següent”. Compaginar la feina i els estudis pot generar molt d'estrès.

“La meitat del meu sou se n'anava a pagar al professor particular que m'acompanyava 12 hores al dia, em portava a les gravacions i em feia l'actualització de tot el currículum escolar. La Inspecció Provincial de Treball demanava als pares que els passessin el meu rendiment acadèmic i, si tenia una baixada acadèmica, no em donaven permís per treballar. Tot això és una pressió que t'afegies. A sobre feia piano, solfeig, futbol, castellers... Hi havia dies que deia: «No puc amb tot»”.

Més enllà de la interpretació, a casa van insistir en la idea que havia de tenir un pla B, escollir una carrera. Vaig estudiar filosofia, però em vaig adonar que no tenia gaires sortides, i llavors em vaig graduar en educació social", diu.

Perdre un referent

Un dels moments més complicats de la seva vida va ser quan va perdre la seva germana als 26 anys. "L’Anna era set anys més gran que jo, una referent en tots els sentits, algú que m'havia obert les portes del món adult. La patacada va ser tremenda".

Duran va deixar la interpretació durant tres anys. "Es van ajuntar diverses coses. No ho puc atribuir només a la pèrdua de l'Anna, patia un cert esgotament de dedicar-me tants anys al mateix sense haver provat res més. Com a educador social, vaig treballar amb infància i adolescència en risc. Em va servir per deixar-me de mirar el melic".