Com aprenen a saludar els nadons?
Els infants aprenen i mimetitzen conductes i gestos pel valor social que tenen més enllà de l'eficiència, com per exemple saludar-se amb la mà o fer-se petons
Com ho fan els infants per aprendre rituals socials, com ara saludar familiars i persones conegudes amb dos petons, però no aplicar-ho amb desconeguts? Una recerca impulsada pel Center for Brain and Cognition (CBC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha analitzat com els nadons aprenen comportaments com aquests, que no són estrictament racionals ni instrumentals, durant el seu procés de socialització en comunitat.
Tal com explica Jesús Bas, investigador del CBC i un dels autors de l'estudi, els antecedents d’aquesta recerca més recent es troben en unes altres que tenen en compte el concepte anomenat principi de racionalitat, que assegura que els nens –i, en teoria, els éssers humans– assumim que la gent actua de manera racional o eficient. “Si tens un objectiu, fas les accions justes i necessàries per aconseguir-lo i els infants entenen que, per assolir aquest objectiu, s’ha d’actuar d’una manera determinada, perquè així és com han vist sempre que es fa”. Bas posa com a exemple que si hi ha un llum que s’ha d’encendre i els nens veuen que l'obres amb el cap, es queden molt estranyats, perquè sempre han vist que es feia amb la mà. Així, l’estudi també contribueix a explicar per què les persones no seguim sempre els principis de racionalitat, és a dir, per què no sempre actuem de la manera més eficient possible per assolir els nostres objectius. Els resultats suggereixen que els infants aprenen i mimetitzen conductes i gestos pel valor social que tenen més enllà de l'eficiència, com per exemple saludar-se amb la mà o fer-se petons quan es troben amb persones conegudes. “Teòricament, els nens assumeixen que tothom actua de manera racional i que si algú no ho fa és perquè potser és important no fer-ho”, assenyala Bas.
Un estudi amb més de trenta nadons
En una primera part de l’estudi, en què van participar més d’una trentena de nadons de quinze mesos, s’examinava la reacció que tenien davant personatges animats que interactuaven entre ells després d’haver realitzat accions més o menys eficients. Després, els nadons veien com un tercer personatge, l’observador, s’acostava als altres dos ninots. En aquest moment, els investigadors van observar que els més petits se sorprenien quan l’observador s’acostava al ninot ineficient, però que veien normal que s’acostés a l’eficient. “No només assumim que la gent actua de manera eficient, sinó que, a més, esperem que si es fa amic d’algú, també sigui d’una persona eficient”, indica Bas.
En una segona fase de l’estudi, el personatge observador imitava els dos primers ninots, és a dir, també actuava eficientment i ineficientment. En aquest cas, els nadons van reaccionar de la manera contrària: se sorprenien quan l’observador, ara imitador, s'acostava al ninot eficient, però veien normal que s'acostés a l’ineficient. A partir d’aquests resultats, la recerca assenyala que les persones, des de ben petites, entenen que és poc probable que dues persones facin per casualitat una mateixa conducta ineficient i que, si ho fan, és probable que siguin amigues. A partir d’aquí, es dedueix que hi ha motius socials que expliquen aquest tipus de conductes, relacionats amb les convencions culturals de cada comunitat i que sovint tenen funcions comunicatives. “Un exemple que he posat moltes vegades per entendre aquesta reacció és el de la moda: la gent no vesteix d’una manera eficient, sinó depenent del grup social amb el qual s’identifica. Per això volíem veure si els nens assumeixen que les persones que fan conductes ineficients estan vinculades socialment”.
Així, aquest estudi ha ajudat a revelar que quan un individu tot sol realitza algun comportament ineficient, pot ser avaluat negativament, però si ho fa en comunitat, s’interpreta que és degut al vincle que uneix els seus membres i als ritus socials que comparteixen. En aquest sentit, els investigadors indiquen que els infants podrien arribar a ser capaços de comprendre en quines circumstàncies socials concretes els individus acaben reproduint conductes no instrumentals. Per exemple, a la vida real poden comprendre que està socialment acceptat fer petons per saludar persones conegudes, però no desconegudes. “Aquí, el que estem veient, és que els nens, si no hi ha principi de racionalitat, assumeixen que és informació social. Aquest mecanisme tan senzill que hem vist amb ninots abstractes és el que després permet entendre accions culturals que poden fer infants de més edat o adults. De fet, hi ha moltes conductes que es fan a nivell cultural i que potser en l'origen eren racionals, però que ara han quedat simplement com una conducta social que s’aprèn i s'imita, com és el cas de saludar-se amb dos petons”, explica Bas.
La recerca del CBC també mostra que un dels factors que facilita que els infants aprenguin aquests comportaments ineficients relacionats amb els rituals socials és precisament que els susciten una reacció de sorpresa en un primer moment. Estudis neurocientífics previs ja han demostrat que el desajust entre el que s'espera i el que s’observa i la sorpresa que provoca contribueix al procés d’aprenentatge. “La manera com estudiàvem què sorprenia nadons de quinze mesos es basava en el temps que restaven mirant la pantalla. Ja fa molts anys que sabem que els nens, quan veuen una cosa que no s’esperen, es queden mirant-la més estona. Amb les diferents escenes que els mostràvem, amb els personatges animats, vèiem si es quedaven bocabadats o no. Alguns, fins i tot reaccionaven posant-se la mà al cap”, comenta Bas.