Ander Mataró: "He tingut una transició fàcil, però hi ha moments que ho he passat malament"

Ander Mataró (Barcelona, 2001) actor i cantant. Protagonitza el musical Alan, inspirat en l’Alan Montoliu, un noi de disset anys que va patir transfòbia. Es pot veure l’1 de març al Teatre Principal de Sabadell i del 9 al 16 de març al Teatre Poliorama de Barcelona.

L’Ander va créixer a Premià de Dalt, però va anar a l’Escola Garbí Pere Vergés de Badalona. “M'agradava perquè funcionava com una petita ciutat. Em va agradar més quan vaig fer el batxillerat artístic, però d'arts plàstiques, perquè allà no hi havia l'escènic. Gaudia els dies que tenia alguna optativa de teatre, o de coral, o música”.

La música l’ha acompanyat des dels sis anys. “Anava a l'Escola Municipal de Música de Premià i allà feia orquestra, coral, solfeig, violoncel i teatre musical”. I l’esport, també. “Vaig fer futbol fins a primer d'ESO. Després, com que ja no podia ser un equip mixt i jo era l’única noia, vaig fer bàsquet”.

Què volia ser de gran? “Actor o cuiner. M'inventava plats a casa, m'havia fet uns plànols d'un restaurant que obriria de gran... després ja em va passar i només volia ser actor”.

És l’únic actor professional a la família. “El pare és dissenyador gràfic i la mare, advocada, però no ha exercit mai perquè treballava en una empresa d'electrònica que va crear el meu avi. Ara han tancat i tots dos fan de comercials”. Però el teatre és una tradició familiar. “Els pares fan teatre amb una companyia amateur de la qual jo havia format part i que ara dirigeixo. Hi ha la meva iaia, també, la meva cosina, hi som tots”. També hi participa el seu germà. “Té quinze anys. Li agraden molt les arts escèniques, però no sé si s'hi acabarà dedicant”.

Després del batxillerat va estudiar teatre. “Jo volia entrar a l'Institut del Teatre, però no em van agafar. Llavors vaig anar al Col·legi del Teatre, però va venir la pandèmia. Estava a casa meva fent teatre a través del mòbil i era una cosa molt més gestual, un teatre que a mi no m'agrada tant. L’any següent em vaig matricular a Aules, l'escola d’arts escèniques”.

"Sobretot, empatia"

Alan està inspirat en la història d’Alan Montoliu, un noi de disset anys que va patir transfòbia i es va acabar suïcidant. “La meva transició ha sigut fàcil. Ha sigut després de l'institut, llavors et saltes l’etapa fotuda, i a més a més, jo estudiava teatre a Aules, en un ambient favorable. Crec que ha sigut tan poc difícil com podia ser. Realment, no hauria de ser gens difícil, no hauria ni de dir que soc trans”.

I la família? “Bé, la mare estava amoïnada per com m’ho faria per treballar com a actor. Jo estava preocupat per la veu. Prens hormones i la teva veu canvia, però no saps cap on va. De cop, has de començar a modificar el teu instrument, que és amb el que treballes, sense saber què acabarà sent, però he tingut bons professors que m’han ajudat i en realitat és un avantatge, hi ha molts menys nois trans que facin teatre musical.”

Un procés. “De petit jo era molt vergonyós. Quan feia teatre, sempre feia papers masculins i era quan no tenia vergonya. En aquell moment no li donava importància, però ara miro enrere i dic, hi havia senyals, no els volia veure, però hi eren. A Aules vaig trobar l’entorn adequat i la meva parella també em va ajudar molt”.

Com pot ajudar la família? “El més important és escoltar. Entendre que potser per tu com a pare és molt dur, però para’t a pensar com ho està passant el teu fill, perquè no és fàcil. Jo, que he tingut una transició fàcil, hi ha moments que ho he passat malament. Quan els hi has de dir a la teva família, quan hi ha algú que no ho accepta quan ja portes no sé quant de temps en transició... Sobretot, empatia”.