S’ha acabat el “però quantes vegades t’ho he de dir?!”

El llibre ¿Cuántas veces te lo tengo que decir?, de Maribel Martínez (Arpa), té un dels títols més llaminers que he vist els últims anys. Qui, que tingui fills, no s’ha fet aquesta pregunta alguna vegada? És possible que els fills obeeixin? I a la primera? Maribel Martínez, psicòloga pionera en teràpia breu estratègica, assegura que sí, si els pares saben manar els fills sabran obeir: “Per poder obeir és imprescindible saber quines són les normes que s’han de seguir i els límits que no s’han de traspassar”. Puntualitza que s’ha d’obeir des del respecte mutu i l’amor, encara que sovint es confon erròniament l’obediència com a resposta a l’autoritarisme; només cal una actitud ferma i contundent per part dels pares.

La Montse (36) reconeix que l’obediència li genera conflictes, perquè vol que les seves filles, de 5 i 3 anys, facin cas i que alhora creixin podent dir “no”, fins al punt que de vegades, depenent del que sigui, celebra quan no li fan cas. És feina dels adults aconseguir que els infants obeeixin i que alhora aprenguin a expressar les seves conviccions des de l’assertivitat. “Cal que els nens facin cas i alhora tinguin una opinió crítica, però sempre des del respecte als altres”, explica Montse Grau, psicòloga infantil del centre de psicologia, assessorament personal i salut Psigma. Això implica que es pot negociar, sobretot amb els adolescents: “Els pares han de ser constants i tenir els objectius clars, però no s’han de mantenir totalment rígids. És més, si veiem que les pautes que estem utilitzant no funcionen per aconseguir el nostre objectiu, no hem de continuar repetint el mateix patró (que acabarà convertint-se en un fracàs) ni canviar d’objectiu (que possiblement és totalment correcte)”.

Consells pràctics per fixar uns límits

Maribel Martínez estableix una sèrie de paràmetres que ens ajudaran a aconseguir que els nostres fills tinguin límits i obeeixin els pares:

• Menys argumentar i més dirigir. Si volem que obeeixin, hem de manar, amb el to adequat i sense cridar.
• Aconseguir el respecte de les criatures. Deixem clar cada vegada que traspassen els límits i que no ho permetrem.
• Elaborar normes per col·laborar a casa. Consensuades entre els pares, clares i concretes, formulades en positiu i personalitzades.
• Normes lligades a unes conseqüències positives. Positives si fan el que s’espera o negatives si no ho fan. Les conseqüències han de ser immediates, adequades i proporcionals.

Tant la Montse com el pare de les criatures, el Patricio (47), tenen clar que hi ha coses que no són negociables: “Per conviure hem de tenir unes normes que s’han de respectar. Amb això som molt ferms, és molt clara la línia entre el que sí i el que no”, explica la mare. Diu que intenta fer entendre el “per què no” però sense gaires discursos: “Soc clara i contundent, recordo quan a mi em clavaven rotllos. Quan notes que t’estan sermonejant, no funciona”. Tot i que no les tenen escrites, aquestes normes bàsiques les tenen molt presents -al matí s’ha d’anar per feina, s’ha de parlar amb respecte, a l’hora d’anar a dormir s’ha de respectar el descans del altres, el cap de setmana es mira una pel·lícula i si s’enfaden tenen dret a enfadar-se però no a pegar ni a fer malbé res-. Una de les premisses que planteja Maribel Martínez és el respecte, perquè si el fill no respecta els seus pares difícilment podrà obeir-los: “Un respecte que s’han de guanyar, no l’adquireixes automàticament quan tens criatures. Els fills necessiten que els pares els guiïn i els ensenyin com es fan les coses, sentir que els seus referents són fiables els dona seguretat”, apunta. Això, lligat al fet que la família és un sistema jeràrquic, on els fills han de respectar l’autoritat (que no autoritarisme) dels pares. Si s’entén malament el paper dels pares i es va cap a una relació d’iguals és quan els fills queden orfes. Respecte, jerarquia i obediència estan relacionades, l’una implica l’altra i són imprescindibles per aconseguir que els fills ens obeeixin sense necessitat de repetir-ho, crits o amenaces.

BUSCANT LA SOLUCIÓ

D’entrada, la Luna (47) diu que en general els seus fills, el Pau (10) i l’Aina (6), els fan cas, i tan bon punt acaba la frase puntualitza, somrient: “Segurament si estiguéssim tranquil·lament assegudes al sofà et diria que no ens fan ni cas”. Es reconeix repetint les coses moltes vegades, “especialment el que costa més: les pantalles, l’hora d’anar a dormir o les rebequeries, que ja no són de nena petita tirant-se per terra però sí amb algun plor i crits”. L’hora de màxima intensitat és al matí, de 7.30 a 8.30, fins al punt que “arribo cansada a la feina”. Intenta dir-los les coses amb tranquil·litat però admet que la cosa dura fins a la cinquena o sisena repetició: “M’inflo per dins, i ells ho noten encara que potser no cridi, i llavors és quan fan cas”. Per solucionar aquests problemes la teràpia breu estratègica està orientada a la solució, no al problema. Es tracta de resoldre el problema de la manera més estratègica possible, mirant-se’l d’una altra manera, sortint de la lògica ordinària i fent autocrítica constant: “Si fa temps que el que faig no funciona és que haig de canviar d’estratègia. Encara que no tot funciona a la primera. Si l’actitud és la correcta hem de fer veure als fills que aquesta és la nova fórmula -proposa Martínez-. Sovint els adults volem entendre per què ploren els fills. Pensem que si entenem el perquè del conflicte tindrem la solució, però el perquè no sempre ens ajuda. De fet, molt sovint ja ho sabem: «Vol continuar jugant i no rentar-se les dents», però no cal que ens capfiquem amb grans discursos i intentem convence’ls del que han de fer. És més efectiu donar-los les pautes i que funcionin autònomament sense conflictes. Podem aconseguir el màxim amb el mínim”. La Montse admet que quan està a punt de verbalitzar el clàssic “Però quantes vegades t’ho he de dir?” és conscient que alguna cosa falla. “Vol dir que porto estona pensant-ho per dins. Si ho he dit moltes vegades i sempre de la mateixa manera, és evident que si no ha funcionat a la primera no funcionarà la resta de cops. Val més trobar una manera diferent de dir-ho i més efectiva”. Però a la pràctica no sempre és tan fàcil. Passa el mateix amb els crits: ni a ella ni al Patricio els agrada cridar. “El crit és un indicador que ens passa alguna cosa, però quan s’escapa, com que no és habitual, veus que tenen claríssim on és el límit”, diu la mare. Ells dos van a l’una i són un equip, tot i que alguna vegada s’han trobat que un diu una cosa i l’altre una altra. “Llavors raonem, arribem a un acord i ja estem alineats. Ho entenem com una oportunitat perquè les nostres filles vegin que hi pot haver opinions diferents i que es pot arribar a un acord”, explica el pare.

SOM UN EQUIP

Tant la Luna com la seva parella tenen clar que han d’anar a l’una perquè els nanos aprofiten la mínima escletxa per aconseguir els seus objectius. “No sempre és fàcil, a vegades no estem totalment d’acord, però intentem que no hi hagi fissures perquè si no estem perduts”, comenta la mare. Quan en una mateixa casa hi ha dos rols diferenciats, un de més permissiu o autoritari que l’altre, és imprescindible que arribin a acords i consensuïn quina serà la seva manera d’actuar en certes situacions o com abordaran certs problemes. En el cas de pares separats, la psicòloga Grau considera que l’ideal per als infants és que es consensuïn unes pautes educatives coherents i comunes, “encara que a l’hora de la veritat en la majoria de casos és missió impossible. I no passa res. És totalment normal que en cases diferents hi hagi normes i rutines diferents. Les criatures s’adapten a gairebé tot i, si no volem augmentar el conflicte entre les parts, el millor per als fills és que cada progenitor respecti la manera de fer de l’altre. El que sí que és imprescindible en aquests casos és que hi hagi una comunicació fluïda entre els adults”.

Un llibre de capçalera

¿Cuántas veces te lo tengo que decir? (Arpa, 2019) és un llibre pràctic, pensat sobretot per a qui té fills a l’etapa de primària, que apel·la a la responsabilitat dels pares deixant de banda la culpabilitat. El pròleg ens ajuda a comprendre ràpidament com ha canviat la relació entre pares i fills en els últims 50 anys. Són unes coordenades que ens situen en el punt de partida, la professionalització de la paternitat/maternitat que tendeix a desenfocar l’objectiu d’educar els fills en l’autonomia personal i els valors. Al llarg de 10 capítols que tracten els conflictes familiars més habituals -el respecte, la relació entre germans, posar límits i obeir, les rebequeries, l’estrès de la puntualitat, deures i exàmens, els àpats, pantalles, pors infantils i l’hora d’anar a dormir-, l’autora proposa una sèrie de pautes concretes i eficaces per resoldre els problemes. Comença explicant com es generen aquests problemes quotidians, les tècniques i pautes concretes que ens ajudaran a assolir els nostres objectius, a més de reflexions i autocrítica a propòsit de com sense adonar-nos-en ens allunyem de l’objectiu inicial.