A.F.

Esport sí, però amb cap

L'obsessió dels pares perquè els fills s’especialitzin en un esport dispara el risc de lesions

Els experts recomanen que es practiquin esports diferents / PERE VIRGILI Zoom

Més de la meitat dels pares demana als fills que, des de ben petits, es decideixin per un esport, segons un estudi presentat en el congrés anual de la Societat Ortopèdica Americana. La recomanació dels experts, en canvi, és allargar la pràctica multiesportiva tant com es pugui. La pràctica esportiva d’alta intensitat en joves, adverteix una altre recerca presentada en el mateix acte, dispara el risc de lesions i d’estrès infantil.

En aquest últim estudi s'ha fet un seguiment, durant quatre anys, de 12.000 infants entre 9 i 14 anys i entrevistes a les mares. Després de l’anàlisi, apunten que només el 13,4% dels joves practiquen esport d’una manera equilibrada. Les lesions més freqüents són les fractures i les tendinitis. En el cas de les noies, el factor de risc en la pràctica de l'esport és el nombre d’hores que s'inverteixen en l'esport d’alta intensitat i, en el cas dels nois, a aquest risc s’hi afegeix l’especialització.

Els experts recomanen que es practiquin esports diferents i que es respectin deu hores diàries de son



Blanca Roman, especialista en medicina de l’esport i professora de l’especialització de nutrició i rendiment esportiu de la UOC, alerta que el sobreesforç físic i localitzat en els infants no és recomanable. La recomanació de la doctora és que, com a mínim fins als deu anys, els infants practiquin diversos esports: "Si fem activitats diferents no carreguem sempre els mateixos músculs i les mateixes articulacions, i es treballen habilitats motrius diferents". L’origen de moltes lesions és el sobreentrenament i la falta de descans en un cos que està en fase de creixement: "Veiem com cada vegada els infants s'entrenen més hores i no es respecten les hores de descans, que, com a mínim, han de ser deu. A la nit és quan l'organisme es regenera".

En tot cas, se suggereix fer un seguiment multidisciplinari en infants i adolescents que fan moltes hores d’esport a la setmana. Però la cosa més important, segons aquesta doctora, és "no prendre’s l’esport com una professió, sinó com un estil de vida". És a dir, cal que la família i l’entorn treballin per convertir l’esport no en un element de competició, sinó en una constant en la vida de la persona fins a arribar a la vida adulta. De fet, el 70% dels adolescents deixen de fer esport de manera habitual a partir dels catorze anys.

Joves esportistes cremats

Un altre efecte greu de l’especialització esportiva i l’alta competició en joves és la síndrome del cremat o síndrome de 'burnout': es detecta en casos de joves esgotats per la pressió familiar d’haver de ser el número u de la disciplina o per sessions d’entrenament extremes. En aquesta situació, les famílies tenen una altra vegada un paper important. Sovint, la pressió de formar part de l’elit prové més de les aspiracions paternes que no pas del desig dels joves. "S’ha d’acordar el grau d’exigència entre les tres parts implicades: família, infant i entitat esportiva", recomana Jordi Segura, autor de 'Psicología aplicada al deporte adaptado', de l’Editorial UOC, i president de l’Associació Catalana de Psicologia de l’Esport. Segura alerta que cada infant necessita un grau d’exigència diferent i que "aprendre a competir també pot ser educatiu". "Massa pares projecten els desitjos en els fills. Penso que el millor és prendre distància i enfocar la pràctica esportiva dels fills en l’àmbit més formatiu. Cadascú ha d’arribar fins on pugui i fins on vulgui i gaudir-ne", matisa.

En tot cas, cal evitar els excessos ."Hi ha nois que estan saturats. Sobretot ho notem en els últims cursos de batxillerat o en el pas a la universitat. Hi ha un gran augment del nombre de nois que abandonen l’activitat esportiva perquè és massa exigent i no la poden compaginar amb els estudis", conclou Segura.