"La gelosia és inimaginable"

"La gelosia és inimaginable" / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Érem a Tremp, passant un cap de setmana amb uns amics. Era la setmana vint-i-nou però vam haver d'anar a l'hospital i el nen va néixer. Eren les dotze de la nit i l'ambulància hospitalitzada no va arribar fins a les quatre. No podia sortir de Barcelona fins que el nen naixés i sabessin que era viu. Va ser una nit molt dura. El nen s'estava morint, estava lila. Va ser una pel·lícula de terror. A les sis se'l van endur cap a la Vall d'Hebron. Jo em vaig quedar amb ella.

¿Se't planteja el dilema de si quedar-te o marxar amb el nen?

No. Em vaig quedar perquè al meu fill no li podia fer res. Però sí que vaig tenir un altre dilema.

Quin?

Em van dir que el nen segurament no viuria i vaig dir al metge -amb una serenitat que no sabia que tenia- que si deixava de viure no el reanimés. I no era perquè no me l'estimés. El metge em va dir que això no ho podia fer, però que era bo saber que jo pensava d'aquella manera. Fins al desè dia no ens van dir que viuria.

Quant temps va estar a la incubadora?

Dos mesos, també hi ha poemes sobre la incubadora.

Al meu fill li explico que tenia una nau.

Quan vam arribar a casa, ja el primer dia, al vespre, el nen ja estava col·lapsat i vam decidir tornar a l'hospital. Però va ser posar-lo al cotxe i es va quedar adormit. Així que vam tornar cap a casa.

Tens tres nens.

Vaig arribar a sospitar que només naixien nens. Saps per què? Perquè passejava pel barri, pel carrer o pels parcs i només veia nens. I no. El que passa és que les nenes saben estar-se a casa, tranquil·les, jugant, pintant. En canvi, qui té nens, per molt fred que faci, necessita que surtin, perquè a casa es maten.

Cert.

Un altre tema són els accidents. Quantes nenes es fan mal accidentalment? No gaires. En canvi el mitjà es va enganxar els dits a la porta de l'ascensor. I un dia no va veure un vidre de la porteria i el va esquerdar estimbant-s'hi. O li va caure la tapa del vàter i, pam, li va enganxar la titola.

Què t'ha desconcertat dels fills?

La gelosia entre ells. És inimaginable. O potser sí que és imaginable. Què fan els ocells al niu? Uns pollets foten els altres daltabaix. Mentre els nens eren a la banyera, jo me'ls mirava d'amagat i estic segur que un hauria ofegat l'altre.

No pot ser.

Jo creia que ho feien per cridar l'atenció, però he vist com l'un agafava el cap de l'altre i intentava ofegar-lo. No era un joc, anava de debò. És brutal. Ara, amb l'edat, ja no es farien mal. De fet, s'estimen molt. Vols que t'expliqui una altra escena?

Sí.

Fa dos anys, el gran anava en bicicleta, va passar per un pas de vianants i el va atropellar una moto. Va perdre la consciència. Tot era ple de sang. El vaig veure estès com un animal mort al mig de la carretera. I vaig pensar: ja està, adéu, tant que hem patit per aquest nen i ara tot acaba així. El mitjà també ho va veure.

I com va reaccionar?

S'hi va costar, va pensar que estava mort i se'n va anar, com si cregués que tot allò no anava amb ell.

És gruixut.

El nen es va trencar el nas, les dents i el maxil·lar. Al cap de dos dies van descobrir que també tenia una espatlla trencada. Tot això va ser pitjor que el naixement. Llavors ja era el meu fill però encara no havíem viscut res junts. Quan el van atropellar ja havíem viscut moltes coses plegats. Dalt de l'ambulància vaig demanar que em deixessin anar darrere. Vaig insistir i m'hi van deixar anar. Llavors li vaig agafar la mà i, malgrat totes les ferides, el nen es va relaxar i, al cap d'uns minuts, dormia tranquil·lament.