LleidaQuan era petit el Marc s’aferrava a la maleta del seu pare perquè no marxés. I quan tornava, el nen el castigava sense voler estar amb ell. “Això fa mal”, assumeix Xavier Estrada Fernández. Durant molts anys marxava fora cada cap de setmana. Tres dies després del naixement del seu primer fill va anar-se’n a l’estranger per feina. Estrada va ser àrbitre de la Primera Divisió de futbol, fins que va deixar-ho el 2021, amb dos anys finals de colofó fent d’assistent de VAR a Madrid. Ara aquest pare de dues criatures, el Marc (12 anys) i la Júlia (7 anys), ha fet el salt a la política local. A aquest lleidatà de 48 anys li va la marxa.
El Xavier i la Soraya Lombao es van conèixer l’any 2001 en un sopar d’arbitratge. On, si no? Si no vols caldo, dues tasses. A ella no l'apassiona el futbol, però té un àrbitre casa, el Marc fa de porter i la Júlia és l’única nena del seu equip de futbol. Tres tasses. La Soraya durant molts anys va ser el contrapès necessari per al Xavier quan aterrava a casa després d’un partit intens. El pitjor moment el van viure l’any 2009 quan va expulsar Cristiano Ronaldo. La pressió va ser brutal i la parella va decidir fugir tres dies lluny per aïllar-se del focus mediàtic: la seva cara va aparèixer a la portada d’un diari.
Durant els primers anys de relació, la Soraya va haver de trucar més d’un cop als Mossos d’Esquadra perquè el Xavier pogués escapolir-se d'algun camp sense que l'atonyinessin. A mesura que ell ascendia, la cautela anava en una altra direcció; d'una banda, les amenaces a les xarxes recordant-li que sabien on treballava la seva dona. De l’altra, el neguit que els va perseguir quan va interposar una querella pel cas Negreira, un escàndol que va esquitxar el Barça. “Els primers dies mirava pel retrovisor", admet ella. Mentre el Xavier va estar en actiu, els seus fills mai duien samarretes d’equips de futbol per evitar suspicàcies ni confabulacions. Tota precaució era poca.
La família ha hagut de conviure sempre amb l’exposició mediàtica. “Us sentiu observats quan aneu pel carrer?”. La Soraya assenteix repetidament, però el Marc els sorprèn a tots amb un rampell de sinceritat: “Tampoc és tan famós”. És la mirada del nen. Del fill “massa responsable per l’edat que té”, com diu el pare. És el que han intentat transmetre a casa. El Xavier està fent un doctorat en psicologia i educació; la Soraya, que és comptable, fins fa dos anys també estudiava. Per això els omple d’orgull que el fill gran tingui clar que la prioritat per aquest setembre, quan faci el salt a l’institut, no sigui seguir l’estela dels amics, sinó la il·lusió de poder fer part dels estudis en anglès, una matèria que l’apassiona. L’altra, la història. De fet, aquest agost han viatjat fins a Normandia, una decisió consensuada entre tots, però en la qual hi ha tingut força pes l’interès del nen.
Tot i que les càmeres l'incomoden, la Soraya s’obre amb facilitat a l’hora d’abordar qualsevol tema de conversa. Ella és la sociable de la família, amb el permís de la simpàtica i bellugadissa Júlia. Ell, en canvi, ha intentat sempre resguardar-se rere una cuirassa. Una qüestió de supervivència. La rectitud i el perfeccionisme li venen de petit, del camí que li va marcar el seu pare. Als 14 anys, com tants joves de Ponent, ja estava collint fruita sota els agradables 40 graus de l’estiu lleidatà. Amb 19 treballava de cambrer a la mítica discoteca Wonder, amb el temps just, quan el sol començava a despuntar, per anar-se’n a casa dels pares per esmorzar, canviar-se i arribar a temps als camps polsegosos de les barriades de Lleida o de qualsevol poble perdut per xiular partits. Van ser tres anys duríssims, amb dies en els quals el taxi que l’havia de dur fins a l’estadi, perquè el seu pare no li deixava el cotxe, li costava més que el que li pagava la Federació.
Això sí, la recompensa va arribar al cap d’uns quants anys. Amb 28 anys va poder-se comprar un pis gràcies al xiulet. I l’aposta per l’arbitratge el va portar a deixar la feina que tenia com a tècnic de joventut, un càrrec dins l’administració que va abandonar després d’una dècada compaginant les dues coses. “Va ser la millor decisió que he pres”, reconeix. Entre setmana, si els partits internacionals l'hi permetien, podia dedicar temps als seus fills. Per això van tenir la Júlia. Marxar el cap de setmana lluny de casa ja no era tan dur perquè guanyava temps de qualitat la resta de dies. Temps per anar a córrer mentre la Júlia el perseguia amb patinet i la Soraya i el Marc s’aferraven a casa demanant clemència. “Ell es lleva ja fent coses, proposant mil plans, i la Júlia s’apunta a tot, mentre nosaltres dos estem bé a casa”, explica la Soraya mirant el seu fill.
Saben que són una família afortunada. Per això els dos progenitors intenten que els seus fills toquin de peus a terra. En un viatge a Egipte, el Marc va esverar-se perquè els nens que els envoltaven anaven descalços. El Xavier i la Soraya van aprofitar-ho per fer-li comprendre que eren molt privilegiats gràcies a la feina del pare; no totes les famílies poden permetre's comprar sabates. Precisament, fa poc el fill gran va dir-los que només li faltaven dos anys per poder arbitrar. “Només ens falta això", balbuceja la Soraya amb els ulls com taronges. "Si ho vol ser, endavant. Només em faria por que volgués ser-ho només perquè jo m'hi dedicava. No són els fills de...”, apunta ell, que durant els últims mesos ha obert una nova etapa a la seva vida. En aquest cas, en el món de la política municipal: “No hi ha tanta diferència entre el futbol i la política; si tingués targetes, a la política em quedaria sol”.