Així fa de pare
Criatures 16/11/2021

Jordi Benavente: "Vocació, estoïcisme, amor i vertigen"

3 min
Jordi Benavente és periodista cultural i escriptor.

Escriptor, periodista cultural i pare de l’Adrià i el Guillem, de 7 i 4 anys. Publica Tots els focs totes les pistoles* (ed. Lleonard Muntaner), un recull molt ben rebut de relats breus, aforismes, petites escenes i poemes en prosa. Twitter @jordibenavente.

— Educar és acompanyar, i corregir lleugerament el rumb per evitar accidents. Sobretot és predicar amb l’exemple. Amb el bon exemple, esclar: no cridar, ser sempre pacient i empàtic, usar l’humor i la imaginació. A casa ens sabem la teoria de memòria, i hem comprovat que fer el contrari només empitjora les coses, i fem tot el que podem. 

Els pares de veritat són els fills? Ells ens ensenyen.

— Aprofitar al màxim cada moment és el principal ensenyament que m’han donat els nanos. Quan hi són, és a dir, quan no dormen, ells hi són del tot. Viuen el present, i tot el que fan (jugar, sobretot) ho fan sense deixar-se condicionar ni pels possibles perills, ni per les presses: el seu horari sempre està en blanc i obert. Quan, de sobte, tenen desig d’alguna cosa els deixa d’importar tota la resta. 

Què t’esforces en evitar?

— Per a mi, que soc patidor de mena, el més difícil és no estar cridant "ves amb compte!" tota l’estona. No atabalar-los, no inculcar-los el meu patiment congènit. Intuir que la trajectòria del seu patinet es trobarà amb la del nen que ve distret des de l’altra banda i, amb tot, no fer res. En aquest cas, l’ensenyament és que no podrem ser-hi sempre, que cal confiar en l’atzar, i en els nanos. I potser és millor així, qui ho sap.

Llegeixo: "¿Pare, quan va saber-ho vostè que estava preparat per ser pare? Però l’home ja va cap a la barraca per desar les eines. I no el sent".

— No s’està mai preparat per ser pare. Hi ha dies que tornaria a fumar només per poder dir "surto a buscar tabac" i no tornar, però sempre em quedo, i tinc clar que no deixaré mai de vetllar: que ser pare també vol dir resistir, encara que tinguis els nervis fets malbé. Veig la responsabilitat de ser pare com aquella frase de Roberto Bolaño que deia que la literatura era tenir el valor de sortir a lluitar tot i saber que seràs derrotat. Ser pare és persistir malgrat tot, amb una barreja molt boja de vocació, estoïcisme, amor i vertigen.

Trobes que s’assemblen, llibres i fills?

— Tenir fills i escriure (i publicar) són dues maneres de complicar-se la vida, de viure perillosament i intensament, vaja. Pel patiment que pot comportar. Perquè no podem ser-hi sempre. Educar és donar eines i armes i criteri perquè els nanos puguin valdre’s i defensar-se quan vagin sols pel món. I amb escriure encara és més evident: un cop publicat, serà el llibre el que commourà o apassionarà o avorrirà, o el que sigui que provoqui en el lector, però tu ja no pots acompanyar-lo, el llibre s’ha de trencar la cara o guanyar-se el que sigui tot sol.

Fins aquí coses que dius tu. Acabem amb alguna que hagin dit ells.

— Un dia, sopant a casa tots quatre, intentant que el petit s’apassionés per la patata i la mongeta tendra, l’Andrea li va dir que la verdura era màgica i que tindria gust d’allò que més li agradés. Li va preguntar què li agradava i el nano va dir: "Fer equilibris, apagar el llum de la cuina i mirar dibuixos". La imaginació i el sentit de l’humor ho poden tot, o, a vegades, és tot el que tenim. 

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Tots els focs totes les pistoles' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats