Clara Simó: "Viure amb una professora de català no és fàcil"

BarcelonaAvui dinarem unes mandonguilles amb patates, que amb els bàsics que tinc al congelador són ràpides de fer i ideals per a dies, com avui, que tenim moltes coses per fer abans d’anar a dinar.

Et donaran un cop de mà, les filles?

— Elles són expertes fent la massa i les boletes per les mandonguilles. Però també tallaran les patates, que ja poden fer-ho.

Per què cal que diferents generacions feinegin a la cuina?

— Perquè és part de la nostra essència, de la nostra tradició. Abans tots fèiem vida a la cuina, entre cassoles i sofregits, però ara ja no. Crec que compartir amb les meves filles la història gastronòmica de la meva família, i de la nostra vida en general, els dona una riquesa i uns coneixements que no poden obtenir de cap altra manera. A més, a la cuina surten els temes més importants a les converses.

Algun cop les filles t'han dit "mare, deixa'ns, que ho volem fer soles"?

— Sí, i m’encanta. De tant en tant muntem dies en què només cuinen elles. I no et pensis que fan magdalenes i galetes, eh? Fan verdura, carn o peix, postres i beguda. Com a professora, crec que és clau treballar l’autonomia dels infants i adolescents a casa.

La cuina és un bon lloc per aprendre a ser pacient, polit, organitzat, meticulós.

— S’assemblen molt a mi, les meves filles. A la cuina són apassionades, creatives i detallistes. Busquen un equilibri en el que cuinen. Veus la il·lusió en els seus ulls i el somriure, sobretot riuen moltíssim. A mi em fa feliç veure-les als fogons, no pateixo gens.

Quines virtuts procures transmetre a les filles mentre cuineu?

— Sobretot la paciència, la minuciositat, l’amor i l’humor. També és una manera ideal per ensenyar que, a vegades, tot i que ens hi esforcem, les coses no ens surten com volem. Ens equivoquem molt i no passa res, ho tornem a provar.

Abans, quan pujaves per l'escala d'un edifici, anaves trobant l'olor dels estofats.

— Jo faig estofats cada setmana. Són els plats més ràpids de fer, si tens els bàsics al rebost. S’ha entès malament la cuina del xup-xup.

Explica'm com fer estofats.

— Només necessites previsió. Diumenge la gent cuina per tota la setmana, però fa plats directament. El que jo recomanaria és que preparessin els bàsics: una bona quantitat de caldo, un sofregit com déu mana i picada. Amb això pots fer qualsevol plat casolà i et durà ben poca estona! També pots fer un estofat a la nit, mentre mires la sèrie, i l’endemà és més bo.

Tu ets professora de català.

— Viure amb una professora de català no és fàcil. Vol dir: correcció constant –de bon rotllo– i que la teva mare digui coses que les altres mares no diuen. Espero que tot això serveixi per fer pujar dones amb una llengua materna sòlida i correcta. A vegades veig que les meves filles corregeixen coses a les seves amigues i em fa molta gràcia. L’amor per la llengua és tan fort com l’amor per la cuina.

Què se't fa més feixuc, de ser mare?

— El fet de pensar que has d’estar molt pendent dels fills perquè no se’n vagin pel pedregar. Pel que fa a les baralles, discussions, sortides de to, conflictes, etcètera, intento agafar-m’ho tot amb molt bon humor, pensar que no va en contra meva, sinó contra el món en general, perquè no l’entenen.

Què fas quan ja no pots més?

— Anar al psicòleg sempre ajuda. Però, si no, a casa treballo molt la sinceritat. Si ja no puc més, m’aturo i els expresso en quina situació em trobo. Elles són molt empàtiques i resolutives, així que de seguida trobem la manera de girar la truita. Quan m’he d’autogestionar el mal rotllo, faig un pa per relaxar-me o un sofregit de ceba per plorar amb motius.

Explica'm alguna anècdota relacionada amb la cuina.

— A la cuina ens hem petat ous a la cara sense voler. Ens han caigut pans i masses després de 24 hores de preparació. Ens hem menjat una paella directament de terra perquè eren les quatre de la tarda i era una pena llençar-la, tot i que hagués caigut. Ara, quan la meva àvia materna va morir, la meva filla tenia un any i mig i, al cementiri, mentre l’enterramorts remenava la mescla de morter per tapar la làpida, la nena es va posar a cantar “remena, remena nena”, perquè a casa, sempre que remenem una cassola, cantem aquesta cançó.