"Veig que estàs frustrat": així crien els fills els mil·lennials

Nova YorkUn segon després que la pala de plàstic anés a parar al braç del meu fill, la mare de l’altre nen corria cap al sorral amb cara de “És que no puc estar tranquil·la ni cinc segons?” Jo també m’hi vaig acostar, segurament amb la mateixa expressió, mirant de traslladar el missatge que no passava res (el meu fill estava distret jugant amb una altra joguina plena de sorra i microbis i amb prou feines semblava haver-se’n adonat). Però ella ja estava de genolls, a l’altura dels ulls del seu fill, parlant-li d’una manera que molts pares mil·lennials reconeixerien.

“Ja veig que estàs frustrat”, li va dir, amb pinta d’esgotada. “Volies jugar amb aquella galleda i ara li tocava jugar-hi a un altre nen i això és difícil”. Jo vaig deixar anar, en to de broma: “Ah, posant nom al sentiment”. I vaig afegir un comentari sobre el fet que els meus fills semblen uns autèntics salvatges al final del cap de setmana. Em va saber greu que aquella mare cregués que una cosa tan normal –les criatures tiren coses i s’esveren!– mereixia tant d’esforç per part seva. Però aquest és l’ambient de seriositat que es respira entre els pares ara mateix. Sembla que segueixin un guió que han vist a Instagram, fent mans i mànigues per ser empàtics en moments en què potser el que els ve de gust és dir “Prou!” o “Perquè ho dic jo”.

No hi ha gaire ironia als parcs infantils. El sarcasme, el to dominant als blogs sobre criança (i la xarxa en general) de la generació X durant les dècades del 2000 i el 2010, ha passat clarament de moda. Els pares mil·lennials, guiats pels influencers, s’enorgulleixen dels seus grans esforços i han fet seva la idea que un estil de criança més amable i respectuós pot ser també una manera de guarir les seves pròpies ferides.

La feina més difícil del món

La criança respectuosa –un plantejament que deixa de banda el càstig i, com a alternativa, se centra en ajudar les criatures a prendre consciència dels seus sentiments– és el terme de moda, tot i que de vegades s’empra com a genèric per a tot un conjunt d’estils de criança que se centren en les emocions. La principal característica de tots és que donen importància a reconèixer i entendre els sentiments de les criatures tot mantenint els límits i, alhora, que els pares es beneficien de reconèixer els seus propis sentiments.

“És una generació que es pren seriosament l’aprenentatge i el creixement personal”, comenta Becky Kennedy, una psicòloga clínica de 40 anys coneguda com a Dra. Becky pels seus quasi dos milions de seguidors d’Instagram (@drbeckyatgoodinside) i que la revista Time va qualificar de “l’assessora de la criançamil·lennial”. “Coses com que els sentiments no són en va, que són el nucli de qui som, han passat a tenir més acceptació”, explica. “Em fa l’efecte que és una generació que es diu: «Tinc una sola vida. Vull entendre’m. Vull sentir-me bé»”.

Una vegada, després de pronunciar un discurs a la plataforma TED, se li va acostar una persona que li va dir que la criança era l’única feina que importava a la gent quan era al llit de mort. “Vaig pensar: «Ostres, això ha estat lúgubre». I alhora: «Sí, diria que és així»”, recorda. “Per això, una generació que es pren seriosament l’aprenentatge i el creixement personal ara té la feina més difícil del món, la que més els importa”.

Al seu compte d’Instagram, Kennedy publica vídeos sobre temes com ara què cal fer quan els fills ens menteixen o diuen no, o com aconseguir que es rentin les dents. També hi ha publicacions que tracten específicament sobre els pares; entre elles, un vídeo publicat recentment en què explica que passar temps sense els fills és tenir cura d’un mateix per poder continuar, no pas un gest egoista.

Un altre compte amb molts seguidors és Big Little Feelings, creat per dues amigues de fa molts anys, Kristin Gallant (36 anys) i Deena Margolin (33 anys), psicoterapeuta acreditada (Gallant té tres fills i Margolin dos). Big Little Feelings, obert just abans del començament de la pandèmia, té actualment més de tres milions de seguidors a Instagram i s’hi respira un ambient més de mares en mode supervivència. S’hi barregen consells pràctics (“Com fer que el nen deixi de pegar”, “¿Has perdut els papers amb la parella davant de la criatura? Aquí tens la manera d’arreglar-ho”) amb escenes sobre problemes de mares treballadores que miren de fer-ho encaixar tot.

Les xarxes, resposta i part del problema

Cada generació de pares té els seus gurus. Però avui els pares tenen Instagram i TikTok, on poden seleccionar ells mateixos un comitè consultiu d’influencers d’entre un mar d’opcions, portar-lo a la butxaca i consultar-ne el parer diverses vegades al dia. És un àmbit on predominen les dones amb criatures petites. Entre els instagramers mil·lennials, també n’hi ha d’especialitzats en reptes concrets: el son, ensenyar a anar al lavabo, el joc o l’alimentació. En molts d’aquests comptes populars sobre la criança, el to, a banda d’instructiu, sol ser tranquil·litzador i de suport, no gaire diferent de la manera com s’anima els pares a parlar als fills: "Estan bé. No ets mala mare. No passa res per equivocar-se. És difícil". “Crec que ens posem tanta pressió a sobre, que la nostra identitat queda gairebé consumida per preguntes com «¿Ja dorm tan bé com podria el meu fill?», «¿Que fa el que hauria de fer la meva filla?»”, assenyala Gallant. “Quan tenim un parell d’hores, després de ficar-los al llit, les dediquem a informar-nos sobre el que més els convé”, comenta. I afegeix: “Mai no ho faràs perfecte. Per això continues mirant de millorar”.

Aquí, alguns dels divulgadors de criança respectuosa amb més seguidors són Armando Bastida, infermer de pediatria i CEO de la plataforma virtual Criar con Sentido Común, que té 492.000 seguidors a Instagram; Míriam Tirado, periodista, escriptora d'èxit de llibres de criança i de llibres infantils i també consultora de criança conscient, amb vídeos i publicacions a Instagram que tenen més de 121.000 seguidors, i el compte del neuropsicòleg i pare de tres nens Álvaro Bilbao, amb 1,4 milions de seguidors.

Tot i que les xarxes socials ofereixen algunes respostes, també formen part del problema. Els pares es poden observar els uns als altres (o almenys una versió amb filtres) més que mai, la qual cosa genera una certa sensació de comunitat, però també ansietat. “Els cercles de comparació són més grans, més profunds i més accessibles que mai”, assenyala Matthew Zakreski, un psicòleg infantil de 39 anys de Nova Jersey i pare de dues criatures. “La manera com està programat el nostre cervell es basa en: «Què fan els altres? Per què no ho faig jo? Què saben ells que jo no sàpiga?» Això ens provoca una espiral d’ansietat i cerquem informació per omplir aquest buit ansiós”.

Nicole Pappas Ferrin (39 anys), directora de l’escola bressol Barrow Street, situada a Manhattan, i mare de tres criatures, coincideix amb Zakreski. “Hi ha una cultura pròpia dels mil·lennials en relació amb la informació”, comenta. “Investiguem sobre una cinta adhesiva que volem comprar i ens en mirem les ressenyes, encara que sigui per comprar cinta adhesiva. La criança té a veure amb les grans decisions. Amb aquestes cal encertar-la”.

Quan va començar a treballar a l’escola bressol, fa quinze anys, els pares deien: “Quedeu-vos la criatura, passeu un bon dia i deixeu-la jugar”, recorda. "Ara volen saber per què fem el que fem i com ho fem. És positiu".

Incomprensió per part de generacions més grans

L’efecte de tota aquesta informació es nota a tot arreu, des de la manera de deixar les criatures a escola fins a les trobades amb altres nens per jugar. La seriositat amb què es prenen la paternitat els mil·lennials pot comportar mirades de desaprovació entre les generacions de més edat. Bridget Shirvell (37 anys), veïna de Mystic (Connecticut, EUA), era en una festa d’aniversari amb la seva filla quan un nen va agafar una enrabiada perquè no volia marxar-ne. “La mare intentava parlar-li dels sentiments i un dels avis que hi havia a la festa va dir: «Com portes això de la criança amable?» –explica–. Ell pretenia que la mare fiqués el nen al cotxe i marxés, sense més ni més. Però soc del parer que no s’ha de fer cas d’aquests comentaris. Ho fem pensant a llarg termini. Ho fem per la relació que tindrem amb aquest fill d'aquí vint anys”, afegeix.

Als pares més novells sempre els ha amoïnat la criança i sovint acaben parlant només sobre la canalla, en particular amb altres pares. Però, per a aquesta generació, la paternitat pot ser com preparar una tesi doctoral en alguna universitat imaginària de la criança, amb una allau inacabable de deures i de classes. “Tots seguim els mateixos llibres, els mateixos podcasts, la mateixa gent a Instagram”, comenta Heidi Fichtner (40 anys), veïna de Rochester (Nova York, EUA).

Joyce Szuflita, una consultora experta en matriculacions escolars de 63 anys i que en fa quinze que ajuda pares de Nova York, explica que, des de fa uns sis anys, els seus clients senten que “van a la deriva dalt d'un iceberg que es dirigeix a mar obert” i pateixen més ansietat i inseguretat que les generacions anteriors.

Hi ha moltes coses per les quals preocupar-se: la crisi climàtica, el deute, la guerra, pares que es fan grans, la divisió política imperant o els efectes de la pandèmia. La mateixa generació que va veure en directe per televisió l’horror de la matança a l’institut de Columbine, a Colorado, quan tenia si fa no fa l’edat de les víctimes, ara es veu obligada a processar matances reiterades en escoles mentre els seus fills assagen com amagar-se sota els pupitres. “Hi ha força a dir sobre aquest canvi en favor de criar la canalla de manera afable en aquest món”, comenta Fichtner.