Laura Camps de Agorreta: "Poder anar de vacances cada estiu no és un privilegi, és un dret"

BarcelonaÉs possible que la seguiu a les xarxes ( @congafas_ a Instagram), on, amb sentit de l'humor, il·lustracions i missatges punyents, Laura Camps de Agorreta (Barcelona, 1984)defensa els drets de la classe treballadora. També parla de criança, de l'esgotament físic i mental de les mares, de la falta d'ajudes i de la no-conciliació. Aquesta activista digital i consultora en comunicació publica ara l'assaig No nos da la vida (Bruguera 2025), on reflexiona sobre el mal dels nostres dies: la falta de temps i la relació entre la feina i la vida.

M’agrada una frase que escrius al llibre que diu: "El més important que tenim és el temps". I crec que no en som conscients, ja que dediquem tantes hores a treballar.

— El temps és la matèria primera de la vida i és una qüestió de classe. Les persones riques neixen amb el seu temps i amb diners per comprar el temps dels altres, i les persones treballadores naixem amb el nostre temps però l'hem de vendre a canvi de diners per arribar a final de mes. Aleshores, ens anem quedant sense temps al final del dia, al final de la setmana, al final del mes... I és el bé més preuat, perquè si no tenim temps no podem viure.

Defenses la jornada laboral de 32 hores.

— Defenso les 32 hores perquè és un model que va funcionar quan es va provar a València, i a Portugal va funcionar la setmana de 4 dies. Si algú defensa treballar encara menys, també hi estaré a favor. És una llàstima que aquí no s'aprovés les 37 hores i mitja per llei, però tampoc és la fi del món, perquè la jornada laboral la podem reduir nosaltres, organitzant-nos i lluitant.

Però és que per organitzar-se, per lluitar, ja sigui per la reducció de jornada, per participar a l’AFA de l’escola o per demanar que es redueixi el preu del lloguer, necessitem temps, i d’algun lloc s’ha de treure.

— Està clar que per fer aquesta primera lluita cal fer un sobreesforç, però val la pena perquè després ens permetrà lluitar per moltes altres coses. Ara mateix els nostres dos grans problemes són l'habitatge i el temps.

Tots anem de pressa per la vida, ja sigui perquè tenim més d’una feina, perquè tenim familiars a càrrec, grans o petits... Ningú té mai temps. És un mal generalitzat. Però, en canvi, defenses que treballar menys augmenta la productivitat.

— No ho defenso jo, ho defensa l'evidència científica, perquè és que ara treballem tantes hores que moltes no estem produint. Som a la feina, fartes, cansades, esgotades, passant el temps mirant el rellotge. No m'agrada parlar de reduir la jornada laboral i que tinguem més temps per produir. Jo vull que treballem menys per estar millor i per ser més felices i poder fer més coses que ens omplin. L’empresariat diu que llavors serem menys productius. I és mentida. Si treballéssim menys hores i produíssim el mateix que estem produint ara ja seríem més productives.

A la meva generació ens van vendre que fer hores extres i treballar moltes hores estava ben vist i qualsevol baixa o permís el vivim amb culpabilitat. En canvi, la generació Z té molt més clar l'equilibri entre la feina i la vida. Com afectarà això les empreses?

— Les mil·lennials més grans també vam créixer amb el discurs de la meritocràcia i de l'esforç, i quan ens vam adonar que era una estafa potser era massa tard, ja teníem persones a càrrec. Mil·lennials més joves i la generació Z no han cregut mai en la meritocràcia ni en la cultura de l'esforç, perquè van veure des del principi que no tindrien casa, que no es podrien emancipar i que tindrien uns salaris molt baixos, i sabent que aquest és el panorama et planteges la vida d'una altra manera. Crec que les noves generacions són molt més lúcides en relació amb el temps. Com canviarà això les empreses? Tot dependrà de si s'organitzen o no.

Hi ha solucions individuals com deixar la feina i treballar pel teu compte, però al final també és precari, tot.

— Les solucions individuals acaben sent autoexplotació, en general, excepte comptats casos d'èxit. Conec moltes dones que són autònomes arran d'haver estat mares perquè era la manera de poder conciliar. Però al final fan moltes més hores i acaben treballant nits i caps de setmana... Les solucions individuals no existeixen, les solucions que funcionen són col·lectives.

Tinc 47 anys i cobro menys del que cobraven els meus pares, ja jubilats, sense estudis superiors. I encara tinc sort si em comparo amb generacions més joves. Podem viure amb els sous actuals?

— No podem viure amb els sous que tenim, però els sous han pujat molt. El problema és que els preus han pujat molt més. Hi ha una pèrdua de poder adquisitiu. La generació Z no es pot emancipar ni planificar tenir una família. Però és que les famílies tampoc podem viure. Moltes famílies de la meva edat viuen de lloguer i els hi poden apujar en qualsevol moment, i si les fan fora de casa han de marxar a un altre barri i canviar d’escola. Està afectant totes les franges d’edat. Però potser la solució no és només apujar el salari, sinó garantir preus: fixar un topall de preus de l'habitatge, dels aliments bàsics... Perquè, al final, per molt que ens apugin els salaris, qui té els béns i els mitjans de producció sempre podrà apujar més els preus. Però amb un topall i amb serveis públics de qualitat és quan nosaltres podrem, realment, amb el que tenim, viure de manera digna. Perquè ser de classe treballadora vol dir poder anar de vacances cada estiu. Que ningú s’equivoqui. Això no és un privilegi, és un dret.

El mal de moltes feines d’avui dia és la hiperconnectivitat. Hem guanyat flexibilitat horària, però això vol dir que pots estar perfectament a les 10 de la nit responent un e-mail o treballant.

— No hi ha una recepta per a totes les feines. El que sí que està clar és que ha d'haver-hi un equilibri que sigui bo per a la salut. El dret a la desconnexió ha d’estar garantit, sense pressions i sense por perquè el meu company sí que contestarà aquell e-mail a les 10 de la nit. Sense la pressió d’haver de fer hores extres perquè el company en fa. I dret a un teletreball respectat, que no vol dir estar tot el dia disponible. Si tu estàs bé a la feina, pot ser que se t’acudeixi una idea el dissabte perquè portes tota la setmana treballant en un projecte, però no passarà res, perquè tu estàs bé. El problema és quan tens sobrecàrrega emocional i mental, que és quan provoca malestar i malalties.

Moltes dones, quan són mares, proven de fer reducció de jornada i moltes ho deixem així que ens adonem que la càrrega de feina és la mateixa però en menys temps i amb menys sou. Serveix d’alguna cosa la reducció de la jornada?

— Amb la reducció de jornada per cura de menors el que fas és pagar per tenir temps. És a dir, tu li pagues a l'empresa els diners que et descompten, els que no et paguen, perquè estàs fent la mateixa feina en menys hores: per tant, ets més productiva. Per al que serveix és per tenir més temps. En tot cas, com que els salaris de les dones són més baixos que els dels homes, som nosaltres les que acabem demanant la reducció de jornada, perquè per a l'economia familiar és una pèrdua menys gran. Per tant, és una bretxa. La reducció de jornada per cura d'infants hauria de ser amb el 100% del salari. Així la demanarien els homes i no hi hauria discriminació per gènere.

¿Creus que ha servit d'alguna cosa que ara els homes també tinguin el permís per paternitat de 17 setmanes?

— Ha servit, sobretot, perquè els pares, en el cas de les parelles heterosexuals, puguin viure d'una altra manera la criança i implicar-s'hi. Estan sols amb una persona a càrrec que és molt vulnerable i això, a nivell de cures, és molt important. També és veritat que els pares es demanen aquest permís perquè està 100% remunerat. Això és clau, perquè les excedències no pagades no les demanen.

Existeix la conciliació?

— Jo faig servir molt la paraula perquè és la que entén tothom, però no m’acaba de convèncer. Al cap i a la fi, es tracta de conciliar la vida amb la feina. El que passa és que la fem servir sovint per parlar de cures, però jo crec que és conciliar amb tu mateixa. Si jo a les 7 de la tarda plego i me'n vaig a casa molt cansada, doncs no puc conciliar. Però si acabo a les 5 de la tarda, doncs potser me'n vaig a passejar, o al gimnàs, o al cinema, o a estirar-me al sofà perquè estic cansada, però després tindré energia. I per a mi això seria conciliar. En el fons, és repartir-te el temps d'una manera que se't posi bé a tu i a la societat.Que no tinguem temps ens surt més car. La pobresa de temps ens costa diners: comprar les coses a última hora és més car, no tenir temps per cuinar és més car, només poder anar al gimnàs a la mateixa hora que hi va tothom és més car...

També n'hi ha que diuen que la conciliació quan tens fills són els avis.

— Quan jo era petita els avis i àvies eren clau, però ara encara ho són més perquè està més mal organitzat. Però molts cops ja no viuen tan a prop. I tenim les criatures molt més tard i, per tant, els avis són més grans i estan més cansats. I, a més a més, hi ha avis i àvies que tenen plans de vida i coses a fer. Són supernecessaris però no pot ser que estiguin substituint l'estat del benestar. Haurien d'estar amb els seus nets el temps que vulguin, no per cobrir agendes. Als avis els encanta estar amb els nets, el que potser no els interessa és haver de portar-los cada dimarts i dijous d’una punta a l’altra de la ciutat perquè facin una extraescolar.

Quin paper ha jugat la criança intensiva en aquest esgotament i falta de temps propi que patim les mares?

Em pregunto: ¿hi havia criança intensiva abans que hi hagués xarxes socials? És com un producte aspiracional que mai podrem assolir i, en realitat, genera més ansietat i frustració. És una trampa i a la vegada un repte. Perquè hi ha alguns elements de la criança intensiva que sí que et poden interessar, però és un tema de classe. Per aplicar moltes de les coses de criança que llegeixes o veus a les xarxes has de tenir temps i has d’estar bé, i no haver d'encarregar-te de posar una rentadora, plegar la roba, posar el rentavaixelles, preparar tàpers, endreçar, netejar el lavabo... Aleshores,poder dedicar tantes hores a la criança és un privilegi, perquè tal com anem hi arribem esgotades i no tenim energia per ser assertiva o explicar correctament les coses. Tornem al mateix lloc, a la falta de temps. Si cada dia tenim més temps, doncs pots posar més tendresa i més atenció a la criança. Si estàs esgotadíssima, et diria que la criança intensiva és una pijada.