BarcelonaA la consulta de les llevadores i als grups de postpart continuen arribant moltes futures mares i mares que ho acaben de ser amb el cap ple de mites desactualitzats sobre la criança. La llevadora i consultora de lactància certificada (IBCLC) a l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa, Irene Lorente, apunta que els dos que més es repeteixen són els perjudicis per al nadó d’agafar-lo massa a coll i la por que la llet materna no sigui suficient per alimentar-lo. “Venim d’una generació alimentada principalment amb biberó en què els professionals donaven horaris molt marcats, que es contradiuen amb la lactància a demanda i sense horaris que es promou actualment”, afirma.
Moltes d'aquestes idees provenen de l’entorn proper dels pares, sobretot de mares i sogres. I és que, quan són mares, sobretot per primera vegada, les dones normalment no se senten ben acompanyades per aquestes dues figures. “Sovint elles, amb tota la bona intenció, ens expliquen la manera de criar un nadó i aquí és on comencen les friccions, perquè ens trobem que les recomanacions actuals són diferents de les d’abans”, apunta la psicòloga perinatal Cristina Cruz. En paraules de la també psicopedagoga, abans l’estil que imperava es basava en una mirada centrada en l'adult, que promovia idees com que “els infants ploren per manipular-nos; si els agafes s’hi acostumen i es tornen ganduls; el co-llit no es recomana perquè el nen no pot envair l’espai de la parella; deixar-los plorar és bo perquè així enforteixen els pulmons, o la lactància ha de ser pautada cada tres hores per evitar que el pit de la mare es converteixi en un xumet”.
Prevenir possibles conflictes
Lorente assenyala que, al tenir una manera diferent de criar, sense adonar-se'n els pares recents qüestionen la criança per la qual van optar les seves mares –i ara àvies–. Això fa que algunes, conscientment o inconscientment, se sentin atacades o menystingudes per allò que van fer, cosa que els genera sentiments negatius que solen expressar-se en forma de frustració o ràbia. Lorente alerta que, quan això passa, sol desembocar en critiques poc constructives que causen “frustració, culpabilitat i inseguretat en les mares recents”.
¿Hi ha alguna manera de prevenir aquests conflictes? La llevadora suggereix acostar les àvies a les noves formes de criança, dotant-los d’eines per conèixer les idees dels nous pares. “Cal validar la seva manera de criar i fer-los veure que en aquell moment elles van fer el que creien millor per als seus fills. I totes les mares volen això, abans i ara”, subratlla. També caldria posar-se a la seva pell i fer-nos conscients que no és gens fàcil fer un pas al costat, donar el relleu quant al control de la criança dels seus nets i veure que ara es fa de manera diferent i potser contrària a la seva. Quan, en comptes de fer aquesta lectura, les àvies se senten ofeses perquè el missatge que reben és que elles ho van fer malament, hi ha el risc “d'entrar en una batalla de qui té raó i qui no amb la típica frase «doncs tan malament no heu sortit...»", alerta Cruz.
El respecte, element capital
L’Àfrica Estríngana i l’Arnau van ser pares del seu primer fill, el Dídac, ara fa sis mesos. En el seu cas, les àvies s’han mostrat respectuoses amb les seves decisions sobre la criança. “Durant l’embaràs em van animar a mantenir-me activa”, recorda ella. Sí que “van al·lucinar, però per a bé”, amb la quantitat i qualitat de proves que van fer a la mare i el fill durant la gestació. A l’hora de fer partícips les àvies en la criança que volien dur amb el Dídac, l’Àfrica i l’Arnau han seguit la naturalitat: “Els temes amb la meva mare i la meva sogra van sorgint de mica en mica; cap d’elles ha opinat massa sobre si dorm amb nosaltres, perquè entenen que és normal i també veuen que al nostre voltant és la tònica”, afirma l’Àfrica, per a qui el més complex és comentar certes coses perquè confronten amb el que van fer elles. “Pot semblar que ho fem diferent perquè no ens agrada com ho feien ells, però res més lluny de la realitat, i creiem que les dues àvies ho entenen i ho respecten; si més no, no hi confronten de manera directa i intenten empatitzar”, apunta.
Per evitar possibles friccions, Lorente també aconsella a les àvies que recordin quan elles tenien les criatures acabades de néixer en braços i com se sentien de vulnerables. La llevadora també les anima a jugar un rol capital de suport a la mare, no només en les tasques domèstiques, “sinó reforçant la seva confiança durant el procés d’esdevenir mare, validant els seus encerts i les seves errades amb frases com «no t’amoïnis, és normal que t’equivoquis», «a mi també em va passar i al final ho acabes aprenent» o «ets la millor mare per al teu fill»”.
La lactància, tema estrella
A casa de l’Àfrica, la lactància és un dels temes que centren el debat amb les àvies. Fa lactància materna exclusiva i vol allargar-la fins que ella i el seu fill vulguin. Però les àvies no van fer-ne perquè a totes dues els van dir que o bé la seva llet no alimentava prou o bé que no en tenien prou. “Es deia en benefici de comprar llet en pols, perquè així la dona podia tornar ràpidament a la roda productiva; el missatge era que qualsevol pot alimentar el teu fill i, per tant, tu ja pots tornar a treballar i a la teva vida d'abans”, destaca la mare del Dídac, que manifesta que allò que també costa molt d’entendre és que l’alimentació –tant materna com artificial– és a demanda i que un nadó es pot passar el dia mamant. “Aleshores, de l’entorn –no només familiar–, reps comentaris com «un altre cop, menja?», «vols dir que no passa gana?», «potser la teva llet no és prou bona, a mi em va passar i vaig haver de fer biberó», «el dia que li donis un biberó veuràs com puja de pes» o «ui, tanta teta... això ja és vici, eh?»”. “Hi ha poca pedagogia feta i es pensa poc en allò que es comenta i com pot afectar”, apunta l'Àfrica. Un altre tema és el del xumet. El Dídac no el vol, el rebutja, i això també genera confusió perquè va molt lligat al tema del pit. “Haig de sentir comentaris del tipus «no el vol perquè tu ets el seu xumet»... com si el fet que el meu fill es calmi al pit fos dolent!”, afegeix.
L’Àfrica també reconeix que l’arribada del petit l’ha remogut molt més del que s'esperava. “No és fàcil recol·locar-se com a nova família i passar de ser filla a ser cap de família: és complicat per a una mateixa i per a la resta també. Ara elles no són les protagonistes ni les que prenen decisions i això costa molt. A mi també em costa entendre'm com a cap de família, no és una cosa que pugui passar d'un dia a l'altre i es necessita un temps per entendre els nous rols”. Així i tot, aquesta mare recent sap que la seva mare i la seva sogra van fer les coses de la millor manera que van saber i creu rotundament que, si haguessin comptat amb els consells professionals actualitzats i basats en l’evidència, probablement haurien triat fer les coses d’una altra manera: “Si haguessin tingut la informació tant a l’abast com nosaltres, estic convençuda que ho haurien fet diferent; per això el que van fer elles està bé, perquè amb el que sabien van fer el millor. Com nosaltres ara”.
A l’hora de gestionar les friccions i els comentaris no desitjats de les àvies, la psicòloga perinatal Cristina Cruz recomana als pares recents transmetre'ls el missatge que elles ho van fer de la millor manera que van poder i saber, que van fer moltes coses bé i que potser també es van equivocar. “Però ara els toca als nous pares generar els seus encerts i els seus errors i necessiten poder-ho fer amb la llibertat que van tenir elles o que potser els hauria agradat tenir”, puntualitza. Les mares han de saber, tanmateix, que les àvies no tenen maldat en les seves intervencions i que ho fan perquè és el que coneixen i creuen que és com s’ha de fer. Per tant, recomana Cruz, a poc a poc se’ls ha d’explicar que hi ha més maneres d’educar també vàlides i que, encara que elles no ho fessin així, ho han de respectar. Per a la psicòloga també és fonamental que la parella vagi a l'una perquè, quan les àvies veuen que és un pla de parella, és menys probable que "s'hi fiquin”.