Julieta París: "Trobarem a faltar el desordre i el soroll que ara fan els fills"

BarcelonaJo em repeteixo sovint "tot passa". Em va molt bé recordar que res és per sempre, ni el que és bo ni el que és dolent. Les coses dolentes procuro que m'ocupin menys i les bones les visc amb plena consciència. També m'adono que moltes coses que ara em preocupen o em molesten són les mateixes que més endavant trobaré a faltar.

Com ara?

— He sentit gent queixar-se del desordre a casa que generen els fills, del soroll constant que fan, i arriba un dia que les mateixes persones es lamenten del silenci que queda a casa quan els fills marxen. Per això, quan alguna cosa em supera, penso que un dia l'enyoraré.

Quan has trobat a faltar més intensament el teu fill?

— Jo em vaig separar quan el meu fill tenia set anys. Pocs mesos després del divorci, el món es va aturar per culpa de la pandèmia. Mai no he considerat que la separació fos un fracàs, però separar-me del fill en una custòdia compartida és una cosa molt difícil. Perdre'm alguns moments del seu creixement, sentir que no estava present la meitat del seu temps, va ser una gran absència.

I has pogut fer res, amb aquest sentiment?

— L'he treballat amb molta presència quan estic amb el meu fill i també intentant tenir una relació estreta amb el seu pare, perquè que es trenqui la parella no vol dir que es trenqui la família. Prendre consciència d'això ha resultat ser una gran teràpia, que he fet i segueixo fent.

Què et fascina del teu fill, ara mateix?

— És un xaval sensible i gamberro al mateix temps. Molt intel·ligent i sociable. Va néixer al desembre, cosa que fa que es noti molt la diferència amb els companys de classe. Em fascina com s'ha convertit en una mena d'explorador de la seva pròpia adolescència, dels canvis físics, afectius i socials que implica. Com és conscient de la infància que va deixant enrere i que ja no tornarà.

I què et preocupa?

— Observo les seves primeres decepcions. Penso en la forma com respon a la injustícia, allò que ell considera just a nivell personal i social. Em preocupa molt l'assetjament escolar i com això es gestiona en els centres escolars. També veig que tenim uns fills sobreestimulats, amb accés a tot i ara mateix. Per això també procuro que, de tant en tant, el meu fill s'avorreixi.

Com encares l'adolescència?

— De moment tot va molt bé, tot i que sé que una nit el Diego se n'anirà a dormir sent un nen i l'endemà es despertarà sent un home. La veritat és que ningú no m'ha dit mai que l'adolescència va ser el millor moment de la seva vida. Així que en el cas del meu fill, només aspiro a acompanyar-lo i guiar-lo com he estat fent fins ara, havent de respectar coses que fins ara no calia que respectés: el seu temps, els seus espais, els seus ritmes.

I què creus que t'ajudarà a entendre't amb un adolescent?

— Crec que ajuda molt que intenti connectar amb la persona que jo era a la seva edat. Si el meu fill té tretze anys, ¿què necessitava jo quan tenia tretze anys?, ¿què em molestava a mi quan tenia la seva edat?, ¿com eren les meves relacions amb amics i amigues? Hem d'entendre que, per al nostre fill, la seva adolescència és un territori inexplorat, però que nosaltres, mares i pares, ja hi hem passat, així que cal recuperar allò que sabem. I crec que això que et dic serveix per a totes les etapes del nostre desenvolupament que hem viscut amb consciència.

En quins aspectes de la vida del teu fill sents que has d'estar especialment present?

— En els seus silencis.

Quina gran resposta.

— Vull observar els seus silencis. Vull que ell sàpiga que hi soc. Al seu ritme, però que sempre hi soc. Intento estar present sempre que estem junts. Procuro avançar-me a tot allò que pugui necessitar. Crec que això és el que dona seguretat a les persones.

Seguretat, tranquil·litat, felicitat...

— Cal buscar tant com sigui possible això que anomenem felicitat, tot i que, a aquesta alçada de la vida, tots sabem que la felicitat no és un estat general, sinó un seguit de moments feliços. Trobo que la satisfacció ens duu tranquil·litat i serenitat. És clar que tots tenim mil preocupacions, però el millor lloc des d'on educar és la serenitat. Tal com dic en els agraïments del llibre, el seu somriure és la meva missió.