Tornar a fer coses plegats (sense canalla)

Com abans. Un dia. Unes hores. Provem-ho, va. Ja és gran, ara; ja té una certa autonomia: no cal que hi estiguem enganxats tot el dia. Posem-nos guapos i anem a sopar, al cine, on sigui. Deixem-lo (deixem-la, deixem-los, deixem-les) amb els avis, amb els oncles, amb un cangur. En bones mans, vaja. No passarà res: estarà bé. Ens ho mereixem. Ho necessitem més que mai. Ens anirà bé. 6, 12, 15, 18 mesos després del part (dP) -especialment quan la lactància ja no sigui només materna o quan ja es complementi amb alimentació sòlida-, un dia arribarà per fi la primera copa, pel·li, escapada només tots dos, en parella de debò, despresos de l’apèndix infantil sense el qual els progenitors novells potser se sentiran mutilats si no són capaços de desconnectar del tot. Per què cal que els pares de canalla menuda festegin de tant en tant com quan eren nòvios sense càrregues familiars? Com s’aconsegueix? Com es gestiona de la millor manera? Sortir sense el nen, sí, es pot.

Continuar sent parella (a part de pares) cal i convé. “Perquè abans de ser parella hem sigut éssers individuals, i perquè abans de ser pares hem sigut parella. I si han sigut etapes satisfactòries (com hauria de ser, i no córrer a cremar etapes perquè l’anterior ens genera malestar) no podem permetre que el que ha de suposar un estadi més en el cicle vital de la vida es mengi totalment els anteriors”, argumenta la psicòloga i psicoterapeuta Anna Maria Vilaró, del centre de psicologia, assessorament personal i salut Psigma. I ho rebla: “Ser pares no exclou ser parella, malgrat que la mitologia social ens parli del contrari”. I... ¿si no recuperem aquest espai conjugal, si no podem, si no volem, potser? “Poder compartir amb la nostra parella com ens sentim, les nostres pors i els nostres desitjos alleugereix el camí en la construcció de la nova realitat. I evita malentesos provocats pels alts i baixos que podem tenir en l’adaptació. Si no lluitem perquè l’espai de parella no quedi malmès, es pot generar un distanciament tan gran que acabi trencant la relació”. I això no ho volem pas, oi que no?

NOSALTRES DOS

Desatendre el “nosaltres dos” atabalats o enlluernats pel “nosaltres tres” té altres perills, com ara, en paraules de Vilaró, “la culpabilització expressada directament o no (pot sortir en anys posteriors) de la criatura pels conflictes que poden esclatar amb la seva arribada”. Conflictes com ara el mateix distanciament de la parella, la pèrdua d’espai propi o els canvis -ai!- en el cos femení. La teoria queda clara; ¿com la posem en pràctica? “No cal esperar a una edat en concret ni disposar d’un temps determinat. Per sort -apunta la psicòloga-. Cuidar la parella és una tasca que es pot dur a terme amb petits gestos i des d’un bon principi: podem obligar-nos a no parlar únicament i exclusivament de la criatura, sinó dedicar-nos una estona l’un a l’altre (mentre sopem?). A parlar d’altres àmbits del nostre dia a dia i de com ens sentim. Ajudar-nos mútuament també és una bona manera de cuidar la relació de parella”. I proposa “encarregar-se totalment de la criatura mentre l’altre passa una estona amb els amics o simplement es dutxa, va al gimnàs, a la perruqueria, a jugar un partit o dorm una estona”, uns plans que assegura que “cauen com el millor dels sopars en un restaurant d’elit”.

I alerta, atureu la rotativa: “Tampoc ens oblidem de la intimitat i el sexe, factors essencials en la vida de la parella, per als quals també s’ha d’anar buscant un moment, encara que no sigui aquell en què ens havíem acostumat a fer-ho”. Flexibilitat. ¿Més idees, també per a parelles que, aparentment, ja continuïn tenint-se cura mútua? “Preparar-li un sopar romàntic, comprar un petit detallet o, esclar, sortir de casa i de cap de setmana amb la criatura o sense. Pel fet de ser pares, no cal que deixem de fer tot el que ens agrada fer; més ben dit, no podem deixar de fer tot allò que ens agradava fer abans”.

Vilaró admet, però: “Potser per a moments de més intimitat durant més temps haurem d’esperar a poder deixar la criatura amb un cangur quan ja dormi de manera més seguida, quan no depengui del pit, etc.”. Fuig, culpabilitat; no l’esteu pas abandonant. “Pares feliços i relaxats, fills feliços”, proclama l’experta, i insisteix que “ser pares no implica oblidar-nos de ser parella: no només ens mereixem l’espai, sinó que és necessari cuidar-lo”. Vilaró proposa que els pares escriguin en un paper el significat de la paraula abandonament i que es preguntin, en acabat, si encaixa amb el que fan quan surten sols.

L’arribada d’un nadó a casa ¿degrada la parella o pot, fins i tot reforçar-la? Afegits al desgast físic i psíquic i al canvi d’horari, malentesos entre les dues mitges taronges sobre el model de paternitat o el paper dels avis posen a prova els lligams conjugals; sobretot, el primer any. “A mesura que anem avançant satisfactòriament en cada tram del camí -puntualitza la psicòloga- anem reforçant l’equip parella sentint-nos més propers, confiats i estimats”. Ara bé: també adverteix: “Si la parella ja anava coixa i s’ha decidit la parentalitat com a pedaç, és a dir, nens que han sigut concebuts amb la idea de tornar a encendre l’espurna de la relació per veure si així es deixa de discutir pel mateix de sempre, perquè un dels dos tingui una distracció i/o deixi de molestar l’altre...; en resum, per omplir buits, tindrem una degradació segura de la parella amb resultats nefastos. La criatura no ha d’arribar a la vida amb cap altra funció més que esdevenir un ésser humà feliç i estimat pels seus pares”. Navegants avisats.

TROBAR EL MOMENT

Els barcelonins Noemí Artal i Daniel Barberan, de 38 i 32 anys, són pares de la dolça Paula, de nou mesos. I ep: parella, també. “Des que em vaig quedar embarassada -explica la Noemí- tots dos teníem molt clar que, amb el temps, intentaríem reservar-nos algunes estonetes per a nosaltres dos sols. A més, la majoria d’amics i familiars que ja tenien nens ens ho recomanaven. No havíem pensat ni planejat com ni quan ho faríem, perquè érem molt conscients que, fins que no ens trobéssim en situació, no ens en podríem fer a la idea. Ara ens encanta sortir tots tres junts, però penso que és cert que, de tant en tant, la parella necessita una estona per cuidar-se l’un a l’altre”.

En aquests nous mesos de paternitat novella, ho han fet un únic cop: “Era el nostre aniversari i vam anar a un balneari per relaxar-nos, a picar alguna cosa i, després, al cinema. La nena es va quedar amb la iaia, que és qui la cuida cada dia mentre treballem, i s’ho va passar pipa! Nosaltres vam estar molt tranquils, ja que sabem que no es pot quedar en més bones mans”. Us vau sentir culpables? “No, culpables, no, però sí que era una sensació estranya... Després de sis mesos d’estar 24 hores amb ella, deixar-la, ni que fos unes hores, era estrany. Tot i així, ens va anar molt bé! I, a l’hora d’anar a buscar a la nena, ja teníem moltíssimes ganes de veure-la!” A dos quarts de deu, confessa, ja eren a casa, i conclou: “Si tens la sort de tenir persones de confiança, amb les quals saps que els teus fills estaran bé i amb les quals els agrada estar, és molt més fàcil i resulta molt positiu per a la parella”.

Nou preguntes per tornar a ser nòvios

¿Com es pot aconseguir tornar a fer coses tots dos sols? Anna Maria Vilaró proposa que les parelles es preguntin:

1. “Què ens agradava fer abans de ser pares? Com podríem fer-ho ara?”
2. “Hi ha res que encara no hàgim fet i que ens vingui de gust fer?”
3. “Quines necessitats de la meva parella han quedat en un segon pla pel naixement del nostre fill? ¿Puc fer res per afavorir-ne la satisfacció?”
4. “Què podem fer per trencar la rutina i compartir-ho amb el nostre fill?”
5. “¿Sé com se sent i com ho està vivint?”
6. “¿Em sento sol i tinc la meva parella al costat? Potser també ens toca comunicar en lloc d’acumular”
7. “¿Comptem amb la xarxa familiar o social per deixar el nostre fill unes hores? Si és que no, haurem de començar a buscar cangur!”
8. “Quant fa que no ens acariciem i que no tenim una trobada sensual i/o sexual?”
9. “Quant fa que no li dic a la meva parella que l’estimo? ¿Li he agraït tot el que fa?”