“Veig que el guau-guau t’ha fet pupa... Vols una mica de tai? Acaba-te’l, que si no la tata s’enfadarà”. Aquesta advertència que fa una àvia al seu net podria formar part d’una conversa habitual entre un adult i un nen. Una manera de dirigir-s’hi que, tot i que pot semblar propera, desproveeix les paraules de la seva designació real i n’atorga una de nova que tard o d’hora l’infant haurà d’acabar substituint. "Imitar o reproduir el primer tempteig que fa l’infant quan intenta dir una paraula de manera espontània es pot interpretar com una picada d’ullet que fa l’adult a la criatura. Però si imitem les formes infantils perquè fan gràcia estem allargant el procés d'aprenentatge de determinat lèxic. Reproduir aquestes formes infantilitzades provisionals no afavoreix el seu desenvolupament lingüístic. La forma usada hauria de ser la convencional perquè és la que volem que acabi aprenent i la que li permetrà comunicar-se amb tothom”, ressalta Rosa Gil, professora jubilada de didàctica de la llengua i col·laboradora de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Uns arguments que també esgrimeixen des del Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA). Eva Ocaña, logopeda de l’equip d'alumnat amb sordesa de 0 a 3 anys, concreta que “en aquesta franja d'edat és quan els nens estan adquirint el llenguatge i el que recomanem, tant als pares com als mestres, és que als infants els arribi la paraula de la manera més correcta i clara possible. Si no ho fem així, correm el risc d’infantilitzar la seva parla i el llenguatge. I si ens expressem d’aquesta manera, convertint el llenguatge en una mena d'objecte que fa gràcia, el que transmetem és una falta de respecte i confiança vers l'infant".
Davant d’això, els experts adverteixen que el millor no és corregir la criatura sinó retornar una resposta incorporant la paraula genuïna. “Una cosa és parlar al nen i l’altra amb el nen”, destaca Ocaña. “La criatura ho fa el millor que pot. Si el corregim sistemàticament probablement tallarem la comunicació. L'infant s'adona que no és prou destre en la pronúncia o en la fonètica i el que fa és callar. Precisament, el que volem és que les criatures siguin agosarades amb el llenguatge, tinguin ganes d'expressar-se i facin provatures”, exposa Gil.
Els pares, especialment les mares, acostumen a tenir una prosòdia a l'hora de dirigir-se a l’infant. Una entonació, amb musicalitat inclosa, més pausada posant èmfasi en paraules importants que es van repetint. Mots que sovint, a més, guarden relació amb el que està succeint. Alfonso Igualada, logopeda i director del grau de logopèdia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), puntualitza, en aquest sentit, que la parla relacionada semànticament amb el que està passant és la més efectiva de totes: serveix per construir el coneixement i el llenguatge amb tota la seva complexitat i és la que posteriorment es relaciona amb millors habilitats en el llenguatge. “Es tracta d’una parla sincronitzada en el temps, és a dir, es posen paraules a allò que la criatura acaba de mirar, de tocar, alguna cosa que li crida l’atenció... D’aquesta manera, s’associa la paraula a un referent, un objecte, un animal o una acció. En canvi, la que no interessa és aquella en què l’adult parla d’una cosa que no té cap relació amb el que està passant”, argumenta Igualada, que en el seu cas es mostra més permissiu a l’hora de parlar amb paraules que s’allunyin del model genuí. “És completament normal. Els adults ho fan de manera natural. Anem explicant la informació sobre allò que passa. En tot cas, si restringim i sempre designem un gos com a guau-guau, aleshores sí que no és adequat. Però si durant la parla anem dient més coses, com ara: 'Mira aquest guau-guau, que bonic que és. I com ha arribat aquest gos?' Amb tot plegat es van construint el món dels conceptes i és més sensorial”, aclareix aquest doctor en Ciències del Llenguatge. Segons ell, a més, “aquestes paraules i sons –com per exemple que el tren fa xu-xu– tenen unes característiques rítmiques i sonores més atraients i fan la funció d’anar construint significats i anar designant de manera més amable i sonora, jugant amb els sons, el llenguatge que està aprenent el nen”.
Per aprendre el llenguatge, però, no només serveixen la parla i el diàleg. Les cançons infantils també són un bon recurs. “La música ens dona vida i comunicació. Hi trobem silencis, cadències, paraules, frases, onomatopeies... Abasten qualsevol tema, expliquen històries, ens permeten expressar desitjos i sentiments. La melodia i el ritme marquen l’entonació dels mots, les paraules i les frases”, destaca Teresa Malagarriga, doctora en pedagogia especialitzada en didàctica de la música en l’etapa infantil.
La granja d’en Jepet, La rumba de les castanyes o Plim, Plim l’esquirol són només algunes de les moltes cançons que canten a la llar El Tractoret, de Sant Esteve de Guialbes (Vilademuls, Pla de l'Estany). Els beneficis són ben visibles. “Fomenten la part memorística i de pronunciació. A més, hi entra el component afectiu i emocional de cantar amb els companys o l'educadora, que fa que sigui un moment molt plaent”, assegura la directora del centre i mestra d'infantil, Laia Alabau.
La musicalitat, de fet, ja comença en una etapa molt primerenca, segons subratlla Malagarriga: “A la primera infància els jocs de falda, per exemple, es repeteixen infinites vegades per provocar diversitat de respostes en l’infant que a poc a poc incorpora gestos, entonacions, expressions verbals que motiven l’adult a repetir encara més les cantarelles. Així, en un entorn de tendresa i joc s’inicia un gran aprenentatge que permet a l’infant aprendre a pronunciar, articular, ritmar les paraules, cantar frases, comprendre històries i fer ús d’un ric vocabulari”.
“Els jocs de falda, les cantarelles amb paraules i gestos, amb ritme i sons, amb l’afecte corporal de qui acull l’infant i li fa moixaines... De fet, són els millors recursos en els primers mesos i anys”, ressalta Anna Ramis, mestra i pedagoga. “Les paraules sí que poden expressar afecte sempre que es vulgui. El que no s'ha de fer és infantilitzar-les ni cal parlar en diminutius”, afegeix aquesta assessora educativa per a centres i famílies.
“Els infants ho entenen tot. No els hem de restar capacitats sinó que hi hem de confiar perquè tenen la capacitat per fer-ho”, afirma Xènia Brugué, una de les educadores de la llar El Tractoret. Un aprenentatge que “avança amb el creixement de l’infant i s’alimenta de l’entorn en què el mateix infant es desenvolupa”, segons Malagarriga. Això sí, un cop hagi après que titit és ocell, haurà de saber que aquest mot és un genèric i que d’ocells n’hi ha una gran diversitat, des d’orenetes fins a pica-soques. És el repte de l’aprenentatge. Mai s’atura.
“No es pot aprendre a parlar amb una pantalla: un aparell que no dialoga, que només emet sons o paraules”, assegura Anna Ramis, mestra i pedagoga. “Quan els nens petits observen pantalles, estan perdent oportunitats importants per practicar i dominar les habilitats personals, motrius i comunicatives”, afegeix. Andrés Chamarro, psicòleg i professor de psicologia bàsica de la UAB, n’explica el motiu: “Perquè són passius. No fan res excepte si es tracta d’un programa dedicat a l’adquisició de noves paraules i interactuant amb un adult”. També pot haver-hi altres interferències. “Hi ha estudis que apunten que si l’ús del biberó s’allarga a partir dels dos anys, la succió de la tetina pot canviar la musculatura i això podria dificultar després l’articulació fonètica”, assenyala Laia Vayreda, assessora de lactància materna i responsable de la botiga A Collibè.