Ana Costa: "La pèrdua de dos embarassos em va deixar una ferida i una por desconeguda"

BarcelonaLa gestació del meu primer fill la vaig viure molt sola. Vivia a Mèxic i jo soc de l’Argentina. Havia perdut dos embarassos i això m’havia deixat una ferida i una por desconeguda, cosa que va fer que ja des del primer trimestre de l’embaràs comencés a sentir-me culpable. M’espantava ferir d’alguna manera la meva criatura, perdre’l per alguna cosa que pogués fer malament.

I amb el segon fill?

— Amb la segona tot va ser diferent perquè ja havia après una cosa que és clau, i és que res dura per sempre. Quan els fills són petits i ens sentim esgotades ens preguntem quan s'acabarà tot, però quan arriba el segon fill descobreixes que tot passa molt més ràpid del que et pensaves.

Vist així, què vas enyorar de la primera maternitat durant la segona?

— El que fa especial la primera és el factor sorpresa, tot el que et resulta nou. Qualsevol cosa que faci el nadó la reps amb la mentalitat de l’aprenent, i això crea l’efecte que el temps passa molt més lentament i, per tant, podem interioritzar millor les fites que es van complint. Recordo que al primer fill li feia sistemàticament fotos cada mes, cosa que ja no vaig fer amb la segona.

Ets crítica amb la manera com entenem la maternitat.

— Quan vaig ser mare em vaig adonar que la societat esperava massa coses de mi. Em demanava que alletés el fill i li dediqués tot el temps, però també m’exigia que tornés aviat a la feina o que perdés ràpidament els quilos que havia guanyat. En canvi, ningú em va dir que enyoraria el cos que tenia abans de ser mare, o com de sola em sentiria, com seria de necessari envoltar-me d’altres dones que estiguessin passant pel mateix. Ningú no t’avisa que és important parlar amb la parella abans no arribi el fill i que us repartiu bé les feines, i per aquest motiu després hi ha tantes discussions.

Quines dificultats vas encarar quan els fills creixien?

— Trobo que hi ha massa regles sobre la infància. Per exemple, sembla obligatori que els nens vagin ben nets, però això va totalment en contra de la seva naturalesa espontània i exploradora. Quant de temps fa que no t’asseus amb un fill a la butaca i senzillament et dediques a observar-lo? Ens costa molt estar presents. Sembla que necessitem estar contínuament fent alguna cosa.

Potser tenim massa idees sobre què suposa ser pare o mare.

— Els nostres fills són els nostres mestres i és un privilegi enorme poder veure’ls jugar. Compartir les meves tardes amb ells és una cosa molt important, és un gran regal. Si tens un fill petit deixa que jugui i que s’embruti. Deixa que tingui terra als peus perquè ja tindrà tota la vida per tocar de peus a terra.

Consideres que la maternitat implica un esforç d'autoconeixement.

— Quan van néixer els meus fills em vaig adonar de quines eren les meves deficiències emocionals. Vaig veure que tenia poca paciència, que vivia atabalada. També vaig adonar-me de les meves ferides d’infantesa. I vaig començar a ser conscient que oferia als meus fills coses que em van mancar a mi.

Va ser una exploració del passat.

— A vegades recordem coses que ens van passar sent nens, coses que sempre ens han semblat innocents però que, quan som mares o pares, descobrim que potser van tenir més pes. I això pot obrir una capsa de Pandora. Quan en vaig ser conscient vaig començar a fer teràpia.

Proposa’m tècniques senzilles d'autoconeixement.

— Una cosa ben fàcil és anar escrivint un diari emocional, anar apuntant aquelles situacions que ens alteren o ens fan ser reactives. Una altra manera és practicar una atenció plena, amb una meditació guiada o simplement centrant tota l’atenció en activitats quotidianes com cuinar o passejar. Quan una mare aconsegueix viure la seva maternitat allunyant-se de l’ideal de mare perfecta, de mare màrtir o mare superpoderosa, ensenya moltes coses als fills. Una de les més importants és que pot equivocar-se, que no cal ser perfecte per ser estimat.

Explica’m una anècdota.

Recordo que érem en una atracció de fira fent cua i l’Amy estava cansada d’esperar, així que li vaig demanar que fos pacient i ella em va respondre que no ho podia ser perquè els pacients són els que van al metge.