Família
Criatures / Família05/04/2023

Tu a Sevilla i jo a Santiago: Germans separats perquè els pares es divorcien

Els trencaments de parelles obliguen a trobar noves formes de conciliar

BarcelonaSón germans, comparteixen pare o mare, però viuen a quilòmetres de distància els uns dels altres. "Quan estem tots junts, som una família, una de les seves famílies", explica Jorge Guitián, que viu a Santiago de Compostel·la, a prop de la seva filla Flavia (16 anys), i a 911 quilòmetres dels dos fills de la seva parella (20 i 16 anys), que viuen a Sevilla amb el pare. La distància entre Santiago de Compostel·la i Sevilla, on es van instal·lar els pares amb noves parelles, els va portar a decidir que el temps compartit no podia ser només dos dies. "No volíem fer-los pujar cada cap de setmana en un avió, perquè no tenia sentit per a ningú", diu Guitián, que detalla el repartiment de dies de l’any: "Els dos fills de la meva parella estan amb la mare i amb mi i amb la meva filla Flavia totes les vacances de l’any, és a dir, Nadal, Setmana Santa i estiu". Ara, per Setmana Santa, ja ho tenen tot preparat per veure’s: "Quedarem en una ciutat de Portugal, que és a mig camí entre Sevilla i Santiago de Compostel·la, i ho aprofitarem per fer turisme tots junts", explica Guitián.

Si conjugar el verb conciliar és difícil per a totes les famílies, quan hi ha gairebé mil quilòmetres pel mig, la complexitat es toca amb les mans. "Som una unitat familiar, malgrat que no sigui convencional, però som família, i intentem tenir les dinàmiques habituals", explica Jorge Guitián, que afegeix que tots dos, tant ell com la parella, que és la mare dels fills que viuen a Sevilla, s’esforcen per normalitzar-ho. "Havíem intentat altres fórmules per veure’ns més sovint, així que hi va haver un temps que quedàvem un cap de setmana de cada mes, però no era viable per a ningú, pel trasllat i pel poc temps". A més, tampoc no quedaven en una casa fixa, no era una llar on cadascú tenia el seu espai establert, sinó que era un hostal o un hotel. I això donava a l’ocasió més aire de festa que de normalitat familiar. Per contra, "concentrar el temps de convivència en ponts llargs i en vacances ha permès a les criatures normalitzar els seus dos nuclis familiars: per una banda, el del pare, a Sevilla, per una altra, el de Santiago de Compostel·la, amb la mare, i cada un amb altres parelles, amb fills i, per tant, amb germans.

Cargando
No hay anuncios

Crear un nou format familiar

Són conscients que han inventat un nou format familiar, al qual encara han afegit una altra característica, la idiomàtica. "La meva parella, mare dels dos nens que viuen a Sevilla, és italiana i, per tant, parla amb ells en italià, mentre que jo parlo gallec amb la meva filla Flavia, i entre nosaltres, castellà". Explica que, al principi, quan hi coincidien tots, casa seva "semblava l’ONU", i era molt habitual que les criatures es preguntessin els uns als altres pel significat d'algunes paraules. "El petit de la meva parella era qui hi posava més interès, i anava preguntant com es deia una paraula en els diferents idiomes que sentia parlar a casa: el castellà, el gallec i l’italià". Dit d’una altra manera, "tots tres provenien de mons diferents, però des del principi els encaixaven, els volien assimilar, i ho van fer de forma natural i senzilla", sosté Guitián.

Cargando
No hay anuncios

Explicat així, resumint el pas dels anys en poques línies, sembla fàcil. "No ho va ser, però no ho va ser especialment per a nosaltres dos, que provenim d’uns models familiars tradicionals, i ens trencàvem el cap donant voltes al que estàvem fent", reconeix Guitián. A còpia de repetir-ho una vegada i una altra, perquè les circumstàncies hi obligaven, perquè les dues ciutats estaran sempre separades per gairebé 1.000 quilòmetres, els adults es van adonar que els fills estaven bé. "Perquè tenien, i tenen, coberta la base de tendresa i amor, perquè tenen més d’una casa, separades, amb un pare en un lloc i una mare en l'altre, però tenen estima a tots dos i als germans".

Cargando
No hay anuncios

Convertir les dificultats en oportunitats

Amb els anys, els quilòmetres de distància també s’han convertit en oportunitats. "Quan la filla gran de la meva parella es va plantejar els estudis universitaris, va tenir en compte tant les universitats de Sevilla com les de Santiago de Compostel·la. Al final, per mil i un motius, ha triat la universitat de Sevilla, però el seu ventall de tria, d’entrada, era ampli".

Cargando
No hay anuncios

Sobre la relació entre els tres germans, Jorge Guitián fa una reflexió. "La paraula germanastre no ens agrada perquè té una connotació pejorativa: ells tres són germans, malgrat que no de consanguinitat, però germans, i nosaltres tots cinc junts som una família. La paraula família inclou moltes realitats, però la de germans, també, i no cal afegir-hi sufixos", considera.

Cargando
No hay anuncios

Temps de qualitat

Maria Rosa Buxarrais, catedràtica de pedagogia de la Universitat de Barcelona, explica que el vincle entre pares i fills és indestructible malgrat els quilòmetres de distància, però s’ha de cultivar i s’ha de mantenir. “De vegades tenir els fills sota el mateix sostre no vol dir tenir-hi la millor comunicació ni la millor entesa”, diu. I quan les famílies es retroben, “el temps ha de ser de qualitat; ha de ser el moment en què reforcin la relació”, afegeix. De fet, recentment hi ha hagut un debat, potser obsolet, sobre si era millor passar-hi temps o temps de qualitat. “Amb els fills separats per quilòmetres, el debat no té sentit, de manera que el que cal treballar és la comunicació, i això actualment es pot fer amb molta facilitat”, sosté la catedràtica.

Cargando
No hay anuncios

Per acabar, Buxarrais recorda l’estudi sobre les diverses tipologies de famílies que el catedràtic de sociologia Francisco Javier Elzo va fer fa vint anys, el 2003. “Elzo separava les famílies en quatre grups, i els posava noms diferents. Una era l’endogàmica, que era la que només es relacionava amb ella mateixa o amb persones de la seva mateixa categoria social; una altra era la conflictiva, que es distingia pels comportaments disruptius; la tercera era la nominal, que volia dir que tenia només el nom, que vivien sota el mateix sostre però no hi havia bona convivència ni comunicació, i la quarta, era l’adaptativa, que s’anava modificant segons les circumstàncies. “En el cas dels germans separats podríem dir que és una família adaptativa, però remarco que l’estudi és antic, perquè actualment en diríem famílies i no família”, conclou Buxarrais.

Tu a Londres i jo a Califòrnia

El cinema familiar té pel·lícules clàssiques en què els fills vivien en ciutats separades. En el cas de Tu a Londres i jo a Califòrnia es tractava de dues bessones, separades quan van néixer, que no ho sabien. Un campament d’estiu fa que es retrobin, i que s'adonin que a totes dues els faltava conèixer un progenitor, perquè l’una havia viscut sempre amb la mare, i l’altra amb el pare. Fora del món del cel·luloide, els pares que viuen separats dels seus fills són una realitat que ha passat en tots els temps. I ha anat passant en diferents onades d’immigració a casa nostra. En el llibre Educar desde el locutorio (Plataforma Editorial), Nora Rodríguez va recollir amb detall el testimoni de mares que estaven en aquesta situació.