Mares i mestres a l'escola dels fills

De 0 a 10, a la Tina (9 anys) li agrada un 5 que la seva mare, l’Anna, sigui mestra de la seva escola. “Hi ha companys que creuen que tinc privilegis per ser la filla d’una profe. Si alguna vegada he tret un assoliment satisfactori hi ha qui diu que li estranya perquè la meva mare és mestra. Però, alhora, si tinc algun problema la puc avisar estant a l’escola”. Per a l’Anna Castellón no ha sigut un problema que els seus fills, tant la Tina com en Pol (14), hagin estat alumnes de l’escola on treballa. No ha sigut mai tutora dels fills i ni tan sols n'ha sigut del curs que fessin. Al Pol ja li estava bé que la mare pogués ajudar-lo amb els deures i altres coses de l’escola, però “si la liava a classe ho sabia i quan arribava a casa potser em deia alguna cosa”. Ara que és a l’institut, li agrada més no tenir-hi a la mare com a mestra. 

Algú podria pensar que per a la mare rai que és senzill, però resulta que l’Anna també ha estat filla de mestra a la mateixa escola on ara també treballa. De fet, quan ella, la seva germana i els seus cosins eren alumnes de l’escola, la mare, el tiet i la tieta eren mestres. “Tot era molt familiar”, diu d’entrada la Núria Buisán, mestra i mare de l’Anna. La Núria no va tenir directament les filles a classe però els nebots sí. No van donar importància al fet de tenir a la mateixa escola tants membres de la família i van descartar dur-los a altres escoles del poble. “Vam pensar que ja veuríem què passava, no em vaig plantejar si els faltaria intimitat. Hi havia bon ambient a l’escola, teníem una relació planera i fàcil, ho passaven molt bé, compartien entorn i amics, els companys d’escola de les nenes eren al barri. Això sí, intentàvem separar molt la vida personal i familiar de l’escolar”, recorda la mestra.

A l’escola, les filles no li deien mai “mare”, allà era la Núria. Tan bon punt entraven hi havia una desconnexió natural i volguda, “cadascú seguia amb la seva dinàmica escolar, me'n despreocupava totalment, confiava en les companyes mestres”. Alguna vegada li arribava alguna anècdota de les classes de les filles però mai les explicava a casa. També va fer classe a en Pol, el seu net i alumne. “La nostra relació sempre va ser molt natural, com amb qualsevol dels seus companys i companyes de classe. Jo era la Núria, la seva mestra de psico”.

Està convençuda que, a part de com sigui cada criatura, el seu entorn pot ajudar a fer que l’experiència sigui més positiva. No és el mateix tenir companys de classe que van dient que et tracten millor que a als altres pel fet de ser filla d’una mestra. Tant per a la Núria com per a l’Anna no va ser un problema estar a la mateixa escola, i quan en algun moment van sorgir dificultats, les van resoldre. La Núria creu que si no s’ha de viure bé no cal acceptar la plaça on són els fills o dur-los al centre on treballes, “depèn de com ets capaç de gestionar la situació. Però si ho fas, fes-ho bé”. 

Escoltar les criatures

L’Anna no en té cap record negatiu. “En canvi –diu–, dubto de si els meus cosins o la meva germana ho van viure tan bé com jo”. Creu que a ella, el fet de no haver destacat ni per dalt ni per baix amb les notes i haver passat bastant desapercebuda va fer que fos una bona experiència. Tot i així algun cop va pensar el típic “ai, que la mare no se n’assabenti”, un pensament habitual dels fills de profes. La Mireia Vilaseca, psicòloga infantil i familiar, entén que cada família hauria de trobar la manera de trobar-se còmode i parar atenció a com ho viu la criatura: “Si li resulta molt incòmode se l’ha d’escoltar, proposar-li alternatives perquè flexibilitzi la seva postura. Potser necessitaria el diàleg amb els adults referents per saber afrontar aquestes dificultats i sentir-se després millor”, proposa. Sovint els alumnes que tenen pares entre el professorat es queixen que són més visibles i se senten més pressionats que els altres –la mare és mestra, haig de treure bones notes–, sobretot quan són perfeccionistes i autoexigents, “però si ho combinen amb un sentiment de pertinença a l’escola, se senten orgullosos que els pares siguin mestres”, explica la psicòloga. 

Anys més tard, quan la Núria era cap d’estudis, l’Anna va entrar com a mestra a l’escola on treballava la seva mare. Recorden el curs que una interina que havia arribat nova al setembre no va lligar caps fins a Sant Jordi. Quan es va adonar que tenien el mateix cognom els va preguntar si eren família. “Imagina’t quina relació tan exclusivament professional teníem a l’escola...”, apunta la mare, que sempre va tractar l’Anna com una peça més del puzle per treure el màxim partit del claustre: “En cap moment se’m va acudir beneficiar-la perquè érem família”. 

El pes de la logística

A l’hora de decidir si coincidia amb els fills al mateix centre, l’Anna va pensar si a ells els agradaria o no. La logística va decantar la balança: “Després de l’època de l’escola bressol que havien de quedar-se en acollida a l’entrada i a la sortida, vam decidir simplificar-ho. Si més endavant no els agradava gens ja veuríem què fèiem, però d’entrada ho fèiem senzill”, admet. A la pràctica han estat molt independents i el fet que l’escola tingui dos edificis ha facilitat que alguns anys amb prou feines s’hagin vist en tot el dia. Tot i així, els fills han proposat diverses vegades a l’Anna que per què no marxava a una altra escola: “Com que no demanaven que els canviéssim i han estat contents, els hem deixat rondinar de tant en tant i hem seguit tots allà mateix”. 

La logística familiar també va pesar a l’hora de decidir si la Bibiana Magín, mestra de primària, i els seus fills anaven cada dia a la mateixa escola. “No vaig ser mai la seva tutora. Va ser casualitat, però si m’hagués tocat hauria demanat un canvi”, reconeix. Els fills no van tenir problemes per estar al mateix centre i ella en té un bon record. Tan sols quan el fill gran tenia 4 anys li va preguntar: “Mama, quan et vegi al pati, com t’hauré de dir?” Van quedar que li podria dir “mama”. Explica que sempre han estat uns nens poc dependents i han tingut clar que el referent a l’escola era la tutora. “Ens vèiem al pati, em saludaven però ni m’abraçaven ni estaven tot el dia enganxats. Cadascú feia la seva”. 

No sempre són tot flors i violes

La Rut Puigvert (43) va fer la primària en una escola concertada on la seva mare era mestra: “No em va agradar gens. Ho recordo com una experiència molt negativa. Jo també soc mestra i tenia claríssim que les meves filles no anirien mai a la mateixa escola on jo treballés”. Resumeix aquells anys amb l’anècdota de la poma: no li agradava menjar postres i un dia que hi havia poma i no se la va menjar, en arribar a casa la mare li va posar la poma per sopar. “Als pares de la resta de companyes que no s'havien menjat la poma no els havien dit res. A casa la mare ho sabia tot”, recorda.

Manca d’anonimat, saber que no ets com la resta, que et pots trobar la mare al pati, sentir-te al marge quan companyes que estan criticant a la mare-mestra callen quan t’acostes, les mateixes companyes que insisteixen que els diguis quina nota han tret perquè segur que tu ho saps… “La meva escola era de nenes, per això el meu germà es va salvar. Ell anava a la pública i vivia com un rei; jo em sentia acorralada, sense intimitat”, assegura. Res a veure amb l’arribada a l’institut, on va sentir que podia ser ella mateixa, ja no estava etiquetada i se sentia alliberada. “Es va obrir un món nou per a mi. Vaig millorar molt amb tot, amb els resultats acadèmics i la capacitat per connectar amb la gent, vaig fer amistats i em vaig obrir. Tot va canviar a millor”, conclou.