La revolució de les famílies enllaçades

La família no la reconeix ni la mare que la va parir. Ha canviat tant, tant, tant, que ha canviat, fins i tot, de nombre: parlar de “la família” (en singular) té menys sentit que mai. La família és -era- la unió sota una mateixa teulada d’un home i una dona autòctons, joves i d’edats semblants (ell, sovint, un pèl més gran), caucàsics, casats per l’Església en primeres i úniques núpcies i fins que la mort els separés, i només amb fills biològics de tots dos; la parelleta, si més no. Doncs no. Que no. La concepció naftalínica de la unitat bàsica de convivència ha passat a millor vida. Les famílies són diverses, i més que mai: hi ha parelles de fet, llars homoparentals o monoparentals, amb fills biològics o adoptius... Una de les diversitats més comunes es dona quan algú incorpora al seu nucli un fill o fills d’una relació prèvia, cosa que, alhora, també pot fer el seu ex. Embolica que fa fort.

Com en tantes altres cases, aquest és el cas del matrimoni de Mariona Carbó, de 32 anys, i Pau Garcia Mirasol, de 38, que viuen a Vallgorguina, al Baix Montseny (administrativament, Vallès Oriental). La Mariona i el seu exmarit, el granollerí Jordi Bou, van ser parella del 2007 al 2011; en l’equador del quadrienni (el 2009), havien sigut pares d’una nena, la Jana. Quan es van separar, la nostra protagonista va decidir marxar de Granollers i tornar al poble amb la nena, i ell, seguir-les, amb el suport de l’exdona i el rebuig de part de l’entorn d’ella. Al cap de tres anys, el 2014, la Mariona i el Pau es van casar-van convidar-hi el Jordi-, i l’any passat -fa 11 mesos-, va néixer el cinquè i, per ara, últim personatge de la història, l’Ovidi. La frase amb què la Jana, de vuit anys, defineix què li és el Pau dona fe de l’èxit de la teranyina teixida: “És com un segon pare”. No cal dir res més.

L’entesa pel bé de la filla ha generat una família enllaçada exemplar. La Mariona parla de la separació: “D’entrada, ja, sense dir-nos-ho, tenim clar que hem de viure al mateix lloc, perquè la Jana és molt petita i hem d’estar a prop. En aquell moment, el Jordi em frena i em diu: «La Jana acaba de començar la llar d’infants. Deixem que acabi el curs aquí perquè tot just l’acaba de començar -són massa canvis per a ella-, i, de moment, qui està amb ella es queda al pis, i al que no li toca, se’n va»”. L’estiu arriba. “El cas és que la Jana no entra a l’escola de Granollers que ens agradava, i jo li vaig dir al Jordi: «Per entrar a qualsevol escola...; si hi insisteixes, em quedaré, però trista i enfadada»”. I ell s’ho va rumiar i va prendre una decisió: “Em va dir que acceptava que anéssim a Vallgorguina, però que ell també hi venia, i li vaig dir que em semblava fantàstic”.

Escoltem, ara, el Jordi: “El fet que aquest aspecte concret del que és la nostra vida no hagi anat bé no vol dir que la relació de pares que també havíem iniciat no pugui sortir bé i, en aquest sentit, hi ha una certa -o força o molta- coincidència en maneres de fer, de pensar, d’educar, de fer créixer una criatura. Ens podem trucar, ens podem comunicar, podem fer coses junts -fins i tot, tots tres, de vegades- que s’escapin del que és xerrar d’un informe escolar”. I afegeix: “La relació de pares l’hem sabut portar d’una manera que ens ha permès que la nostra filla creixi tranquil·la i que no tingui cap por o dubte o cap mena de problema a l’hora d’expressar com és la seva vida o presentar-se als altres”.

Quan la cosa fa (refà, més aviat) el nom

Padrastre està documentada des del segle XVI. Sona lletja per la connotació negativa innata. La madrastra sempre és la dolenta dels contes. La correcció política i, sobretot, la voluntat d’alliberar-se de l’estigma alimenten pare afí, calcat de la proposta de la terapeuta argentina Dora Davison, inclosa al Codi Civil del país austral el 2015. Deixebla de Davison, Berta Rubio també proposa papu per a l’àmbit familiar. Presideix l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, un fenomen que es va trobar quan es va enllaçar ella mateixa i, alhora, cursava el màster de literatura infantil de la UAB. És l’autora del neologisme reeixit família enllaçada, que el Termcat ja admet com a sinònim de reconstituïda. Professional de l’edició, rondallaire i formadora en la matèria, no només n’ha escrit un llibre ( Santi, Jordi, la princesa i el drac ), sinó que n’ha creat tota una editorial, El Poblet. I, ara, una entitat: “Veure que les famílies agraeixen tenir paraules amables al seu abast i que comencen a fer-les servir em fa pensar que ens calia fer pinya”, diu.

I apareix el Pau. Diu el Jordi: “És una cosa que podia passar; quan passa, la Mariona m’ho comenta, m’ho explica i, evidentment, jo li faig confiança total: és la persona que ella ha triat i, a partir d’aquí, si ho ha fet és perquè hi ha vist uns valors que coincideixen amb el que ella vol com a parella, però també com a parella que se’n va a viure amb una filla que no és seva”. “Que estiguin bé ells repercuteix en el benestar de la Jana; la meva prioritat és aquesta”. “De seguida es veu que el Pau és molt bona persona; que és algú amb qui la Jana, segurament, estarà bé”. Segueix explicant: “Quan tu deixes la teva filla amb ells i te’n vas, [ho fas] tranquil de saber que no és només amb sa mare, sinó amb la parella de la seva mare, que també vol que hi sigui, que li agrada, que li està bé”. I ara, l’Ovidi: “El veig com el germà de la meva filla, per molt que no sigui fill meu. El considero algú important per a la Jana, i, en el moment que ho és per a ella, també, en certa manera, ho és per a mi”.

Intervé el marit actual de la Mariona, el Pau. “Una de les primeres coses supermaques que li vaig dir va ser que tenia tres punts negatius, irònicament: vivia lluny, tenia una filla i, a sobre, fumava”. “Vam començar al maig i a l’estiu havien llogat, ella amb sa mare, una casa a Cadaqués, i jo m’hi vaig presentar dos o tres dies”, recorda. “Després, amb el Jordi, sí que no ha sigut fins que no hem vingut a viure aquí que hem començat a tenir més contacte”. Juguen a pàdel. “Abans de canviar-nos a la casa on vivim ara, la Jana em veia sovint que hi anava a les nits. Esclar: al principi, te la intentes com guanyar; després, al final, sí, el roce hace el cariño”. I segueix: “Amb l’Ovidi està encantada, i ell amb ella. Ara que no hi és, està pujant les escales i va a la seva habitació a buscar-la”. “Al principi no sé si m’arribava a dir «la parella» o «el nòvio de la mare»; ara, em presenta com el pare de l’Ovidi”.

FER XARXA

A part de mare i matriarca de “la tribu”, com l’anomena, la Mariona és treballadora social i també membre fundadora de la nounada Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, que presideix Berta Rubio Faus. “L’associació -explica Carme Lazbal, vocal i advocada de família- sorgeix arran d’un grup de Facebook en què una sèrie de dones que fem diferents rols dins la família -unes són mames, altres són mares afins- veiem que tenim la necessitat de buscar algú que se senti identificat amb nosaltres”. Què pretén? “Inserir i normalitzar les situacions dels diferents tipus de famílies”. Accelerar el canvi: “Ens trobem amb molts problemes; bàsicament són a l’escola, en l’àmbit sanitari i en l’àmbit administratiu”. Demanar plaça o la targeta de família nombrosa sense traves: “Els qui som afins (els qui no som biològics) no tenim drets sobre aquests nens, però sí que els fem de guardadors”.

“Més d’un 25% de la població de Catalunya viu en un doble nucli”, ressalta Lazbal, i reclama: “Els nens han d’entendre que tenen dues cases, i els adults, també”. L’entitat tot just arrenca, però ja treballa, entre altres coses, amb dos projectes principals: Escola, que ajuda els centres pel que fa a continguts i suport als fills de famílies enllaçades, i Vadepapus, tot un petit univers creat per Berta Rubio que planta cara a la càrrega pejorativa dels termes padrastre, madrastra o padrastremadrastrafillastre. Fet i fet, el que sembla un inconvenient pot esdevenir un avantatge: “Moltes vegades li dic al meu fill afí quina sort que té de tenir molta gent que se l’estima, perquè té més avis que quatre i té més mames que una”. Qui ho vulgui, s’hi pot adherir a diversitatfamiliar.cat per 20 o 30 euros anuals.

Un joc de cartes sobre famílies enllaçades

Prova superada: el projecte Tutty. Un joc de famílies diverses ha assolit, amb escreix, els 9.000 euros que necessitava per tirar endavant gràcies a més de 300 micromecenes que hi han donat suport a Verkami. “ Tutty és un joc per créixer sense esquemes ni prejudicis i per estimar amb llibertat, que és l’única manera d’estimar”, es presenta la baralla, rere la qual hi ha tot un “projecte de coeducació”, en terminologia tècnica, que s’adreça tant a famílies com a escoles; en concret, a cinquè i sisè de primària. Una iniciativa de l’editorial Lalala (suma de La Naturadora i Eltakataka), que s’ha unit a l’educador Juan Lillo Simón i a la il·lustradora Amelia Celaya. Reivindiquen: “Hi ha famílies amb dues mares, hi ha famílies amb dos pares, hi ha famílies que viuen en comunitat i d’altres que adopten o acullen grans o petits per compartir amor, temps i felicitat. I és que no hi ha famílies model ni models de família”.