Tu el renyes massa i tu massa poc: què passa quan no ens posem d'acord a l'hora d'educar?

GironaL'escola a la qual han d'anar, les extraescolars que han de fer, les hores d'arribada a casa quan són adolescents, a quina edat comprar-los el mòbil o quins límits i com posar-los poden ser font de conflicte dins de la parella a l'hora d'educar els fills. La criança està plena de divergències, i els progenitors han de trobar el punt en comú per evitar que els arguments de la parella es polaritzin i la relació se n’acabi ressentint a la llarga.

Davant d’una discussió, és normal que les visions dels dos membres de la parella no siguin iguals. “Venim d’històries vitals diferents i, per tant, arribem a conclusions no coincidents. És evident: no estarem d’acord amb tot. I no passa res. Anar sempre a l'una és una utopia”, assegura Judit Besora, antropòloga i assessora de criança. L’important és “respectar l’altre” i “no desacreditar l’altra persona davant l’infant”, afegeix. Allò que els dos progenitors estan construint amb els seus fills, de fet, no és “ni el que es feia a casa teva ni el que es feia a casa meva” sinó “el que ens ve de gust a nosaltres, és a dir, una cosa nova, la nostra manera de fer família”, ressalta Marta Butjosa, professora de secundària i terapeuta, que insisteix també en la necessitat de relacionar-se amb respecte. “És essencial”, diu.

Però respectar-se no és cedir sinó que, tal com explica Mon Tur, mediadora familiar i advocada, és “escoltar-se l'un a l'altre sense pensar en com contestaràs". Tampoc s'hi val fer grans monòlegs perquè “serà fàcil que l’altre perdi l’atenció i el que parla acabarà dient a la parella que no l’està escoltant”. Són alguns consells d’aquesta experta en conflictologia, autora del llibre Divorcis amb amor (Ed. Rosa dels Vents), que adverteix que “si un dels dos cedeix, un se sent vencedor i l’altre, vençut”. Quan, en realitat, una divergència no ha de ser mai una lluita. “Plantegem-nos quin objectiu estem buscant i quin interès tenim. Potser, en lloc de pensar a quina escola ha d’anar el nostre fill seria millor plantejar-se quin model d’escola volem”, diu Tur. En plural perquè, segons Butjosa, autora d’Educar amb consciència (Ed. Boira), “el paper que fan els membres de la parella són igual d’importants”.

Fixar línies innegociables

Si en el debat hi ha punts irrenunciables, en aquest cas, Butjosa aclareix que “hem de trobar la manera de dir quan això per a mi és innegociable”. Besora proposa fer-ho des de la curiositat: “Vull explicar-te per què vull fer-ho així i no pas dir-te que jo tinc la visió correcta i tu, no. Fer-ho des d’un diàleg que no busqui convèncer a l’altre és més fàcil per arribar a l’acord".

Així ho han comprovat la Marina i el Joan –noms ficticis perquè prefereixen no revelar la seva identitat–, que difereixen en la forma d’escolaritzar els fills. La mare, que acompanya famílies homeschoolers, és partidària de portar els nens a una escola amb projecte d’educació lliure perquè considera que “la mirada és més respectuosa cap a l’infant i els seus moments d’aprenentatge”. El pare, en canvi, no voldria una escola tradicional però sí, almenys, una d’homologada. La solució que han trobat és una escola pública que funciona amb projectes i a partir de l’experimentació. Tant per a ella com per al seu marit l’escolarització ha estat sempre un tema “delicat” del qual han procurat no parlar davant dels fills. Discutir davant de les criatures no és gens recomanable perquè “els crearíem un interrogant innecessari”, puntualitza Besora.

Tot i això, reconèixer que existeixen divergències amb relació a un tema davant dels fills tampoc és tan greu. “Depenent del tema, sempre podem dir: jo no ho veig bé, però el teu pare sí... Provem i després veurem. Això sempre que hi hagi, evidentment, un marc i un acord de mínims entre els dos progenitors”, subratlla Sylvie Pérez, psicopedagoga i professora d’estudis de psicologia i educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Cada cop més divergències

Les principals fonts de conflicte, a part de l’escolarització, són els amics amb qui van, les extraescolars, les hores de sortida, els llocs on anar o també les explicacions afectivosexuals. Discussions que s’accentuen quan els fills tenen més dificultats. “Com més dificultats té el nen, més evidents són les divergències entre els progenitors. Si tot va rodat, no et planteges si ho estàs fent bé o malament”, detalla Pérez.

Sylvie Pérez creu que la manera com actualment es coneixen les persones incrementa les divergències. “Ara hi ha més mobilitat territorial, les xarxes socials... Abans tot això no hi era: s’ajuntaven persones de pobles propers on la manera de créixer era, fins i tot, similar. En l’actualitat, els pares i mares provenen més de mons molt diferents”. Amb tot, a més, vivim en una societat on costa arribar a acords. Mon Tur n’explica el motiu: “Pensem que tenir raó és important i hem de tenir raó perquè si no se’ns desmunta el nostre món. Per estar disposats a arribar acords, hem d’estar disposats a veure el món d’una altra manera”.

La teoria del sis i el nou

Pensar diferent, en el fons, no és tan dolent. “La discrepància és positiva i forma part de la vida. Ens fa créixer i aprendre. Donar-nos la raó en tot seria avorridíssim en una parella”, concreta Tur. A més, segons ella, cadascú té la seva pròpia visió i no existeix la veritat absoluta. “Si dues persones s’asseuen davant per davant en una taula amb un número sis al mig: una veurà un sis però l’altre, un nou. Per tant, no és qüestió de qui té raó sinó com ho solucionem perquè totes dues en tenen". Hi ha d’haver comunicació i arribar a acords. Per entendre l’altre, però, caldrà entendre’s primer un mateix. “Quan cadascú està en pau amb la seva infància i la seva vida i realment està posat en l’adult que és, sense sentir-se ferit, pot construir aquest nostre que tant funciona. Eduques des d’aquesta llibertat que et dona haver-te revisat i saber d’on vens. No estàs condicionat per pors ni traumes”, assegura aquesta experta.

I l’abundància d’informació no sempre hi juga a favor. “Els progenitors, sovint, es tanquen només amb un punt de vista causat per un excés d’informació que els fa perdre el nord. Els neix una exigència massa gran per educar de la millor manera els fills, sobretot emocionalment, on hi ha molta informació al respecte”, aclareix Judit Besora. “Els nens –afegeix- no necessiten una infància perfecta sinó que sigui prou bona perquè ja els va bé trobar-se amb coses no ideals perquè si no després sortiran al món real i haurem creat criatures de porcellana”. I, de fet, “el que més els arriba no és si amb el papa puc veure més la tele o amb la mama menjo més verdures, sinó el respecte que desprèn la parella”, conclou Butjosa.