Què fa que la relació entre avis i nets sigui tan especial?

GironaPer a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

En el sistema familiar, avis i nets es relacionen amb un magnetisme especial. Una relació particular, majoritàriament positiva, que no es dona en la mateixa intensitat entre pares i mares envers els fills. Els avis, en aquest cas, estimen amb devoció els nets i els nets senten admiració pels seus avis, sense que els anys restin força a aquest vincle. Què ho fa tan singular? Segons Javier Wilheim, psicòleg expert en famílies i adolescents, els avis esdevenen “figures de suport emocional amb molta afectivitat i experiència. Transmeten valors i ensenyaments. Representen el llegat de generacions anteriors de la família i esdevenen com un representant de la família en el seu sentit més ampli”.

Aquesta bona relació té molts beneficis emocionals i psicològics tant per a uns com per als altres. Jaume Cela, amb deu nets a la família (des dels sis mesos als divuit anys), comenta que una de les activitats que més gaudeix, des que són petits, és llegir-los contes. Amb els més grans, s’esplaia parlant de la vida. “Els explico coses que m’han passat i ells em revelen què els fa il·lusió, els problemes amb els seus amics o altres temes vinculats amb l’escola”, descriu Cela, que també era mestre. L’aprenentatge, però, és recíproc. “Conversar amb diferents generacions sobre el pas del temps és enriquidor. Els avis som la memòria de les famílies. A mesura que ens fem grans, pensem que ja ho hem vist tot i ells també ens ensenyen moltes coses”, destaca Cela, que amb els seus característics tirants que li subjecten els pantalons, aquest autor de diversos llibres procura que siguin grans lectors, vagin al cinema i estiguin connectats amb la vida.

Per la seva banda, Montserrat Anton –que defineix el que sent pels seus nets (un noi de quinze anys i una noia de tretze anys) com “un amor pur que surt de dins” i ells es refereixen a la seva iaia com un “amor incondicional” i una “confiança eterna”– creu que la seva presència i convivència aporta als nets altres punts de vista diferents dels dels adults de referència. “Nosaltres, entre tots, hem sabut trobar l’equilibri. Mai m’he sentit utilitzada, ni substitutòria d’una cosa. En definitiva, una relació molt normal en què cadascú ha sabut trobar el seu paper”, recalca Anton.

Un refugi emocional

En un univers familiar en el qual cadascú té el rol que li pertoca passen coses com la que descriu Anton, que va ser professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “Quan algun dels meus nets em diu que vol beure Coca-Cola, els pregunto primer quins negocis tenen amb el seu pare i la seva mare. Que arrufen el nas si en beuen...? La solució és: «mira, avui te la prens i no ho explicarem», però un altre dia li diré que ja sap que no toca”.

És tasca dels progenitors criar i posar límits. Els avis, en canvi, han de tenir un altre rol més permissiu i d’acompanyament o, fins i tot, de trencar alguns d’aquests límits que li vinguin de gust al menor (i als avis). “Està més permès socialment que els avis transgredeixin les normes dels pares i està bé que així sigui perquè d’aquesta manera els avis esdevenen un refugi emocional pels infants i els joves quan aquests se senten incompresos i necessiten comptar amb algú de la família que no siguin els progenitors”, afirma Wilheim, president de la Secció Alternatives per a la Resolució de Conflictes del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). I afegeix: “Si el teu fill de catorze anys s’emprenya amb tu i vol marxar de casa, està bé saber que anirà a casa els avis, més que no pas voltant pel carrer. Allà hi ha normes més laxes, però en el fons hi ha un ambient controlat”.

Suplència logística i afectiva

Aquesta sincronia familiar, però, pot torçar-se fàcilment quan els progenitors no poden assumir el rol de criança, de cura o de posar límits, ja sigui pel treball laboral que tenen o, tal com diuen els experts, per una “actitud adolescent de manca de responsabilitat”. Les conseqüències d’aquesta situació poden causar un desgavell emocional i psicològic tant per a les criatures com pels antecessors i els progenitors.

En primer lloc, apareix un buit en aquella família i els rols, automàticament, es difuminen: els avis, a més de fer d’avis, també acaben fent de pares i mares, suplint una figura que no hi és present. El menor creix i es desenvolupa en un ambient confús en model de criança. Vicky Mateu, formadora i assessora en escoles de bosc i desenvolupament infantil i directora del Forest del Montseny-escola de bosc, parla, fins i tot, de “desequilibri en el sistema familiar”. “El rol dels avis no és fer de pares, perquè els avis no estan en l’energia de criar, sinó en la d’acompanyar en la criança: de ser permissius, comprensius i compassius cap als seus nets. Ells ja han educat els seus fills i no volen dedicar-se a posar de nou límits”, remarca Mateu.

Que els avis acabin cuidant els nets a totes hores, a més, no els correspon tampoc per l’edat que tenen, ja que, sovint, el que primer els falla són les forces físiques. “Els avis poden amb la seva vida però no amb la vida d’un infant de cinc anys. Hi poden estar una estona a les tardes, però si és sempre s’esgoten i poden acabar buscant recursos fàcils. Si abans era la televisió, ara pot ser l’iPad”, diu Mateu.

Tenir un fill implica responsabilitat i unes tasques. Algú les ha d’assumir. La biologia no garanteix la funció. “Haver parit un fill no et fa mare i pare. El que te'n fa és la funció d’estimar, educar, alimentar, cuidar...”, recalca Wilheim. Però, fins i tot, en aquesta conjuntura d’absències o altres circumstàncies (amb urgències o sense), els avis, gairebé sempre, hi són. “Uns i altres sempre em tindran al seu costat pel que sigui”, assegura Cela, que en aquesta experiència d’avi una de les facetes que més li agrada és veure “com els fills fan de pares i com, a vegades, també la pifien... Tot plegat és divertit i apassionant alhora”.