“Prefereixo anar al tros abans que jugar al parc"

LleidaUn dels grans drames del sector primari català és la greu manca de relleu generacional. Malgrat que la demanda laboral en aquest món és molt alta, la burocràcia i les difícils condicions en què treballen pagesos i ramaders sembla impedir que les noves generacions vulguin dedicar la seva vida professional al camp. El relleu a les empreses agràries familiars es troba en un moment crític. Almenys així ho certifica un dossier tècnic redactat per la direcció general d’Empreses Agroalimentàries l’any 2024 que indica que els agricultors menors de 40 anys representen tan sols l’11% de les explotacions agràries de la Unió Europea (UE), mentre que a Catalunya aquest índex es desploma al 7%. “Una suma de factors socials, econòmics, ambientals i culturals afecta la salut del sector agrari i posa en una situació d’alerta moltes de les explotacions agràries actuals, que no preveuen un relleu natural de la seva activitat”, argumenta aquest mateix estudi. I quin és aquest relleu natural? El dels fills, que no continuen amb la tasca dels pares.

Per aquest motiu, quan apareix una vocació prematura s’encaixa amb gran expectació. Es tracta d’infants que, a diferència de les dinàmiques usuals, manifesten el seu desig de ser pagesos. Ni músics, ni metges, ni bombers, ni youtubers… ni tan sols futbolistes. Un gruix relatiu de joves catalans, gairebé tots criats al si de famílies vinculades al sector primari, manifesten ben d’hora el seu desig de continuar amb la tasca dels pares.

Escoles agràries

No se sap del cert quants infants d’entre 6 i 15 anys acaben després consolidant aquesta vocació tan prematura. Però les escoles agràries catalanes i els instituts de secundària amb cicles formatius agraris en són un bon indicatiu.

Actualment hi ha quinze escoles agràries de la Generalitat, la meitat ubicades a la demarcació de Lleida, a les quals se sumen centres com l’Escola de Pastors a Rialp i instituts amb una oferta destacada, com els de Mollerussa, Olot o Premià. “Al cicle de gestió agropecuària ens trobem amb un 90% de fills de pagès que volen gestionar les explotacions agràries i ramaderes de casa”, certifica Maria Isabel Rovira, la directora de l’escola agrària del Solsonès. “Els nostres alumnes ens diuen que de ben petits s’han sentit atrets per la maquinària i els tractors”, confirma la secretària de l’equip directiu de l’escola agrària de les Borges Blanques. “La demanda laboral al camp és tan elevada que la majoria dels nostres estudiants troben feina ràpidament”, diu Lluís Chavarria, director de l’escola d’Amposta.

Malgrat tot, les vocacions pageses estan, com en el món professional, altament masculinitzades. “Penso que les vocacions femenines apareixen més tard, quan ja som adultes”, comenta Mireia Masalias, una pastora de Solivella (a la Conca de Barberà), activista del món sindical i exalumna de l’Escola de Pastors. Les d’elles, segurament, són vocacions més reflexives i madures.

Al Criatures recollim el testimoni de quatre infants amb vocació pagesa.

Abans d’anar a la parada de bus que el porta d’Arbeca a l’institut de les Borges Blanques, Xavier Mesalles s’aixeca ben d’hora al matí per fer una visita al corral. Allí cuida un grapat d’ovelles. En té set i cada dia s’encarrega de netejar-les, alimentar-les i, de tant en tant, ajudar les mares a alletar les seves filles. Les cuida com si fossin les seves pròpies mascotes.

Li van regalar la primera ovella quan només tenia onze anys. Aquella tenia un nom, es deia Chiviri. “Un pastor me la va regalar a canvi de donar-li unes velles menjadores d’una granja que ja no fèiem servir”, recorda el jove dels Mesalles. En aquell moment va començar una afició que no ha parat de créixer. De petit treia a passejar aquell petit xai pels carrers del poble. Era la sensació dels seus amics de l’escola. Però, en el fons, allò era com recuperar l’antiga activitat ramadera del seu padrí, que havia tingut un ramat molt més gran i practicava la transhumància fins al Pirineu.

Des d’aleshores, el Xavier va anar augmentant les unitats fins a tenir ara un petit ramat que serveix a la família d’autoabastiment de carn quan els ve de gust celebrar una festa. En el futur, al jove dels Mesalles també li agradaria tenir en propietat una autèntica granja d’ovelles i recuperar l’activitat del seu avantpassat. Temps al temps.

Ara encara cursa quart d’ESO. D’una manera o altra, ajuda diàriament els seus pares en les tasques del camp. Ho ha viscut tota la vida. “Li cau la casa a sobre, no s’hi pot estar tancat”, reconeix la seva mare, Judith Artigas, que assegura que des de ben petit al seu fill l’han atret sobretot els tractors i la maquinària. Però a part dels vehicles, el Xavier sempre ha mostrat una gran sensibilitat i preocupació per les terres. Si no plou o si plou massa, si es retarda la collita o baixen els preus… sovint pregunta al pare si les coses van bé al camp. Fins i tot, reconeix que algunes vegades faria les coses de manera diferent a com les fan els seus pares. “Té una gran inquietud, de vegades ens explica com ho faria ell, però de moment el que li toca ara és callar i creure”, diu somrient la mare.

Família pagesa

Tots els membres de la família Mesalles d’Arbeca estan abocats a l’activitat agrària d’una manera o altra. El fill gran, el Marc, que ara té divuit anys, estudia a l’Escola Agrària de les Borges Blanques, i també apunta maneres.

La família regenta granges de porcs i finques amb ametllers, oliveres i cereal, una aposta per la diversificació que els permet sobreviure en un sector ben complicat, en què la burocràcia i els mercats els ofeguen cada cop més. Però al jove Xavier no li fa gens de por. “El meu somni és tenir la meva pròpia granja d’ovelles”, assegura.

Igual que el seu germà, ell també es matricularà a l’Escola Agrària, perquè entén que cal formar-se i professionalitzar-se en el sector. No li preocupa sacrificar les estones amb la colla, perquè anar al camp és el que més li agrada a la vida. De fet, sovint s’emporta alguns dels seus amics per passar-hi les estones d’esbarjo, de vegades corrent o d’altres amb la bicicleta, una altra de les seves grans aficions (és un gran competidor amb l’Escola de Ciclisme de Juneda). “Els nostres fills no són gaire de sortir de festa a les nits, la veritat”, confessa la mare, que reconeix que el relleu que s’albira amb els seus dos fills és un motiu de satisfacció per a la família. A part dels dos nois, tenen una altra filla de tretze anys que de moment no mostra la mateixa vocació. “Encara veiem que és molt aviat, però de moment no es defineix”, reconeix Judith Artigas.

El Mas la Bastida és més que un negoci. És un projecte de vida, situat a 1.700 metres d’altitud, descrit com la masia cultivada més alta de Catalunya. A la comarca de la Cerdanya, al terme de Prullans, aquest mas es troba a tan sols una desena de quilòmetres de la frontera amb França. La família de la Teresa Torner hi va anar a viure a finals dels anys setanta i, des del 1989, crien oficialment vedella ecològica de la raça bruna i cavall del Pirineu. Actualment, la Paula, amb només deu anys, està seguint els passos vitals de la saga familiar.

La seva mare té 44 anys i, quan ella va néixer a la Bastida, els seus pares (els avis de la Paula) tot just havien començat aquest projecte ramader. De petita, la Teresa es va convertir en la mà dreta del seu pare. Però, per coses de la joventut, amb 21 anys va decidir marxar de casa per anar a treballar una temporada de camionera i maquinista agrícola. L’entusiasmaven els aparells agrícoles.

El 2015, la Teresa decideix tornar a la comarca per gestionar una finca arrendada i, poc després, amb la mort del seu pare, decideix agafar el timó del negoci familiar. Per culpa de l’especulació immobiliària que sofreix la Cerdanya, la Teresa i la seva família van veure’s obligats a tornar als seus orígens, a la Bastida, per gestionar des d’allí el negoci: una finca immensa amb més d’un centenar d’animals criats de forma austera “però lliure”, afegeix la mare empresària. “Totes les que som al món rural vivim aventures vertiginoses”, conclou a tall de resum del seu currículum.

A la Bastida els hiverns són llargs. La Paula va a l’escola francesa i les hores a casa les passa ajudant la mare en tota mena de tasques domèstiques, però mostra un interès molt especial per la ramaderia. “L'únic que l’aconsello és que faci el que més li agradi, ella ha de poder escollir i nosaltres, els pares, l’acompanyarem fins on calgui i fins on puguem”, manifesta la Teresa.

No sembla que s’albiri un futur fàcil. Amb un mercat globalitzat i uns preus a la baixa, la cria ecològica s’ha convertit en una raresa que no seria sostenible si no fos pels ajuts públics i l’obstinació d’aquesta família.

El doble de feina

En qualsevol cas, la Paula té una facilitat innata pels animals, especialment les eugues. “Quan pot, s’escapa amb elles i em costa molt de trobar-la”, reconeix la Teresa. “El que més m’agrada és la natura i conviure amb els animals”, admet la mateixa Paula, que té molt clar de seguir els passos de la seva mare. No li fan por les adversitats, tant naturals com administratives. Veure la mare lluitant a primera línia la inspira. “No m’interessen altres feines”, assegura la nena quan li proposen altres professions, com mestra o metgessa. A part dels animals, la Paula també té certa afició per la maquinària i els tractors. A la seva edat, ja sap com funcionen.

Es dona la circumstància que la Bastida forma parta de Coopyrene, una cooperativa de productores del Pirineu que gestionen plegades un obrador carni. La majoria de sòcies són dones, una condició poc habitual en aquest sector. “És que tenim el doble de feina, ser ramaderes i dones –reconeix la Teresa–. El sector primari encara no sembla prou preparat per entendre que les dones podem estar perfectament al capdavant d’un negoci i prendre les nostres pròpies decisions”. En moltes ocasions, elles es topen amb compradors que “intenten prendre’ns el pèl”. Tant la Teresa com també la Paula representen un relleu que ningú espera. “Les famílies confien el futur sempre en un hereu i nosaltres, les dones, ocupem ara un lloc que tradicionalment no ens donen els pares”, denuncia la Teresa.

Josep Espinach Solanes és el fill gran d’una parella de pagesos de Solivella, a la Conca de Barberà. La família conrea ametllers, olivers i, sobretot, vinya i cereal. I a ell li agrada fer de tot, però el que més l’atrau és el tractor. El pare té heretat el patrimoni familiar; la mare, Teresa Solanes, s’hi ha afegit recentment. Ella és originària de Cabra del Camp i té molta experiència en les tasques ramaderes. El matrimoni forma ara un bon tàndem. I aquesta situació ha propiciat que el seu fill Josep mostri un desig precoç per donar-hi continuïtat. Aquesta precocitat ve explicada per un entorn que viu la pagesia amb tots els seus sentits. “El Josep ha estat en contacte amb la terra des d’abans de néixer, perquè estant embarassada anava a veremar”, recorda la mare. I un cop nascut el Josep, la família sempre se l’ha emportat a tot arreu, des del corral a les finques. Aquesta relació continuada, de dilluns a diumenge, ha marcat tota la seva infància. “Des que és ben petit, sempre ha preferit jugar al tros que no pas al parc”, diu la Teresa, amb un gest de complicitat del seu fill, que ho confirma amb el cap. De fet, fins i tot han iniciat petites disputes familiars quan el jove Josep prefereix treballar al camp que anar a l’escola.

Els pares comprenen que encara és molt aviat i, tot i que admeten que és un sector complicat, no s’hi oposaran si finalment s’hi acaba decidint. Reconeixen que el Josep és plenament conscient de totes les adversitats. “Sap el que és –reconeix la Teresa–, i el que no farem serà tallar-li les ales i negar-nos que s’hi fiqui”. “Però el que sí que volem és que es formi, que abans d’anar al tros vagi a estudiar”, avisa la mare.

Passió inusual

El Josep practica la pagesia cada dia durant les vacances d’estiu. La resta de l’any, mira de compaginar-ho amb l’horari lectiu i les activitats extraescolars. “No em fan por la pluja ni el fred”, assegura convençut. Hi ha hagut dies que s’ha llevat a les sis del matí per ajudar els pares en moments de màxima activitat. “És molt responsable”, descriu satisfeta la seva mare.

Ni tan sols l’atemoreixen els problemes que arrossega el sector. “Quan sigui gran, seré jo qui porti les terres”, promet. La família viu aquesta vocació amb orgull, però amb precaució. Saben del cert que l’activitat agrària està en una constant crisi. “Avui en dia has de treballar molt i gestionar moltes terres per acabar tenint una vida sense luxes”, avisa la Teresa. La pagesia és com una ruleta. “No saps mai què et passarà”, vaticina. En qualsevol cas, el nen no s’arronsa. El Josep té una germana que tot just complirà dos anys el pròxim mes d’abril. “Encara és molt aviat per saber per què es decantarà ella”, reconeixen.

“La passió que veig en el nostre fill no és usual en companys de la seva edat, és un cas molt especial”, descriu la Teresa. El fet que tant la mare com el pare del Josep siguin pagesos afavoreix aquesta excepcionalitat. Quan surten al camp, el jove sempre fa preguntes i mostra un interès constant per la feina del camp. “Sap perfectament la diferència entre producció ecològica i convencional”, posa com a exemple la mare.

Com molts nens de la seva edat, el Josep practica esport. Tot i això, ell insisteix que, primer de tot, de gran serà pagès. I, si s’escau, també futbolista.

El context en què s’ha criat el jove Balian Santana és també eminentment agrari. El seu avi i actual tutor legal és Joan Caball, excoordinador nacional d’Unió de Pagesos. I possiblement per aquest mateix ambient que es respira a casa seva, el Balian ha tingut vocació pagesa des que té memòria. “Sempre m’ha agradat aquesta feina, sobretot anar sobre el tractor”, emfasitza el Balian.

La seva vinculació amb el món pagès ha estat, de fet, també molt activista. A la seva edat ja ha participat en algunes concentracions agràries juntament amb el seu avi i ha viscut molt de prop la lluita pels drets del sector. El paper del seu avi dins la lluita sindical l’ha fet entendre que sovint és necessari sortir al carrer. Ell és dels que creuen que l’administració no vetlla prou per les necessitats dels pagesos. “Més d’una vegada m’ha ajudat a instal·lar pancartes”, recorda Joan Caball.

A la vegada, el Balian pateix de prop les inclemències d’una activitat subjecta a les condicions climàtiques. “Gira-sol, blat, ordi… Nosaltres practiquem aquí una agricultura de secà i patim molt les sequeres”, reconeix Caball. A la família també hi ha activitat ramadera, amb alguna granja de vedells, però al Balian el que més li agrada és el camp. “És molt més divertit, perquè hi puc anar dins del tractor”, argumenta el jove.

No té por de res. Almenys així ho assegura, quan se li pregunta per les dificultats del sector primari, sobretot per l’obligació de treballar caps de setmana i durant les vacances d’estiu. Ni bomber, ni mestre, ni cantant… ni tan sols futbolista. A ell l’atrau la feina de pagès. “Jo jugo a futbol, però el que més m’agrada és el camp”, insisteix.

Fa primer d’ESO en un institut de Figueres. Cada dia va i torna de la ciutat i passa tantes estones com pot ajudant a casa. Comenta que ell és l’únic de la seva colla d’amics que està interessat en el món agrari. “Però no en parlem gaire, amb els amics –reconeix el Balian–. Ens limitem a jugar a futbol i voltar pels carrers”.

Un cas excepcional

La vocació pagesa a la comarca de l’Alt Empordà és una raresa encara més excepcional en comparació amb altres zones de Catalunya. Almenys així ho pensa Joan Caball, que recorda que es tracta d’un territori (l’empordanès) amb una gran quantitat de nuclis petits i disseminats i amb una important oferta laboral vinculada al turisme de costa o a la logística. “Les millores en el regadiu que està havent-hi en territoris com Ponent fan que allí la continuïtat sigui més propícia que al nostre territori”, opina el dirigent sindical. En qualsevol cas, les noves generacions de pares i mares, molt més flexibles i atents amb les joves vocacions, i la professionalització del món sindical estan permetent que la porta a la incorporació de nous pagesos estigui més oberta que mai.

L’atracció de joves com el Balian per la terra és un fenomen que requereix molta paciència. “Encara és aviat, però és essencial que hi hagi aquesta predisposició perquè finalment acabi incorporant-s’hi”, opina Caball, que sempre aconsella al seu net que acabi fent el que més li agradi. “Amb això, és molt possible que afronti les adversitats amb més facilitat”, reconeix. Lamentablement, la formació acadèmica que és tan necessària per professionalitzar les noves generacions és limitada en terres gironines. “En qualsevol cas, és bo que els joves surtin de casa i coneguin l’activitat que es fa arreu durant una bona temporada”, opina.

L’única manera d’aconseguir que les noves generacions es quedin finalment a casa és fent atractiu allò que han fet els seus pares i avis. Cal, segons el sindicalista, aturar l’èxode d’universitaris frustrats.