“No em diguis iaia”. Avis i àvies del segle XXI

Parlem molt (massa?) de maternitat, de paternitat -de parentalitat, en definitiva-, però no gaire d’avietat (avialitat?) o d’onclitat: del fet de ser, de cop, avis o oncles, i de decidir com en fem. Més enllà d’un complement dels diguem-ne criadors principals, bona part dels nostres avis es guanyen a pols una porció generosa dels cors dels nets: els aporten temps, diners, paciència i, sí, tones d’amor, i hi construeixen un vincle ferm, amb característiques i dinàmiques particulars. Parlem, per un dia, de com es passa de no ser avi a ser-ne, i de com la canalla anomenen els estimats pares dels seus pares.

Ser pare es tria; ser avi no, però també et canvia la vida, i no tots paeixen bé la seva flamant condició ni se’n fan a la idea de seguida. És habitual voler que els fills siguin pares -que et facin avi-, però quan el moment arriba -pam: l’ecografia- toca pair-ho, assimilar-ho, i no sempre és fàcil (oi?). A anys llum d’una conciliació efectiva i davant la precarització de la vida dels joves, es dona per fet que els avis han de contribuir a la criança perquè sí, amb el cas extrem dels que se’n tornen esclaus. D’altra banda, però, ells ja no són el que eren, tampoc: els nous cànons lligats a l’envelliment actiu i l’allargament de l’esperança de vida han fet aflorar una gent gran dinàmica que té poc a veure amb la d’abans, i això, esclar, afecta la contribució a la criança dels nets.

La sensació amarga que els avis no ajuden prou

Alguns pares es neguen a acceptar que els seus, de pares, tinguin dret a no fer d’avis, o a fer-ne poc. Rosa Guitart: “Els dol i viuen molt malament que el pare o la mare no facin d’avi o d’àvia o no en vulguin fer. Però el dol, moltes vegades, està més relacionat amb la falta de reconeixement, de suport i d’ajut que creuen rebre del seu pare o la seva mare. No és només que s’atribueixi una falta d’interès per les noves criatures familiars, sinó també falta d’interès per un mateix”. Davant d’això, reflexió, diàleg i consens, però, sobretot, una màxima innegable: cada avi ha de poder decidir de quina manera i amb quina intensitat en fa: “La responsabilitat de la criança és dels progenitors; els criteris de criança, també (i aquí sí que entrem en xocs generacionals). Àvies i avis no tenen obligacions de criança llevat que les acceptin, com tampoc tenen dret a fer que la seva vida se’n torni dependent”.

“Ser àvia no s’escull. Un altra cosa és el paper que cada persona té interioritzat de què implica, així com de quina manera respon a les atribucions que els grups socials on es mou li assignen”, explica Rosa Guitart Aced, mestra i psicòloga educativa, professora titular de la Universitat de Vic (UVic), directora de la col·lecció 'Família i educació' de l’editorial Graó, i també, i sobretot, mare de tres i àvia de cinc. Concreta: “En cada grup social, la cura i criança de les criatures té unes característiques determinades que varien en els temps i en els espais”. A partir d’aquí -explica Guitart-, hi ha dues maneres d’entendre l’avietat: “Hi ha avis i àvies (més aquestes) que parteixen del fet que la criança és responsabilitat de la comunitat familiar, dins de la qual ells i elles tenen una funció de suport a filles i fills en la criança”. A l’altre extrem, diu, “n’hi ha que creuen que la seva responsabilitat s’acaba en la criança de filles i fills. Si participen ajudant filles i fills, és per fer-los un favor”.

REDEFINIR PAPERS

Esdevenir avi de sobte descol·loca o, més ben dit, recol·loca: “Pot suposar replantejar-se la mirada del lloc on et trobes familiarment i socialment: passes a ser la generació de referència familiar -pensa Rosa Guitart-; socialment, perds prestigi perquè s’associa ser àvia amb ser vella (sobretot les dones), i et carregues de tots els estereotips que s’atribueixen a les persones grans”. Tercera edat. “Però ser àvia -afegeix- també pot significar l’aparició d’un nou ésser per establir-hi vincles, estimar-lo i contribuir a fer-lo créixer”.

La clau de volta de tot plegat, la voluntarietat de la dedicació. Lliurement, la decideixen -haurien de poder decidir-la- els avis de la criatura, no pas els pares. Fer d’àvia no és una obligació -subratlla l’entesa-, no és un deure inherent. És una realitat que ningú pot negar o no acceptar. Una altra cosa -opina-és què implica l’avietat en una estructura familiar determinada, amb uns vincles afectius que són la base de la seva estabilitat. “Pots estimar molt netes i nets i no dedicar-los el temps que voldries, o pots, també, estimar molt la teva filla o el teu fill i no ajudar-los gaire a pujar les seves criatures”. A la pràctica, cada casa és un món amb grisos i matisos -i amb regles pròpies- en què caldrà defugir expectatives injustes i obligacions imposades o autoimposades en la definició del rol d’avi.

IAIA O ÀVIA?

Abans d’arribar a aquest punt, hi ha avis (tant avis com àvies) que, davant l’anunci, d’entrada no s’hi veuen, sent-ne i fent-ne. I àvies que demanen que els nets els diguin àvia i no iaia perquè fa menys gran; perquè àvia els sembla més neutre, menys carca i deslligat de generacions precedents. En qualsevol cas, en això de l’avietat, el nom no fa la cosa, sinó que la cosa va fent i refent el nom: a les famílies catalanes hi conviuen maneres infinites de referir-se als sèniors, però és en el cas concret de les mares dels pares que el país està dividit, fragmentat: una meitat en diu àvies; l’altra, iaies.

Hi una opció millor? “Àvia i Àviaiaia Iaia -que és una forma de llengua infantil- pertany a un registre informal, més afectiu i menys objectiu”, exposa el responsable lingüístic de l’ARA, Albert Pla Nualart, i apunta que pot ser que iaio triomfi menys que iaia per la creença falsa que és menys genuí, alimentada per l’acabament en -o. Què recomana? Que no liquidem iaia ni tampoc àvia, que -remarca- tenen graus de formalitat diferents: “És molt semblant al que passa amb papa i mama respecte a pare i mare ”, comenta, i aconsella: “Jo recomano que iaia i àvia es mantinguin paral·lelament però en els registres adequats. És a dir, l’únic que em sembla poc adequat és l’ús de iaia, o de mama, en registres formals”.

En famílies amb tradició de iaia, la imposició d’ àvia pot sonar refistolada, però es tracta -assegura Pla Nualart- d’una opció tan popular i planera com iaia. Admet: “És cert que algunes famílies no han dit mai àvia, però d’altres sí que fan servir les formes àvia, mare i pare. I hi ha una transició cap a aquestes formes de manera natural a mesura que els nens es fan grans”. El guardià de la llengua d’aquest diari avisa: “Tot el que he dit és opinable i discutible”. Com els models d’avi: cadascú que en faci -i que en digui- com bonament li plagui.

Llibres que parlen d’àvies, iaies i padrines

La psicòloga i mestra Rosa Guitart va dirigir, fa uns anys, el llibre coral 'Els plats s’assemblen a les olles. Escrits d’avis i àvies educadors' (Graó), en què, per cert, van col·laborar tres plomes habituals del Criatures: Jaume Funes, Jaume Cela i Maria Jesús Comellas. Sobre àvies -sobre elles en exclusiva- podeu fullejar altres obres suggeridores com 'Nosaltres, àvies d’avui' (Pòrtic), on Raquel Carlús i Isaac Fernández Sanvisens n’entrevisten 12 “amb empenta, amb una activitat incessant i amb una vida apassionant i exemplificadora”; 'El segle XX a través de les àvies: la història amagada' (La Campana), on Emma Aixalà i l’enyorada Patrícia Gabancho retraten 15 dones que tenen entre 81 i 107 anys, incloent-hi una minaire i una rendista, o bé, també, 'Una àvia en bolquers' (Pagès), de Roser Tomàs, en què una de novella es planteja “com establir un pont entre l’educació rebuda i la que creu que hauria de rebre la seva neta per fer-la una bona persona i ensenyar-li a atrapar la papallona de la felicitat”.