Bel Olid: "La nostra criatura creixerà sense una definició de gènere o serà elli que s’atorgarà un gènere"

BarcelonaDurant els mesos previs al naixement de la nostra criatura, amb el meu company vam tenir la sort de poder anar a un grup de preparació al part i el postpart amb altra gent queer. A més, gràcies a un servei públic. Algunes de les persones del grup no estaven còmodes en el masculí ni en el femení i s’autodenominaven *ares.

*ares...

— L’asterisc no és només útil per a persones de gènere no binari. Crec que sortir de paraules tan carregades com mare i pare pot ajudar tothom a pensar quin paper vol tenir a la vida de les seves criatures, com es vol implicar en la criança, més enllà del que socialment se suposa que hem de fer.

Tu fas servir el concepte *aternitat.

— La proposta més estesa ara mateix és introduir el morfema -i com a marca de gènere neutre, que es pot aplicar tant a persones de gènere no binari, com a persones de qui no sabem el gènere, com a grups de persones de diferents gèneres. Hi ha molta gent que ho troba ridícul o que és massa esforç. A mi em sembla més ridícul negar la realitat: existim persones de gènere no binari que no volem renunciar al català i trobarem les maneres d’expressar-nos que ens semblin més adients.

Ara, amb dos anys, l’anomeneu criatura. Fins quan?

— Creixerà sense una definició de gènere o serà elli que s’atorgarà un gènere quan en senti la necessitat. Per ara li diem pel seu nom, com a qualsevol persona. Quan parlem de gent que no coneixem no la dividim per gènere, sinó per característiques visibles: la persona del barret, la persona que ha pujat al gronxador. Intentem transmetre-li que el gènere no és el més important que cal saber sobre algú. Preferim saber si és amable o si hi compartim aficions.

Tens dos fills grans. Quina diferència hi ha entre l’*are que ets ara i la de llavors?

— Sobretot, que tinc vint anys més. No només perquè no tinc tanta energia físicament, sinó perquè de vegades penso «Mare meva, tornar a anar al parc a les tardes, quina tortura». La «segona ronda» és més tranquil·la, perquè em sento amb més seguretat amb determinades coses, però també més exigent, perquè al final és un compromís que implica passar-te pràcticament tota la vida criant. Ara és diferent per molts motius, però potser el principal és saber que s’acaba. Sé que queda un any exigent, i llavors ja començarà a tenir molta més autonomia i serà possible seure a llegir al seu costat mentre fa una altra cosa.

Prepares un text sobre els costos ocults de la reproducció assistida.

— El projecte va guanyar el Premi Finestres 2022 i una beca Barcelona Crea que m’ha ajudat moltíssim a poder tirar-lo endavant. He parlat amb desenes de dones que han passat per aquests processos –també alguns homes i persones de gènere no binari– i m’han explicat experiències de tota mena. Crec que puc dir que quan t’hi fiques no prens decisions realment informades. Les clíniques privades no són clares pel que fa a les possibilitats de tenir una criatura viva al final del procés, ni t’informen de la factura física i emocional de passar per diverses fecundacions in vitro, pèrdues gestacionals, etc. Amb el llibre vull posar tot això sobre la taula. Sembla com si qualsevol nivell de dolor que hagin de patir les dones per tenir una criatura fos irrellevant.

I tot això ho fas vivint a Chicago.

— Vam arribar al setembre, que feia molt bon temps, i a més hem pogut veure la tardor, que és espectacular. L’hivern em provoca molta curiositat. No hem viscut el terribilíssim hivern de Chicago de què tothom ens adverteix. Gràcies a venir en família he descobert molts espais que no hauria trepitjat altrament, com ara la biblioteca infantil del barri, l’espai de jocs, molts dels parcs... Però trobo a faltar sortir de nit i conèixer la part adulta de la ciutat.

T’enyores gaire?

Enyoro les distàncies de Barcelona, que són molt més curtes. De Badalona, enyoro les terrasses i l’escola bressol, que era una mena d’oasi feminista. Creia que tenir els fills grans i les amigues a un cop de telèfon seria suficient, però no ho és. Trobo molt a faltar les abraçades, la complicitat de les converses cara a cara, estar amb algú sense parlar, cadascú a la seva però juntis.