Jordi Llompart: "La mort d'una filla ni s’oblida ni se supera"

BarcelonaEn Pepe Rubianes i jo vam tenir una amistat breu però molt intensa, d’ençà que ens vam trobar casualment a Addis Abeba. Poc abans de morir, em va citar per acomiadar-se i vam tenir una conversa que reprodueixo en el llibre. Ell sabia com m’havia deixat de trasbalsat la pèrdua de la Jana, sabia que en aquest estat arribes a pensar que la mort no és cap frontera sinó un pas endavant i que et pots plantejar “fotre el camp”.

M’ha impressionat que en parlis al llibre.

— Quan entens que la vida i la mort són dos estats consecutius que es donen sentit l’un a l’altre, és quan perds del tot la por de morir. Mentre estem aferrats a les il·lusions, veiem la mort com una frontera difícil de creuar, però quan les perdem, marxar d’aquest món ja no és un problema. En Pepe va tenir un càncer irreversible, va perdre les il·lusions i per això va obrir les portes a la mort. En el meu cas, està clar que des de fa uns anys torno a estar il·lusionat, i els pensaments em porten per altres camins.

Al llibre parles de la mort i de l’amor.

— Quan reflexionem sobre qui som ens adonem que el que dona sentit a la nostra vida és estimar i ser estimats. És un sentiment que fa que experimentem la bellesa de l’existència. Hi ha gent que quan estima algú altre s’entesta a voler-lo dirigir, graduar o dominar, i aleshores provoca la destrucció d’aquest amor.

Pocs sentiments tenen la fondària de l’amor cap als fills.

— A Viatges d’en Kabbo recullo les notes que vaig escriure el dia abans i el dia després de l’accident en què va morir la Jana. Quan la vaig perdre, el cel em va caure a sobre i jo em vaig desesperar. Parlar d’això, encara avui, amb tots els sentiments que ofeguen, se’m fa molt difícil. Em va costar, però finalment vaig incloure aquelles notes sorgides de l’immens dolor, perquè vaig creure que ajudarien a comprendre els meus sentiments, la meva transformació personal.

És una escena que glaça la sang.

— Tantes persones han viscut experiències semblants o més greus, i han perdut fills en accidents, atemptats, assassinats, càncers fulminants, guerres... Aquestes persones s’han sentit igual o pitjor que jo, a vegades suportant el dolor en silenci perquè, en general, les persones no volem sentir els planys dels altres.

Com se supera, una experiència així?

— Això, ni s’oblida ni se supera. Des d’aquell instant, la vida perd tot el sentit. Et desesperes perquè saps que ella no tornarà, i, malgrat el confort dels que t’estimen, penses que hauries d’haver estat tu i no ella la víctima, i t’obsessiones a reunir-te amb ella. No va ser fàcil sortir de la meva cova durant molt de temps. Com tampoc ho va ser per a la meva dona aleshores, la mare de la Jana. Al final no ho superes, sinó que aprens a portar-ho.

Què podries dir a uns pares que ara visquin el que vas viure tu?

— Honestament, crec que no els diria res. No hi ha cap frase o consell que serveixi. El dol és molt personal, i cadascú el plora, el viu i el transforma a la seva manera, explorant-se un mateix. El respecte i la comprensió és el que necessita algú que es troba en aquesta situació.

De quina manera la Greta t'ajuda a conviure amb el record de la Jana?

— De moltes maneres. La Greta ha portat llum a la meva vida. Amb ella miro més endavant que no pas enrere.

Ets avui un pare diferent?

— Soc dues persones diferents. Quan va néixer la Jana tenia 35 anys i quan va néixer la Greta, 56. Aquests vint anys et canvien però també la pèrdua de la Jana em va transformar de cop. Als 35 anys jo estava en plenitud, tenia una energia enorme, però la canalitzava massa cap a la feina. Estimava enormement la Jana, connectàvem moltíssim, però no compartia tant temps amb ella com comparteixo ara amb la Greta, cosa que em sabia greu però que no sabia ni podia corregir.

Què expliques a l’una de l’altra?

— No sé si seré capaç de transmetre coses de l’una a l’altra. Això ja passa sense que jo hi intervingui. La Greta és desperta, animosa, sensible i vital. La Jana era admirada per la seva capacitat d’imaginar històries i d’entendre el món i les persones amb una sensibilitat única. De vegades miro la Greta i em recorda moltíssim la Jana i, quan això passa, reconec que m’emociono.