Montse Alcoverro i Isidre Falguera: “Som la demostració que, a les nostres edats, les segones oportunitats també existeixen”

BarcelonaDilluns. El dia abans de la trobada amb la parella formada per l’actriu Montse Alcoverro i el seu home, Isidre Falguera, rebo un WhatsApp d’ella: "Escolta, Pere, tu menges de tot? Ets vegetarià?" Li contesto que menjo de tot, menys col i coliflor, li agraeixo la seva amabilitat i repasso, un cop més, la llarga carrera cinematogràfica, televisiva i teatral de la Montse, que aquest estiu ha tornat al Teatre Gaudí barceloní amb la funció La festa.

Dimarts. L’Isidre m’obre la porta del seu preciós i lluminós pis del carrer Aribau. La Montse arriba al cap d’uns segons. Era a la cuina, parant taula: quatre plats. El quart era per al fotògraf del reportatge, que no es pot quedar a dinar amb nosaltres, però sí que pica alguna cosa. "Cuinar és com la vida. Ho has d’anar fent a poc a poc, amb temps i paciència. No es pot anar amb presses", em deixa anar l’Alcoverro, que és com ella és coneguda en tot l’ambient artístic. És la primera de les grans frases i sentències que deixarà anar durant la nostra trobada en un típic pis de l’Eixample amb un llarg passadís. Un passadís atapeït de llibres. És la suma de les biblioteques dels seus dos inquiets habitants. Xafardejo una mica: David Mamet, Rodolf Sirera, Molière, Santiago Rusiñol, Umberto Eco, Shakespeare, Salvador Espriu, Patrick Süskind… Parlant de Süskind, el perfumet de la paella arriba fins al despatx de la Montse. L’Isidre també s’arrenca a reflexionar sobre la vida i la feina. Sospito que avui no dinaré tranquil. I ho celebro: en una mà tinc la forquilla; a l’altra, el bolígraf. "La gent que us veu a la tele, Montse, es pensa que esteu enfilats al dòlar i que la vostra vida és de color rosa. Jo, el primer! Mai m’hauria imaginat que els actors lluitéssiu tant. Tu ets una bèstia, una màquina", diu ell.

Els fills, els nets i Doña Úrsula

La Montse té 65 anys, i la seva parella 69. Ella és originària de l'Hospitalet de Llobregat, de pare català i de mare de Conca (Castella-la Manxa) "i molt d’esquerres". S’ha divorciat dues vegades i no ha tingut fills, "per decisió pròpia". Ell, nascut a Mollet, està separat i té una filla i dos nets. La Montse s’ha arruïnat com a productora teatral i ha tornat a aixecar el cap. L’Isidre ha superat dos càncers, i també se n’ha sortit. Ella és coneguda per sèries com El cor de la ciutat, El otro lado o Secrets de Xangai. Però, sobretot, va ser aquella Doña Úrsula Dicenta de la sèrie de TVE Acacias 38. "¿Saps que Doña Úrsula, al principi, era un personatge de repartiment, però va començar a tenir tant d’èxit que va anar creixent i creixent, fins a convertir-se en protagonista? De vegades em trobo amb gent que s’estranya que jo sigui simpàtica i oberta, al contrari de Doña Úrsula Dicenta. És allò de confondre realitat i ficció gràcies a un personatge que m’ha fet guanyar premis fins i tot a Itàlia", explica l’actriu.

Les noves maneres de lligar i relligar

Deixem la ficció, doncs, i endinsem-nos en la realitat, en el dia a dia: com es van conèixer, venint de mons professionals tan diferents? Mentre el saborós gelat de stracciatella es desfà, la temperatura de la conversa puja. "Vam contactar l’estiu del 2012 a través d’una pàgina d’internet, d’una aplicació que no recordo com es deia. Em vaig informar de com funcionava, m’hi vaig apuntar… i vaig començar a xafardejar! Això sí, sota pseudònim i sense posar la meva foto. I un dia m’hi va sortir el perfil de l’Isidre. Em va agradar molt la seva mirada i la seva expressió. Vaig escriure-li per posar-nos en contacte, ho vam fer i vam estar uns mesos en una relació epistolar", relata l’Alcoverro. "Jo, llavors, estava treballant al Marroc i no tenia cap pressa per trobar res nou, sentimentalment parlant. He viscut sol i sé viure sol", recorda l’Isidre. "Però va arribar un moment en què l’Isidre em va dir que era injust que ell no conegués la meva imatge ni a què em dedicava dins del món de la cultura. Tenia tota la raó, així que li vaig enviar la meva foto a través del meu correu privat. El Nadal del 2012 l’Isidre va tornar a Barcelona, ens vam conèixer personalment i vam flipar tots dos. L'agost del 2013 l’Isidre va venir a viure a la meva casa del carrer Borrell amb la Gran Via. I ja no ens hem separat", comenta la Montse.

L’Isidre remata el relat: "Som la demostració que, a les nostres edats, les segones oportunitats també existeixen". I si intentem posar el dit en alguna nafra, en el cas que hi hagués nafres? Vinga, hi ha algun passatemps o una afició que no comparteixin? "Jo no tinc cap interès pels esports, i a ell li encanten les carreres de cotxes, les carreres de motos, el Barça, l’atletisme o l’hoquei sobre patins de rodes, un esport que, a més, ha practicat tota la vida. Amb els anys hem descobert que, malgrat que som diferents, ens podem entendre molt bé", reflexiona l’artista. L’amfitrió ens dona l’exemple definitiu: "Ella és de sal. Jo soc de dolç".

Treballar i lluitar per la cultura

L’Alcoverro s’autodefineix com "una treballadora de la cultura, una lluitadora pels drets del gremi des de ben jove i una persona perfeccionista i activa". Quan no té feina, li agrada "cuinar, cosir, cuidar les plantes, fer bricolatge a casa. Mira, igual et fregeixo una corbata que et planxo un ou". I riu.

Una pregunta filosòfica mentre prenem el cafè: què és la felicitat? Arrenca el Falguera: "Jo crec que és viure sense angoixes i gaudir amb la família, els amics i la feina". I ella què en pensa? "Com va dir algú, la felicitat és despertar-se cada dia en el lloc on tu vols estar". Surto de la llar de l’Isidre i la Montse pensant en com resumir una conversa tan intensa i variada, que ells dos han adornat amb rialles i també amb alguns ulls vidriosos. I amb diversos temes que, finalment, no ens hi cabran, al Famílies: la polèmica pacificació del carrer Consell de Cent, la funció de les acadèmies de l’audiovisual i dels sindicats, rebel·lar-se, protestar, reinventar-se, la gentrificació, l’edatisme al món de les actrius…